dilluns, 4 de setembre de 2017

Albal (L'Horta)

Alqueria musulmana que apareix en el Llibre de Repartiment com Alboayal, corrupció del terme àrab Al Bal que significa “el secà. Fou atorgada per Jaume I (1208-1276) a Gil d'Atrosillo l'any 1238. El 13 de maig de 1244 va comprar-la el Capítol de la Catedral de València, el qual va concedir carta de població a 32 pobladors el 13 d’octubre del mateix any, i hi va conservar el seu senyoriu fins l’abolició d’aquests en el segle XIX. En el document poblacional s'estipula l'obligació dels pobladors a pagar al Capítol la quarta part dels fruits de les collites, excepte de les figues seques, de les quals sols havien de pagar la dècima part; havien de moldre el blat i premsar les olives al molí i l'almàssera dels propietaris del senyoriu, així com cuir el pa al forn senyorial i deixar la tercera part a l'esmentat Capítol catedralici; les cases restaven exemptes de tribut; el Capítol es reservava tots els drets de fadiga i lluïsme; la població quedava obligada a formar part de l'exèrcit quan es considerés necessari, a més, el Capítol s'atorgava la capacitat d'administrar justícia, segons el fur de València.
Fins el 1610 la parròquia fou matriu de la de Catarroja, i eixe any passà a ser annexa d'ella. A les primeries del segle XIX va abastar la seua independència, portant-se com a annexa la de Beniparrell. En 1885 una epidèmia de còlera causà més de 60 morts al poble. El 1620 el lloc en tenia 150 habitants, Cavanilles (1745-1804), el 1790, censa 190; Madoz (1807-1870) a mitjans del XIX, 1.090; Sanchis Sivera el 1922 afirma que hi havia 2.500. En 1917 s'hi funden el Sindicat Agrícola i la Caixa d'Estalvis. En 1925 naix la Banda Societat Joventut Musical Albal.

L’economia s’ha basat tradicionalment en l’agricultura (cítrics, arròs i hortalisses) però actualment hi prepondera la indústria ––principalment la del moble—molt diversificada per l’existència de tres polígons industrials. El comerç i els serveis també abasten gran importància.

Viquipèdia. Treball propi d'Enrique Íñiguez Rodríguez

Del patrimoni albalenc parlem tot seguit:
  • Torre dels Moros. Després de diverses vicissituds, que la portaren a passar molts anys abandonada i en estat de ruïna ha estat rehabilitada i actualment allotja el Museu Etnològic Municipal. Està declarada BIC.
  • Església de Nostra Senyora dels Àngels. de 1697.
  • Ermita de Santa Anna. Aixecada en 1894 i restaurada en 1943 i en 2005. El conjunt inclou plaça, font i parc amb pineda.
  • Església de sant Carles Borromeu
  • Cinema Rivelles. No es coneix la data en què fou tancat, probablement en temps de la República; mai més ha tornat a funcionar.


Cal nomenar per tancar aquest article un dels fills il·lustres d’Albal, Carlos Ferris Vila, que va nàixer a Albal el 8 de desembre de 1956. Sacerdot jesuïta de gran eloqüència, es dedicà activament a la fundació de diverses institucions destinades a l'ajuda als desfavorits; així, fundà un col·legi de sordmuts, un pensionat universitari per als estudiants dels pobles o una mena de caixa d'estalvis per a protegir els camperols dels crèdits abusius. Però la seua obra més destacada fou la leproseria de Fontilles, situada en la Vall d'Alauar (La Marina Alta), que en el seu moment va ser el centre més important del món en el tractament de la lepra. El pare Ferris va morir en Gandia, en 1924. Albal li recorda amb un bust, un carrer i una placa en la seua casa natalícia. 

Avís: En aquest article hi ha imatges que han estat capturades a Internet. Preguem comuniquen qualsevol discrepància amb la seua publicació per a procedir a la immediata retirada de les mateixes.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada