diumenge, 23 de juliol de 2017

Montroi (La Ribera Alta)



Al terme, integrat en la Vall dels Alcalans, cal visitar els paratges de les serres del Caballón i de Dos Aigües.

De l'estructura llatina monte rubeu resultaria el topònim, que ve a significar Muntanya Roja. L'origen de Montroi és una alqueria musulmana que en aquella època abastà prou importància. Amb la conquesta de Jaume I (1208-1276) fou donada, el 1238, a Roderic de Liçana; en 1307 pertanyia al mestre del Temple i desprès, successivament, a Roderic de Corella, a Melcior Mercader i a Romeu de Corbera (1410-1445), mestre de Montesa, qui va adquirir-la en 1436 i va establir-hi una comanda. Fins l'expulsió de 1609 fou un lloc de moriscs que en 1510 tenia 38 cases, en 1609, 70 i en 1663, tan sols, 5.

Segons Cavanilles (1745-1804) el 1795 produïa seda, blat, dacsa, vi, oli i garrofes. A hores d'ara l'economia continua depenent de l'agricultura, especialment del vi, i de l'apicultura.


Quant al patrimoni, esmentarem l'església de sant Bartomeu, neoclàssica, del XVIII i el castell de què no romanen més que la torre principal i vestigis de la muralla, i el Museu Valencià de la Mel.

Un dels esdeveniments més coneguts del poble es la Fira Valenciana de la Mel (Fivamel), declarada d’Interés Turístic Local. On, amb la mel com a producte principal creix tot un mercat de productes (pol·len, gelea reial, herbes medicinals, vins dolços, torrons, etc.) relacionats amb la salut i l’alimentació.

Les falles, a l’igual que en altres pobles de la comarca es cremen una setmana després que a València.



dijous, 20 de juliol de 2017

Montserrat (La Ribera Alta)


El terme, integrat en la subcomarca de la Vall dels Alcalans i regat pel riu Magre, ofereix diversos paratges naturals com ara la serra del Castellet (que per la seua morfologia, en forma de dents de serra, diuen que podria donar nom al poble), la cova Fumada, on es poden observar aus migratòries; o les fonts del Pantà , lloc d'esbarjo al redós d'un antic embassament del XVII; la de la Querència i les de Birlongo i la de la Soroixa entre les quals es poden trobar fòssils.

dimarts, 18 de juliol de 2017

Sollana (La Ribera Baixa)

El municipi, riberenc de l'Albufera, és regat pel Xúquer i presenta un perfil absolutament pla. Hi ha diversos ullals dels quals destaquen el de la Font del Forner i el de la Font de Barret els quals deparen agradables paratges. La població es reparteix entre els nuclis de Sollana i El Romaní.

diumenge, 16 de juliol de 2017

Santa Magdalena de Polpís (El Baix Maestrat)


La totalitat del terme municipal se situa en els estreps de la serra d'Irta.

Té com a primer antecedents poblacionals documentats el castell musulmà de Polpís i un xicotet caseriu situat als seus peus. En 1190 Alfons II (1157-1196) fiu un intent fallit de conquesta amb l’ajuda de l'orde del Temple, a la qual prometé el senyoriu. Fou definitivament conquistat per Jaume I (1208-1276) en 1233 i donat a l’orde de Calatrava en poder de la qual romangué fins 1280 en què el mestre del Temple va fer acomplir la promesa d'Alfons II, s’hi adjudicà el senyoriu i li donà carta de població, en febrer del 1287, a Fur de València. En 1319 recaigué en l'orde de Montesa dintre de la comanda d'Alcalà de Xivert. En 1616 passà a dependre d'Alcalà de Xivert, del qual es va separar a les primeries del segle XIX.

dijous, 13 de juliol de 2017

Sant Vicent del Raspeig (L'Alacantí)


El terme municipal comença en la serra de Ventos i baixa fins al nucli urbà i està solcat per les rambles de Carranxalet i de Rambujar, presenta altures com el cim de l'Escobelleta (695m), Platet de Toxar (496m), la Coveta Fumada (471 m), el Bec de l'Àguila (477 m) o la Serra Pelada (469m), i paratges com la vall del Sabinar. Hi ha els nuclis de població i urbanitzacions d' Haygón, Sol y Luz, Los Girasoles, Plà-Olivera, Villamontes, Los Tubos, Les Escoles-Lo Ramos, Laborinquen, El Gantxo, Casa Groga, Coves del Boronat, Plà-Conxeta, Ras-Pas y L'Advocat.

dimarts, 11 de juliol de 2017

Alfarb (La Ribera Alta)

Alfarb és un municipi de la vall dels Alcalans travessat el riu Magre. El terme és regat per la sèquia d'Alfarb i per la sèquia d'Alèdua o d'Alginet, que reguen part de les 457 ha de regadiu, de tarongers la major part. La resta de terres són regades per aigües del subsòl. El poble forma juntament amb Catadau i Llombai l'anomenat Marquesat. S’hi conserva el despoblat d’Alèdua. Al paratge de la Falaguera, paratge d'extraordinària riquesa botànica i paisatgística, brolla la font de la Mola, d'aigües molt apreciades per a la curació de malalties hepàtiques i renals; a més, ací, a la Falaguera hi ha unes pintures rupestres pertanyents a l'art llevantí, declarat Patrimoni de la Humanitat.

diumenge, 9 de juliol de 2017

Sant Joan d'Alacant (L'Alacantí)


Situada al cor de l'anomenada Horta d'Alacant --un terreny molt fèrtil i apte per al cultiu agrícola--, a la qual sort va unida la seua història. Els paratges peculiars no sovintegen entre d'altres raons per la feroç depredació de l'especulació immobiliària, que està acabant amb el paisatge de les terres del sud i, dissortadament, de la resta del País.

La seua proximitat al Tossal de Manises fa que les terres de Sant Joan hagen estat petjades per grecs, fenicis, cartaginesos i romans; però la fundació és clarament obra dels moros que s'hi establiren donant lloc als llogarets de Benimagrell i Benalí, les quals s'integraven en el regne cristià de Tudmir; mitjançant el pacte de Tudmir els àrabs es comprometien a respectar costums i religió als cristians a canvi de vassallatge i pagament d'imposts; en 1244 passa a formar part de la corona de Castella i la mesquita fou convertida en església sota l'advocació de sant Joan Baptista la qual cosa donà nou nom al poble musulmà de Benalí. El 8 d'agost de 1304 mitjançant el tractat arbitral de Torrellas la guerra entre Castella i Aragó finalitzà amb el repartiment de terres, que deixava Sant Joan integrat en la banda d'Aragó. En 1490 Ferran d'Aragó (1452-1516) atorgà a Alacant la condició de ciutat i incorporà al seu terme Sant Joan i Benimagrell. Les costes alacantines foren molt castigades pels atacs dels pirates barbarescs en el XVI per la qual cosa s'hi bastiren moltes torres de guaita i defensa. En 1593 arribà la primera segregació d'Alacant i quedà constituïda la Regia Universidad de San Juan y Benimagrell; però en 1614, per veure d'amortitzar les despeses de construcció del pantà de Tibi (el més antic d'Europa) se signa el Tractat d'Agregació i Concòrdia pel qual torna a ser integrada al terme d'Alacant.
La guerra de Successió posà els santjoaners del bàndol maulet: donà ajuda al capitost García d'Àvila, per la qual cosa va sofrir la repressió de l'exèrcit borbó mitjançant el bisbe de Cartagena, Lluís Belluga (1662-1743). En 1779, ja superats els problemes que la despoblació produïda per Felip III (1578-1621) en 1609 amb l'expulsió morisca hi havia causat, es va produir la definitiva segregació d'Alacant en el qual traçat primigeni la parròquia de la Santa Faç romania en terme santjoaner, però posteriorment es van modificar els marges i Sant Joan renuncià a la Santa Faç i a l'eixida al mar. El 1812 va sofrir l'acció de les tropes franceses, que assassinaren 29 veïns. El 1885 el rei Alfons XII el Pacificador (1857-1885) atorgà el títol de vila. Durant el segle XIX, les dificultats de l'agricultura obligaren la població a emigrar, sobre tot al nord d'Àfrica, la qual cosa, junt a les contínues epidèmies, va provocar un descens en el nombre d'habitants, que no recuperaria el nivell del 1704 fins la dècada de 1950 en què degut a l 'alta taxa d'immigració la població es multiplicà ràpidament.


Poble tradicionalment de pescadors i llauradors, el segle XX ha sigut testimoni del creixement urbanístic de la població i de ladràstica reculada de l’activitat agrícola, que ha donat pas a nous sectors econòmics vinculats als serveis, a l’oci i la cultura.


La proximitat a la ciutat d’Alacant va determinar el caràcter residencial de Sant Joan, on moltes famílies acabalades hi van establir la seua segona residència, especialment durant el segle XIX. Nombroses personalitats de l’alta societat alacantina van viure en les finques i cases situades a Sant Joan, com per exemple Emilio Castelar (1832-1899), Benito Pérez Galdós (1843-1920), Isaac Peral (1851-1895) o el poeta Ramón de Campoamor (1817-1901). Al terme i especialment a la partida de la Condomina hi ha gran quantitat de torres de diferents èpoques i en diversos estats de conservació, unes eren torres guaita (ja hem parlat d'elles amunt), d'altres formavan part d'alqueries i vil·les; aquestes en són una mostra: Ansaldo, Bosch, Boter, Cotella, Don Garcia, Ciprés, Fabián o de les Tres Oliveres, Joana, Cadena, Les Àguiles, Les Paulines, L'Ermita, Media Libra, Nicolau o Albereda, Picó, Placia, Salafranca, Santa Faç, Sarrió, Soto, Vall-longa, Vila Garcia, La Torre, Vilafranca, Comte, Gacholí i Santiago.


La resta del patrimoni es concreta en :
  • Església de sant Joan Baptista. Aixecada en 1338 sobre la mesquita fou demolida en 1601 i tornada a bastir. En 1862 va sofrir una important remodelació.
  • Monestir de la Santa Faç. On, des del segle XVI, se celebra la romeria homònima.
  • Finca El Rellonge. Seu del Museu "Fernando Soria"
  • Ruta de les Ermites:
  • Santa Anna. Any 1697.
  • Verge del Rosari, de Fabraquer. La més moderna, inaugurada el 10 d'agost de 1991, bastida sobre l'original de 1703
  • Sant Roc, de Benimagrell. Gòtica, segle XVI.
  • Verge de Loreto. Segle XVI.
  • Ermita del Sanxo o Vila Flora. Segles XVII i XVIII.
  • Ermita de Fabraquer.
  • Ermita del Calvari. Segle XVIII.
  • Cementeri. Segle XIX. Encara s'hi poden contemplar interessants panteons de final del segle XIX i principi del XX
  • Residència de Ferroviaris. 1955.
  • La pròpia horta, amb el seu sistema de sèquies, eines de llaurar, les tècniques de treball utilitzades al camp i les tradicions dels seus pobladors, també formen part d’aquest patrimoni material i immaterial i de la història de la vila.


De les seues arrels llauradores manté una cuina en què abunden els productes de l'horta: paella, arròs a l'alacantina, arròs amb ceba, “putxero” amb tarongetes, olleta, “bollitori”, coca amb sardines, tomaques i pimentons; coca amb tonyina, etc. En l'apartat dels dolços, basats en l'ametla i l'oli d'oliva, tenim rotllos, cuatro iguales, tonyes, coca de Sant Joan, etc. El calorós clima obliga a la recerca de begudes refrescants: orxata d'ametles, cafè gelat, aigua llimó o la llet merengada són les més populars.




Avís: En aquest article hi ha imatges que han estat capturades a Internet. Preguem comuniquen qualsevol discrepància amb la seua publicació per a procedir a la immediata retirada de les mateixes.

dimecres, 5 de juliol de 2017

Vila-real (La Plana Baixa)

A banda del nucli urbà hi ha els nuclis de Carinyena, Pinella, Solades i Verge de Gràcia. Al terme, regat pel Millars i dedicat quasi en la seua integritat a l’agricultura, hi trobem les goles del Millars i el Termet de la Mare de Déu de Gràcia, inserits en el Paisatge protegit de la desembocadura del Millars, paratge de referència a l'hora de l'oci dels vila-realencs.

dimarts, 4 de juliol de 2017

Vilamarxant (El Camp de Túria)

El terme compta amb un relleu molt accidentat solcat pel Túria i amb Les Rodanes que és l’elevació més important del terme, que va ser declarat Paratge Natural pel Govern Valencià el 8 de febrer de 2002, on poden trobar-se fins a 11 coves i avencs en un dels quals, en 2008, un grup de biòlegs del desaparegut Museu Valencià d'Història Natural, van fer una troballa d'abast internacional, es tracta d'uns insectes cavernícoles extraordinàriament bonics i fràgils que s’alimenten xuplant les arrels dels arbres i els arbustos que penetren a l’interior de les cavitats. Són cigales cavernícoles cegues i amb unes ales blanques contornejades per un halo blavenc púrpura que centellegen amb la llum, anomenats poèticament "les fades dels boscos subterranis".

diumenge, 2 de juliol de 2017

Beniparrell (L'Horta)

El topònim Beniparrell segons unes fonts procedeix de l’àrab Beni Barral o Beni Barriyal i segons altres tindria origen mossàrab i procediria del cognom Parra. El lloc creix a partir d’una alqueria musulmana que, en 1258, fou donada pel rei conqueridor a Arnau de Romaní, el qual va gaudir, ell i els seus successors, del títol de baró de Beniparrell. Després de pertànyer, des de 1297, al convent de Portaceli, el 1600 el seu senyor, Lluís Escrivà de Romaní, baró de Beniparrell, va donar als carmelites setze fanecades de terra per que fundaren un convent a canvi d'algunes condicions emfitèutiques; va ser precisament al redós del convent on va començar a establir-se i a créixer la població. Reedificat a finals del segle XVIII, el convent fou desamortitzat el 1836, ocasió que aprofità el baró de Beniparrell per reclamar la propietat que li fou concedida per sentència judicial. En 1850, Beniparrell es va constituir en ajuntament, però poc després va ser inclòs en el d'Albal fins que en 1892, un decret de la regent Maria Cristina (1858-1929) va tornar la independència al poble.


El veïnatge amb València ha propiciat que des de la dècada dels seixanta s’hi instal·len diverses indústries, base actual de l’economia local.

A banda del convent de què tant hem parlat, del qual es conserva el claustre i està en procés de declaració de bé patrimonial de rellevància local, el patrimoni local conta amb:

  • Església de Santa Bàrbara.
  • L'Hort de Xambergo i altres alqueries




Avís: En aquest article hi ha imatges que han estat capturades a Internet. Preguem comuniquen qualsevol discrepància amb la seua publicació per a procedir a la immediata retirada de les mateixes.