dilluns, 26 de juny de 2017

Manuel (La Ribera Alta)

El terme és menut i es dedica a l'agricultura. Compta, però, amb Les Salines Paratge Natural Municipal, des del 3 de febrer de 2006.

Una agosarada teoria diu que el topònim seria la conjunció dels mots Meu i Nel ,que significarien quelcom això com "confluència de les aigües en la vesant d'una vall". Hi ha evidències de població ja en el Bronze i, en la Serra Valiente, hi ha un poblet iber. Del pas dels romans hi roman la necròpoli de les Foies. La fundació té l'arrel en una alqueria islàmica de la qual, en 1467, el senyor territorial era Vicent Ferrer, cavaller de Xàtiva. En 1496 passà a Joan de Tallada i en 1515 es vinculà en baronia. Posteriorment fou propietat dels Quintana i dels comtes de Castellar i Carlet. En 1609 romangueren deshabitades les 31 cases de moriscs que hi havia; en 1610 es dóna carta pobla que permet la repoblació amb cavallers cristians; en 1663 torna a haver-hi 40 cases habitades. En 1706, en el decurs de la Guerra de Successió, a Manuel hi hagué un enfrontament entre partidaris del Borbó i de l'Arxiduc que acabà amb la mort de 30 maulets. Cavanilles (1745-1804) ens conta que, en 1795, produïa arròs, seda, forment i dacsa; des de 1782 s'explotaren, per orde de Carles III (1716-1808), unes salines que hi havia al seu terme. L’actual municipi es va formar per la unió, en 1836, dels antics llogarets àrabs que s’havien anat construint seguint el traçat de la vella sèquia Comuna de l’Ènova, i que el repartiment de Jaume I (1208.1276) havia fragmentat amb l’adopció de noms ja cristians: Faldeta, Torreta, l’Abat i Manuel.


L'arribada del ferrocarril, allà per 1850, va propiciar la construcció d'alguns magatzems de taronja, que impulsaren una gran activitat comercial i agrícola fins a la dècada del seixanta del segle XX en què l’estructura econòmica es transformà amb un increment dels serveis i un retrocés de l’agricultura.
Quant a la part monumental citarem
  • Església de santa Anna, aixecada en el segle XVIII i restaurada desprès de la guerra de 1936-39 en què s'afegí un controvertit remat al campanar.
  • La paret del Moro a Les Salines, antiga torre guaita mora, del X.
  • Palau de Manuel. Avui Casa Estruch. Lloc en el qual es va atorgar la carta fundacional de 1610.
  • Casa Gran. Del segle XVIII, però possiblement aixecada sobre una torre àrab del segle X.
  • Pont de Fusta. Finals del segle XIX, modificat en 1910.
  • La Casa de la Sal. Magatzem de sal, documentat des del segle XV al XIX.




Avís: En aquest article hi ha imatges que han estat capturades a Internet. Preguem comuniquen qualsevol discrepància amb la seua publicació per a procedir a la immediata retirada de les mateixes.

divendres, 23 de juny de 2017

Sant Joanet (La Ribera Alta)


El terme, situat a la marge dreta del riu d'Albaida, és completament pla.

L'origen de Sant Joanet radica en una antiga alqueria musulmana que, en 1415 pertanyia a Arnau Ferrer, i després passà successivament al senyoriu de Benitandús, al marquesat de Bèlgida i als Montpalau; lloc de moriscos, el 1373 tenia 22 cases i el 1609, 33; despoblat després de l'expulsió, el 1663 comptava amb 20 cases; l'emigració va minvar la població progressivament des de la dècada dels seixanta del segle passat.

dimecres, 21 de juny de 2017

Macastre (La Foia de Bunyol)

El terme, situat als estreps de la serra de Dos Aigües i a les valls dels rius Magre i Bunyol, es caracteritza per una accidentada orografia que invita a la practica del senderisme amb rutes perfectament assenyalades. Com a la resta de la Foia, a Macastre, el qual topònim prové del llatí "Magna Castra" (gran campament", parlen castellà.

diumenge, 18 de juny de 2017

Petrer (Les Valls del Vinalopó)


Petrer en la seua expansió ha arribat a formar una conurbació amb Elda que ultrapassa àmpliament els 87.000 habitants; i es dóna la circumstància que a Elda parlen castellà, i a Petrer parlen valencià. El seu ampli terme ofereix força paratges on establir contacte amb la natura: la serra del Cid (1127 m), que comparteix amb Elda; serra del Cavall, serra d'Argueña, el Pantanet, Rabasa, Pusa, la Foradà o el Racó Xolí, en són uns quants. Menció especial mereix l'Arenal de l'Almorxò que en 8 de febrer de 2002 va obtenir la distinció com a Paratge Natural Municipal per la riquesa ecològica de les seues dunes. Hi ha també rutes senderistes com ara la Caprala-L'Avaiol.

divendres, 16 de juny de 2017

Benirredrà (La Safor)

El terme municipal, equidistant entre el riu Serpis i el Barranc de Beniopa que travesen nombroses sèquies procedents del riu Vernissa, és un dels més menuts del País Valencià i està totalment envoltat pel de Gandia. L’àrea urbana es completa amb una zona d’horta i la Serra Falconera.

Establir quin va ser el seu topònim originari és una tasca bastant difícil, s’hi barallen els de Bani-Reduan, Beninida i Bani-Rida. Té el seu origen en un alqueria islàmica dependent del castell de Bairén. Jaume II (1267-1327), en 1323, va concedir el senyoriu a son fill, Pere de Ribargorça el qual, en 1337, va cedir-lo a Guillem de Gascó. Més tard els seus amos van ser els comtes de Cardona, els quals van vendre, en 1503, la propietat a Maria Enríquez i de Luna, duquessa de Gandia.

dimecres, 14 de juny de 2017

Benimeli (La Marina Alta)

Situat en la Vall de la Rectoria, al costat de la serra de Segària, Benimeli va sorgir a partir d'un caseriu musulmà pertanyent a la família Malik (o Malih, segons altres opinions)del qual mot prové el topònim. Les tropes de Jaume I (1208-1276) van conquerir el lloc ; el 1261 el rei va vendre-ho a un tal Bobuet; en 1396 era propietat d’Arnau Calvet i posteriorment fou comprat per Enric de Quintavell i Bernat de Clapers. El 1609 comptava amb més de 200 habitants moriscs que foren expulsats i el lloc romangué despoblat. L’últim titular del senyoriu fou el comte de Cirat. Malgrat haver girat sempre en l'òrbita de Dénia, Benimeli ha mantingut al llarg dels segles autonomia pròpia sense dependència de cap ciutat més gran.

diumenge, 11 de juny de 2017

El Genovés (La Costera)

Compta amb dos nuclis de població: Alboi i Genovès. Per als amants de la naturalesa s'han recuperat i senyalitzat una xarxa de sendes locals de xicotet recorregut que discorren pels paratges de major bellesa i singularitat del municipi: Senda Penya Blanca, Senda Ampla, Senda la Creu i Senda Andalusa. També hi ha les rutes de la Salut que uneixen El Genovés amb Llocnou i Barxeta.

divendres, 9 de juny de 2017

Miramar (La Safor)



El terme municipal s'assenta al bell pla de La Safor amb un paisatge dominat pel taronger i una platja amb passeig marítim de més d'un km de llargària.

Fou un llogaret musulmà pertanyent a la jurisdicció del castell de Bairén, que després de la conquesta fou donada a Sanxo Ximenis. En 1535 passa a pertànyer al ducat de Gandia, aqueix mateix any obté independència eclesiàstica; en el segle va ser adquirit per la família Borja; tingué com a annexes Tamarit i Daimús, separada el 1902. En 1609, a causa de l’expulsió dels moriscs el poble quedà despoblat, però en 1646 ja comptava amb 20 focs –al voltant de 100 veïns.

dimecres, 7 de juny de 2017

Alcoleja (El Comtat)



Poble típic de muntanya, es troba molt a prop de l'accident geogràfic més elevat de les comarques del sud: la Serra Aitana. De fet, moltes excursions que recorren esta serra parteixen d'esta localitat. A banda d'Aitana, es pot anar fins a la Font de la Forata, els cims del Partagat i el Port de Tagarina. El seu terme municipal és agrest i s'hi sol practicar la caça i la recol·lecció de bolets a l’hivern.

dilluns, 5 de juny de 2017

Quart de Poblet (L'Horta)

Quart és la capçalera del Parc Fluvial del Túria, espai natural de al voltant de 30 km de llargària,  que discorre pels termes municipals de Quart de Poblet, Mislata, Manises, Paterna, Riba-roja del Túria, l'Eliana i Benaguasil i enllaça amb el Parc de Capçalera de la ciutat de València. La població es concentra en els nuclis de població de Quart, Capellans, Porta i Sant Josep Artesà.

divendres, 2 de juny de 2017

El Poble Nou de Benitatxell (La Marina Alta)

El terme pot conèixer-se recorrent les rutes dels Cingles, que va des de la Cala Moraig --amb la Cova dels Arcs-- a la Cala Llebeig, i la del Barranc dels Testos, que perfilen una costa esquerpa, farcida de penya-segats i cales d'aigües nítides molt freqüentades pels submarinistes.