dimarts, 9 de maig de 2017

Penàguila (L'Alcoià)


El terme està solcat pels rius Frainos, o Penàguila, l'Anodrac i el Riuet; es poden fer excursions a l'Arc de Santa Llúcia, al barranc del Resingle, a la Penya de l'Àguila, on hi ha pintures rupestres, a la placeta del Salt, al Balcó dels Gossos o a la Font del Riuet.

El topònim deriva del mot llatí aquicula que significa “agut” en referència al pic punxegut que remata el castell; el significat del nom, doncs, seria “penya punxeruda” i no “penya d’àguiles” com suggereix una primera aproximació. En 1246 apareix citat com Beniaqualiam i en 1278 com Penaquile. El castell musulmà que donà origen a Penàguila fou pres personalment per Jaume I (1208-1276) a Al Azraq (1208-1276). Al llarg del segle XIII el castell fou protagonista degut a les insurreccions d’Al-Azraq que s’hi feu fort;
dominats els avalotats, en l’any 1258, els moriscs van ser expulsats de la població, la qual restà sense habitants. Després del segon avalot, en el qual morí el cabdill moro, les terres foren entregades (1276) als ballesters que defensaven el castell. En 1338 Pere el Cerimoniós (1319-1387) va fortificar-lo, i encarregà la seua defensa a Sanxo López de Boltaina. En 1356, assetjada per les tropes del castellà Pere I el Cruel (1334-1369), li fou concedit el títol de vila reial amb dret a vot en les Corts Valencianes. Fins l’any 1535 depengueren de la seua parròquia les esglésies d’Alcoleja, Ares, Benigali i Beniafe. Pertanyé, durant els segles XV i XVI, a la família Fenollar i després als marquesos de Guadalest. En el segle XVIII abastà el màxim de població (mes de mil ànimes) degut a la instal·lació de tres fàbriques de mantes morellanes, nogensmenys, des del segle XX la davallada poblacional és continua.

L’economia, agrícola, es basa en el conreu de fruiters i ametla.


El poble és ric en records del seu passat històric:
  • Jardí de Santos. Neoclàssic, construït a mitjan segle XIX. Amb gran varietat de plantes exòtiques i autòctones, com ara teixos, cedres del Líban o magnòlies, distribuïts en parterres, miradors, un Laberint i un estany.
  • Casa Palau. Possiblement ja fou ocupat per Jaume I. Bé conservat però molt modificat.
  • Cases pairals dels Fenollar i els Montcada.
  • Església de l'Assumpció. Barroca. Segle XVIII. Bastida sobre una anterior del segle XIV.
  • Castell de Penàguila. És possible que la construcció mora tapés una romana. Actualment es troba en estat de ruïna total.
  • Restes de la muralla integrades en les edificacions actuals.
  • Torre Vernet. Única que roman de la muralla. En ruïna.
  • Torre Sena. Torre de defensa àrab; es troba adossada a un mas en un acceptable estat de conservació.
  • Font Major, o de les Trenta Aixetes. De 1857.
  • Ruta dels panells devocionaris. Col·lecció de panells ceràmics repartits per diferents llocs de la vila, els més antics d’ells, del segle XVIII.

Hi podem degustar la sèmola, la pericana, l’olleta i la borreta, plats típics arreu de la comarca.

El fill més il·lustre de Penàguila és Bernat Fenollar (1438-1516). Prevere, professor de matemàtiques de la Universitat de València i escriptor. Formà part de l'Escola Satírica Valenciana. Fou secretari del certamen poètic del 1474 i li és atribuïda l'edició d'Obres e trobes en lahors de la Verge Maria’, primer llibre imprès en la nostra llengua, en 1474. La tertúlia més important valenciana es reunia a sa casa (Jaume Gassull, Joan Moreno, Baltasar Portell, Narcís Vinyoles, etc). Alguns dels seus debats poètics s'apleguen en el ‘Cancionero General’ (1511) d'Hernando del Castillo. Juntament amb Jeroni Pau va escriure 'Regla d'esquivar vocables e mots grossers i pagesívols'.



Avís: En aquest article hi ha imatges que han estat capturades a Internet. Preguem comuniquen qualsevol discrepància amb la seua publicació per a procedir a la immediata retirada de les mateixes.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada