diumenge, 14 de maig de 2017

Oriola (El Baix Segura)


Oriola és cap de l’extensa comarca del Baix Segura i la llengua que parlen els seus habitants és el castellà. La meitat, si fa no fa, de la població es concentra al casc urbà i la resta està molt dispersa per les més de vint pedanies que s’escampen per l’enorme terme municipal –el segon més gran del País Valencià– i que relacionem tot seguit: Ameva, Barbarroja, Raiguero de Bonanza, Camino de Beniel, Camino Viejo de Callosa, La Campaneta, Devesa de Campoamor, Correntias Bajas, Correntias Medias, Los Desamparados, El Escorratel, Los Huertos, Hurchillo, Media Legua, Molino de la Ciudad, Molins, El Mudamiento, La Murfada, Las Norias, La Matanza, San Bartolomé i Torremendo.



El riu Segura configura el paisatge del municipi que abasta des de la costa a una sèrie de serres interiors com ara la d'Oriola o la de Hurchillo, que volten el casc urbà. El paratge més conegut és el Palmerar de Sant Anton, de possible procedència mora; hi ha rutes senderistes que interconnexionen les pedanies passant per diferents cims.

Poblada des de temps remots com demostra, entre d'altres, el jaciment iber dels Saladars on s’han trobat deixalles dels segles IX-IV a.C, Oriola podria haver sigut fundada pels grecs; fins i tot Amílcar Barca va crear una fortalesa en ella. Fou denominada Orcelis pels romans i fou capital de la província visigoda d'Auraiola ( gerró d'or), que abraçava les actuals províncies d'Alacant i Múrcia. Els moros derivaren el topònim visigot en Uryula i els cristians adaptaren aquest mot a l'actual: Oriola. Després de la invasió dels musulmans encara va romandre durant un temps com a xicotet estat cristià, gràcies al Pacte de Teodomir, signat entre aquest potentat visigot i Abd al-Aziz ibn Musa, en l'any 713. En el segle IX tornà als musulmans, sota el qual domini romangué fins que, el 17 de juliol de 1242, i en virtut dels tractats d’Alcaràs passà a l’Infant Alfons de Castella (1221-1284). Dues dècades més tard un avalot mudèjar va fer necessària una nova conquesta de la vila, protagonitzada en aquest cas per Jaume I d'Aragó (1208-1276), qui va retornar-la a Alfons X. Poblada en un principi a fur de Múrcia --similar al de Sevilla i Toledo--, va ser incorporada definitivament al Regne de València, per Jaume II (1267-1327), el 1304, en virtut de les sentències arbitrals de Torrellas-Elx; a partir de llavors s'acull als furs valencians, imposa el català com a llengua oficial i obté representació en Corts. Durant l’etapa castellana les seues terres foren ja objecte de successius repartiments entre pobladors catalans, aragonesos i castellans, els quals prosseguiren fins 1314. Durant la guerra dels Dos Peres fou ocupada pel castellà Pere I el Cruel (1331-1369) i estigué sota senyoriu de l’Infant Ferran fins la seua definitiva reincorporació al Regne de València en 1375.
El seu immens terme municipal comprenia, a més a més de tota l’actual comarca del Baix Segura, els d'Abanilla i Crevillent, malgrat que aquests últims es van segregar posteriorment. Aleshores Oriola fou erigida en capital política i administrativa de la demarcació meridional del Regne, que s’estenia des de Xixona fins la frontera amb Múrcia, en establir-se en ella la seu de la Batlia General –fins que el 1646 aquesta passà a Alacant– i de la Procuració General Ultraxexonan, ofici que es va transformar, en 1366, en el de Portaveu del Governador General. En la centúria següent Oriola, que en 1437 abastà el rang de ciutat , va modificar el seu tradicional règim municipal en virtut de la instauració del sistema d’insaculació (1445-1449), que facilitava el control del poder municipal per una oligarquia de cavallers i ciutadans honrats posseïdors de grans i valuosos patrimonis agraris. En 1488 fou seu de celebració de les Corts del Regne. El desequilibri polític i social resultant d’aquest procés d'oligarquització i de les lluites de faccions urbanes tingué ocasió de manifestar-se, tot i que no fou l’única vegada, durant la guerra de les Germanies (1520-1522), en formar-s'hi un govern revolucionari que va declarar la seua adhesió a la revolta i que fou derrotat pel general Vélez, el qual ocupà la ciutat. Posteriorment encara reforçaria la seua capitalitat tant en la qüestió eclesiàstica, amb l’erecció, el 1564, del bisbat com en la cultural, amb la creació, el 1610, de la Universitat.



Durant el segle XVI, els grups socials hegemònics fins aleshores perden poder front a l’expansió agrària i demogràfica que experimentà la comarca, la qual cosa hi impulsà una conjuntura alcista, que en allò referent a la població de la ciutat es reflexa en els 9.800 habitants del 1592 front els 5.700 del 1542 o els 7.500 del 1565, malgrat que alguns dels poblets reialencs dependents d'Oriola intenten (Catral, 1604) o aconsegueixen (Callosa, 1579; Almoradí, 1583) la seua emancipació municipal. Al llarg del segle XVII i gràcies a la proliferació de colonitzacions alfonsines, la ciutat continuarà perdent el control sobre una bona part del seu terme originari, en aquests casos en favor de la jurisdicció senyorial; a més, l’expulsió dels moriscs, la ruïna de l'agricultura comercial i la incidència de les pestes del 1648 i 1678 feren dels sis-cents una centúria particularment dura i difícil, ja que la població urbana passà d’uns 10.000 habitants el 1609 a 7.100 el 1646 i al voltant de 6.000 cap el 1690. Signe molt diferent presenta el següent, que comença amb la pèrdua dels furs i el saqueig de la ciutat, causada per l’adscripció del governador de la ciutat, marquès de Rafal, al bàndol de l’arxiduc i la seua enemistat amb el borbònic cardenal Belluga (1662-1743); en qualsevol cas, però, al municipi va cobrar impuls el procés d’expansió econòmica i demogràfica encetat dècades enrere, amb la repoblació feta pel polèmic Belluga amb colons murcians, la qual cosa acabà amb la parla catalana que, fins aleshores, s’hi conservava; com ho demostra que fins el 1702 el capítol catedralici escriu la seua documentació en aquesta llengua; el consell municipal adopta el castellà com a llengua oficial el 1707 i després ho fan els notaris; al final del segle el terme municipal continuava reduint-se a causa de noves segregacions (Catral, Pies Fundacions).
Durant les primeres dècades del segle XIX Oriola es va veure afectada per la crisi del creixement agrari, el carlisme hi abastà gran arrelament i les posicions polítiques reaccionàries també s’impregnaren en grups socials de baixa extracció social i no només en els dels poderosos. En març de 1829 un terratrèmol va fer estralls a la població afectant la majoria d’edificis i el castell; al llarg d’aquest segle i part del XX encara perduraren i fins i tot s’accentuaren el minifundisme i la concentració de la propietat de la terra com dues cares d’una moneda, al temps que es manifestà la incapacitat per a impulsar un procés industrialitzador; mentrestant, la població augmenta lentament fins que s’intensifica la colonització del camp (que propiciaria noves segregacions municipals: Sant Miquel de Salines, Torrevella). L’arribada del regadiu ha transformat l’estructura econòmica de la ciutat, i de la comarca, que segueix en continua expansió des dels cinquantes del segle passat.



L'agricultura a l’interior –cítrics i fruitals-- i el sector serveis a la zona costanera –16 km de magnífiques platges, molt maltractades per l’acció depredadora del turisme i de la construcció, que des de fa anys manté a la ciutat al capdavant de la corrupció urbanística són la clau d’una florent economia.



El Segura concedeix particular fesomia a la ciutat i és temut pels oriolans, ja que a pesar de portar normalment poca aigua, si plou riu amunt inunda la ciutat com ha ocorregut en, al menys, vuit o nou ocasions des dels anys quaranta. De la seua riquesa monumental direm que el casc antic esta declarat Conjunt Històric i que té més de vint temples actius, alguns declarats monument nacional i el més ric patrimoni de les comarques del sud. Aquesta n'és una succinta relació:
  • Catedral. Segle XIV. Amb estructura pròpia del gòtic català, reuneix una gran varietat d’estils: campanar romànic, portes gòtiques i plateresca, una nau ogival, creuer, gòtic, de Pere Comte, destacades reixes i un Museu d'Art Sacre, amb obres de Velázquez (1599-1660), Osona (1440-1518) i d'altres.
  • Palau Arquebisbal. Barroc. Segle XVIII.
  • Col·legi de Sant Domènec. Estil herrerià, de 1569. Antic convent exclaustrat en 1824, que fou seu de la Universitat Literària, única durant tres segles en aquestes contrades.
  • Església de Les Saleses - Monestir de la Visitació. Neoclàssic, de 1826, amb obres de Vicent López (1772-1750).
  • Església de les Santes Justa i Rufina. Aixecada en gòtic en els segles XIV i XV amb importants modificacions renaixentistes i barroques en segles posteriors. Interessant l’orgue i la pica baptismal.
  • Església de Santiago. Obra gòtica del XV-XVIII amb capçalera renaixentista i important capella barroca. On celebraren Corts els Reis Catòlics abans d’anar-se’n a la conquesta de Granada. Important orgue del XVIII i museu amb obres de Salzillo (1707-1783) i de Joan de Joanes (1507-1579).
  • Església de Sant Agustí.
  • Església - Convent del Carme. 1658-1727 amb façana mol recarregada d’ornamentació. Hi ha una imatge atribuïda a Salzillo.
  • Església de Sant Gregori.
  • Església - Monestir de Monserrate. Neoclàssica.
  • Monestir de Santa Anna. 1594. També compta amb un Salzillo.
  • Convent de Sant Joan de la Penitència. Segle XVIII, sobre l'anterior, del XVI. Allotja obres atribuïdes a Palomino (1653-1726) i a Salzillo.
  • Convent de Sant Francesc. Segle XV. La seua riquesa patrimonial ha estat molt espletada però encara conserva algunes obres d’art, entre elles un Salzillo.
  • Convents de la Trinitat i de Sant Sebastià.
  • Ermita del Molí de la Ciutat. 1902-1905, sobre una d’anterior.
  • Ermites dels Dolors (La Campaneta), de Sant Anton, de Nostra senyora dels Desemparats, de Nostra Senyora del Remei, del carrer d'Arriba, de la Creu Coberta, del Pilar i del Sagrat Cor.
  • Sala Museu de Sant Joan de Déu. Ubicada en l’antic Hospital de Sant Joan de Déu, enrunat en 1750 i recentment restaurat.
  • Seminari de Sant Miquel. Segles XVIII-XIX.
  • Biblioteca Loaces. Arxiu Municipal amb més de vint mil volums, la major part dels quals estan redactats en català.
  • Palau de Ruvalcava. Conté una col·lecció d’obres d’art del barroc.
  • Palau de la Granja. Antiga casa pairal dels Rocamora. Molt deteriorat en la Guerra de Successió, fou reconstruït en el XVIII. Col·lecció d’obres d’art.
  • Palau del Marquès de Rafal. 1915-1920
  • Palau de la Baronessa de la Linde. Barroc, del XVIII.
  • Palau del Portillo. Segles XVIII-XIX.
  • Palau del Marquès d'Arneva. Barroc, del XVIII.
  • Palau dels Comtes de Luna (o de Teodomiro). Segle XVIII. Actualment és un hotel.
  • Palau de Pinohermoso
  • Palau de la Comtessa de Via Manuel.
  • Sant Sepulcre. Antiga ermita del segle XVIII.
  • Castell. Musulmà, del segle X, amb afegits durant tota la història, fins el XVII. Molt deteriorat pel pas del temps i dels diferents conflictes; s’hi distingeixen trams de muralla i diferents torres.

  • Muralla. Segles XI-XV, s’estenia des del castell fins el riu. Es conserven diferents trams i portes.
  • Torre de Cabo Roig. Torre guaita del XVI. Actualment en mans particulars dedicada a establiment hostaler.
  • Torres de Casa Casinello, d'Embergonyes i del carrer Torreta.
  • Dipòsit d'aigües i Pous de Cremós.
  • Sènies bessones. Sènia i assut d’origen àrab.
  • Casino Orcelitano. Segle XIX.
  • Farola Modernista, de 1928.
  • Llotja Municipal. Modernista, de 1926.
  • Templet de la Música. Modernista, restaurat en 1988.
  • Molí Riquelme.
  • Sala Museu de Sant Joan de Déu.
  • Teatro Circo. Primeries del segle XX.
  • Casa Museu Miguel Hernández.
  • Museu Arqueològic comarcal d'Oriola.
  • Museu de la Reconquesta. Atuells i fotografies propis de la festa de Moros i Cristians.
  • Museu de la Setmana Santa.
  • Barraques i Masies que, escampades pel terme, en constitueixen una bona mostra de l’arquitectura agrícola comarcal.
  • La cuina oriolana incorpora els productes de la seua horta: putxero amb pilotes, arròs amb crosta, paella d’horta, guisat de titot; el peix de la seua costa; embotits i saladures i, com a poble àrab que és, una extensa varietat de dolços: pastissos de glòria, xatos, valarinos, almoixàvenes, etc.

De les activitats festives podem destacar els Moros i Cristians, la Setmana Santa, declarada d’Interès Turístic Nacional i la Fira de Ramat, concedida per Reial Decret d'Alfons X el Savi.

Dels molts fills preclars que ha donat Oriola hi ha un que destaca especialment: el poeta Miguel Hernández Gilabert. Nascut en 1910, fou el tercer dels set fills d'una família dedicada a la cria de cabres. Malgrat les seues bones aptituds per a l'estudi, el pare decidí no deixar-lo estudiar per a que es dedicara a ser pastor, ofici que va exercir des dels 15 anys, sense per això deixar de llegir tot allò que podia i escriure poesia. En 1930 aconsegueix editar alguns dels poemes en la premsa oriolana. Als 21 anys va guanyar el seu únic premi literari. En 1931 viatja a Madrid i comença a introduir-se en els cercles culturals i a contactar amb els grans autors de l'època (Vicent Aleixandre (1898-1984), Pablo Neruda (1904-1973) o Juan Ramon Jiménez (1881-1958), entre altres). Militant comunista, en quant esclatà la Guerra Civil val allistar-se en el bàndol republicà i marxa al front. En 1937 contrau matrimoni amb  (1916-1987), amb qui, durant el conflicte armat, tingué dos fills. En acabar la guerra és detingut per la policia política portuguesa, quan intentava exiliar-se a aqueix país, i lliurat a les autoritats de la dictadura franquista. A partir d'ací comença un llarg pelegrinatge per diferents presons arreu de l'Estat, fins que el 28 de març de 1942 mor de tuberculosi en el Reformatori d'Adults d'Alacant, després d'haver sigut condemnat a mort en Consell de Guerra, l'any 1940. En cap moment deixà d'escriure i d'aqueixa manera ens deixà un gran llegat literari, que el consagra com u dels millors poetes de tots els temps.




Les fotografies que acompanyen aquest article son un treball propi de Paco Molina. Són de llibre disposició sempre que no siga amb fins lucratius ni amb ànim de lucre.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada