diumenge, 28 de maig de 2017

Artana (La Plana Baixa)


Immers en el cor de la Serra d’Espadà, el municipi compta amb paratges emblemàtics de què destaquen Les Penyes Altes, ric en fauna i flora i replet de rutes, miradors, fonts i pinedes. També mereix esment la Cova del Tronc. Com a tants pobles de La Plana hi ha desenes d’oliveres mil·lenàries, en molts casos encara en plena producció, que es poden visitar seguint una de les rutes turístiques del poble. En Artana viu la major colònia de ratpenats de l’Estat, amb més de 23.000 exemplars.

Hi ha evidències de poblament des del mesolític, de què una bona mostra es pot veure al Museu Arqueològic de Borriana. També s’han trobat jaciments del neolític i dels ibers. Fou una important població de l’Edetània romana, amb la denominació Arctalia. Els àrabs deixaren poblats i restes de foneries de ferro en La Solana, L’Artiga o Canals; també van ser ells qui organitzaren el terreny per al conreu del secà. Jaume I (1208-1276) la va conquerir l’any 1242. La població va conservar, però, la seua població musulmana sotmesa a la baronia d’Artana que tingué com a senyors als Montcada, als Romeu i als Tou, senyors de Borriol i Sollana, fins acabar, el segle XVI, en el ducat de Villahermosa. Com la resta de la serra va ser escenari de les insurreccions dels moriscs que van ser expulsats el 1609. El poble fou repoblat amb cristians en 1611. El segle XVIII exercia el senyoriu el duc Josep Gurrea d'Aragó.

La manufactura de l’espart fou de vital importància per a l’economia del lloc fins a les primeries del segle passat. Actualment es produeix un oli de molt bona qualitat i s’aprofita el reguiu per al conreu de la taronja.

El casc antic conserva el sabor dels pobles àrabs amb carrers torts i estres, amb habitatges d’estil popular i modernista. Hi ha arreu taulellets amb escenes sagrades. Del seu patrimoni citarem:
  • Església de sant Joan Baptista. Segle XIX. Farcida de capelletes amb taulells ceràmics, conserva una làpida àrab i algunes pintures interessants.
  • Ermita de santa Cristina. Amb hostatgeria-albergueria (avui convertida en restaurant). Al seu entorn hi ha un assut d’època romana, encara en ús, i una olivera mil·lenària.
  • Castell d’Artana. Fortalesa islàmica. Es va mantenir en bon estat fins que en les guerres carlines va ser volat pel general Borso di Carminati. Actualment està en ruïnes encara que es conserven importants deixalles.
  • Alguns records de la muralla àrab que voltava el poble.
  • Calvari i Via Crucis
  • Conjunt miner de La Creu de Ferro. Explotació minera des de temps dels romans que va ser tancada en 1963, que actualment es fa servir com a centre d’interpretació d’aquesta indústria.

El 4 de juliol de 1885 va nàixer a Artana (La Plana Baixa) l’actor Pepe Alba. Fill d’una família humil, va emigrar molt jove, junt a son pare, a València, on va aconseguir una beca per a estudiar en la Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Carles. En els primers moments de la seua carrera va dedicar-se al disseny de decorats, però les seues qualitats i ambicions artístiques el convertiren prompte en cantat i actor, en castellà i en valencià. En 1909 debutà com a professional en Alacant. En 1925 ja liderava una companyia de teatre, amb una decidida aposta pel gènere valencià, que arribà a representar més de 215 obres de tot tipus: sarsuela, revista, sainet, etc.; algunes d’elles de la seua autoria. Entre 1929 i 1933 treballà a Madrid i Buenos Aires. A partir de 1936 el seu repertori és, per raons òbvies, exclusivament en castellà, ja que la dictadura va prohibir les representacions en altres llengües. Aquesta prohibició es va alçar en 1946 i Pepe Alba torna a incloure el valencià en la seua carrera, llengua que alternà amb el castellà, sobre tot en les seues visites a Madrid. El 13 de març de 1951 va morir a València, el qual municipi li dedicà, en 1963, un carrer.

Els seus plats més tradicionals són la cassoleta, l’olla de dejuni i les orelletes.


Avís: En aquest article hi ha imatges que han estat capturades a Internet. Preguem comuniquen qualsevol discrepància amb la seua publicació per a procedir a la immediata retirada de les mateixes.

divendres, 26 de maig de 2017

Tollos (El Comtat)


És el municipi menys poblat de les comarques del sud, ubicat en la vall del riu Bolet, depara excursions a paratges tan interessants com la serra d'Alfaro, la font de Paet o el Freginal. També podem recórrer el sender PRV 168, que, pel barranc de Malafi i al llarg de 27 km, recorre gran part de la comarca del Comtat i depara la possibilitat de visitar les pintures rupestres del Pla de Petracos.

dimarts, 23 de maig de 2017

Godella (L'Horta)


A cavall entre el llit del Túria i el barranc de Carraixet, el relleu hi és poc accidentat i presenta com a accidents geogràfics més importants la sèquia de Montcada, el barranc dels Frares, i les Llomes i Camarena, que no superen els 120 m d’altura. Al terme no hi ha cap font, per la qual cosa tota l’aigua potable s’ha d’extraure de pous.

diumenge, 21 de maig de 2017

Catadau (La Ribera Alta)


El terme s’integra en la Vall dels Alcalans i se situa a l'oest del Magre; l'orografia és accidentada per diferents serres on abunden les pinedes; la principal altura és el Matamont (512 m); dins el terme hi ha, a més, el caseriu del Poblenou, Los Rosales, La Lloma Molina i la Lloma Paga.

dijous, 18 de maig de 2017

Camporrobles (La Plana d'Utiel-Requena)

El roure, que defineix el topònim, està present arreu del terme. Les altures principals són Las Majuelas (1106 m), el Cardete (1128 m), la Piñarona (1028 m), l’Àguila (841 m), el Cagarruta (886 m), la Presilla (1032 m) i El Molón (1124 m). Hi ha també diversos paratges dignes d’esment com ara la Lengua de Ciervo, reserva de flora; el Cerrito, el Castillete, les coves de la Campana i del Pernil i especialment el jaciment iber de El Molón, amb brollador, poblat, murada i altres rastres ibèriques, i una mesquita, al voltant del qual s’ha creat un centre d’interpretació d’ambdues cultures, ibera i islàmica.

dimarts, 16 de maig de 2017

Piles (La Safor)


El terme municipal és absolutament pla i té l'atractiu més característic en les magnífiques platges, afortunadament poc explotades turísticament encara, que té l’origen en una antiga alqueria islàmica dependent del castell de Rebollet; ambdós, alqueria i castell, juntament amb Beniamis i Rafesineu, foren conquerits per Jaume I (1208-1276) en 1240. El rei conqueridor es va comprometre a respectar els drets dels moros que hi havia. En 1519 visqué l'esclat de les Germanies amb bateig massiu de moriscs. El decret de Carles I (1500-1558), de 1525, obligant els moros a batejar-se acabà amb l'enrunament de la mesquita i la construcció, en 1535, de l'església, moment en què el poble obtingué la independència eclesiàstica de Gandia amb els annexos de Palmera i Rafelsineu. En 1532 va sofrir un desembarcament de les naus algerianes de Barba-roja II que fou avortat pel comte d'Oliva, Francesc Gilabert de Centelles.

diumenge, 14 de maig de 2017

Oriola (El Baix Segura)


Oriola és cap de l’extensa comarca del Baix Segura i la llengua que parlen els seus habitants és el castellà. La meitat, si fa no fa, de la població es concentra al casc urbà i la resta està molt dispersa per les més de vint pedanies que s’escampen per l’enorme terme municipal –el segon més gran del País Valencià– i que relacionem tot seguit: Ameva, Barbarroja, Raiguero de Bonanza, Camino de Beniel, Camino Viejo de Callosa, La Campaneta, Devesa de Campoamor, Correntias Bajas, Correntias Medias, Los Desamparados, El Escorratel, Los Huertos, Hurchillo, Media Legua, Molino de la Ciudad, Molins, El Mudamiento, La Murfada, Las Norias, La Matanza, San Bartolomé i Torremendo.

divendres, 12 de maig de 2017

Benissuera (La Vall d'Albaida)


El rierol de Torralba, afluent del riu Albaida, és l’únic accident geogràfic del xicotet terme.

Lloc d’origen musulmà. En el segle XV era propietat de la família Bellvís i el senyoriu depenia de Bèlgida. Posteriorment va pertànyer als comtes de Casal. Com tants llocs valencians l’expulsió dels moriscs, en 1609, va afectar greument la seua demografia, la qual es va recuperar en el XVIII per a tornar a baixar el segle passat a causa de l’emigració, especialment cap a Alfarrasí.

dimarts, 9 de maig de 2017

Penàguila (L'Alcoià)


El terme està solcat pels rius Frainos, o Penàguila, l'Anodrac i el Riuet; es poden fer excursions a l'Arc de Santa Llúcia, al barranc del Resingle, a la Penya de l'Àguila, on hi ha pintures rupestres, a la placeta del Salt, al Balcó dels Gossos o a la Font del Riuet.

El topònim deriva del mot llatí aquicula que significa “agut” en referència al pic punxegut que remata el castell; el significat del nom, doncs, seria “penya punxeruda” i no “penya d’àguiles” com suggereix una primera aproximació. En 1246 apareix citat com Beniaqualiam i en 1278 com Penaquile. El castell musulmà que donà origen a Penàguila fou pres personalment per Jaume I (1208-1276) a Al Azraq (1208-1276). Al llarg del segle XIII el castell fou protagonista degut a les insurreccions d’Al-Azraq que s’hi feu fort;

diumenge, 7 de maig de 2017

Biar (L'Alcoià)


Sobre la procedència del topònim Biar hi ha dues versions, una diu que prové de la paraula llatina apiarium que significa ‘lloc d'abelles’; l'altra la deriva de l'àrab amb el significat de "lloc de fonts".

Quasi la meitat de l’ampli terme, situat a l’extrem sud de la serra de Mariola, és sol forestal amb grans pinedes. La simbiosi entre la monumentalitat del casc urbà i l'exuberant paisatge del municipi depara grans possibilitats a excursionistes i senderistes que hi poden visitar gran quantitat de fonts, brolladors, rambles, barrancs, muntanyes com ara la Replana del Llop (1.228 m ); el Reconco ( 1.206 m ); el Cabeç Gros ( 1.061 m), la Penya Tallà (1.044 m), l'Alt Reó (1.015 m), la Penya la Blasca (1.150 m) i la Fenessosa (1.210 m) i el Frare (1.042) entre d'altres. La pujada al santuari de nostra Senyora de Gràcia des del Plàtan; la visita a l'Aula de Natura, la Fontanella o la Penya Tallà són altres atractius de Biar.

dijous, 4 de maig de 2017

Olocau (El Camp de Túria)

El topònim oficial és Olocau, però l'afegit “de Carraixet” se sol utilitzar per diferenciar-lo d'Olocau del Rei, a la comarca dels Ports. El topònim Olocau provindria del mot àrab Olquba o al-Uqab, “castell de l'àguila” o “penya gran”.

Hi ha evidències de pobladors des del Neolític (cova sepulcral de la Penyeta Roja); del Bronze hi ha els poblats de Portitxol, Puntal de Pere i Puntal Blanc; és interessant la cova del Cavall, jaciment de restes arqueològiques, que va albergar un santuari pagà, on es retia culte a un cavall de pedra, i que, com assolia certa importància, hagué de ser prohibit pel papa valencià Calixte III (1378-1458); dels ibers s'hi ha trobat i restaurat totalment la fortalesa del Puntal dels Llops que constitueix un assentament arqueològic datat entre el segle V i el segle II aC, es tracta d’una mena de fortalesa que formà part del sistema defensiu i de vigilància del territori de la ciutat ibèrica d’Edeta. Està considerat un dels millors exemples de talaia defensiva de l’època, integrada per un conjunt de 17 habitacions que s’obrin a una via central que recorre longitudinalment l’assentament, amb muralla i coronat amb una torre que la defineixen com a fortalesa;

dimarts, 2 de maig de 2017

La Font de la Figuera (La Costera)


Al terme trobem el Capurutxo que, amb 901 m. d'altitud, compta amb la Cova Santa i la Cova del Triangle, la qual comunica amb la Penya Foradada (978 m); també hi ha l'Alt de Silla (1004 m), límit amb Almansa i, per tant, amb Castella. Amb les zones forestals del Sierro i Els Clotxes poden veure's cabres salvatges.

L'actual població va sorgir en 1301 en una partida que es va segregar del terme de Moixent i va ser poblada amb carta pobla atorgada a Gonçal Garcia i 40 pobladors més. En 1348 es va constituir la baronia del seu nom de què va ser titular Pere Maça de Liçana, senyor de Moixent. El 1548 passà, per donació, als Lladró de Vilanova, i successivament, als Mendoza, ducs de l'Infantat, els Zúñiga, ducs de Béjar, i als comtes d'Albatera. Finalment, el 1737, per una concòrdia, passà als Rabasa de Perellós, marquesos de Dos Aigües.

dilluns, 1 de maig de 2017

Barraques (L'Alt Palància)

Al llarg de la història ha rebut els noms de Sant Pedro de Belmonte, Las Barracas de los Reales i Barracas, que és la seua denominació oficial actual. Frontera amb Aragó, la seua parla és el castellà.
Situat en el Pla de Barraques, entre les serres de Montalgrao i Javalambre, al seu terme hi ha el cim del Ragudo (1.076 m), el Mazorral, amb carrasques i alzines, l’Alto Limbo, el Palancar, Carramanchel, Los Quemados, el Cerro de los Pastores i el Barruezao. A més s’hi troben diverses fonts. La via verda Ulls Negres travessa el municipi i propicia els esports a l’aire lliure, com ara el cicloturisme i el senderisme.  Junt  al casc urbà hi ha la Bassa Gran, brollador natural amb fauna pròpia.