divendres, 28 d’abril del 2017

La Font d'En Carròs (La Safor)


El terme, solcat pel barranc de les Fontanelles, propicia fer excursions a l'Assagador de les Covatelles o a la font de l'Om, per exemple. Per als senderistes hi ha la pujada al Gualde, a l'Arrullador o a la muntanya de l'Estudiant que ens portarà a la cova de les Meravelles. Els habitants es distribueixen en tres nuclis de població: La Font d'En Carrós, El Panorama i el Tossal.

dimarts, 25 d’abril del 2017

Portell de Morella (Els Ports)

Al terme hi ha el port de Cabrelles (1.320 m) i compta amb paratges com ara la Roca Parda i La Penya Roja ––en què abunden els voltors––, el Portalets dels Moros o el Toll d'En Drac. Tradicionalment, la població s’ha trobat dispersa en les moltes masies que hi ha en el municipi.

Tot i haver-hi jaciments prehistòrics, l’origen més probable del poble és visigot. Fou un llogaret musulmà voltat d'amples muralles, que en 1086 pertanyia a la taifa de Lleida i fou conquerit en 1240 i donat en senyoriu a Balasc d'Alagon (1190-1239). Posteriorment passà a l'Orde del Temple sota la qual jurisdicció, estigué fins la dissolució de l'orde en 1312 en què tornà a la corona i es va convertir en un dels poblets de Morella. Durant les Germanies va estar de part dels avalotats per la qual cosa va sofrir posteriors represàlies. En 1691 XVII Carles II (1661-1700) va convertir-la en vila independent en segregar-la de Morella. En 1750 figura inclosa en les viles de reialenc. Fou zona d'activitat carlista durant el segle XIX.

Godella (L'Horta)


A cavall entre el llit del Túria i el barranc de Carraixet, el relleu hi és poc accidentat i presenta com a accidents geogràfics més importants la sèquia de Montcada, el barranc dels Frares, i les Llomes i Camarena, que no superen els 120 m d’altura. Al terme no hi ha cap font, per la qual cosa tota l’aigua potable s’ha d’extraure de pous.


El nom d'aquesta població fou encunyat pels hispanoromans del segle V per a referir-se al diminutiu de “vila goda”. Les restes més antigues trobades al municipi procedeixen de l’Eneolític i s’ubiquen principalment a la Covatella. Dels romans són les deixalles arqueológiques més importants –entre elles les de tres aqüeductes– i es troben a la Covatella, Barranquet Vell, Canyada dels Frares i a la Lloma dels Cantals. En temps de la reconquesta constituïa una alqueria musulmana que apareix al Llibre de Repartiment amb el nom de Godayla.

Jaume I (1208-1276) va donar-la a Pere Maza l'any 1238, concedint terres a pobladors com ara Sanxo Pérez de Novailes, Pasqual Castellet i Pere Azlor. Després el senyoriu passà a ser propietat de Sanxo Tena. A les primeries del segle XVI pertanyé a Bartomeu Almenar i, per herència, a sa filla Isabel. Serà adquirida l'any 1527 per Tomàs Ribot. A més d'aquests, seran propietaris del lloc els Serdanyola, la família Julià Muñoz i, per últim, el senyoriu acabà en possessió dels barons de Santa Bàrbara fins l’extinció del senyoriu. Amb l'expulsió del moriscos l'any 1.609 romangué quasi despoblada, però el veïnatge amb València accentuà la recuperació d'habitants.



L'església es va erigir en parròquia l'any 1.625. Als inicis del segle XVII, hi hagué una certa despoblació deguda al fet que el senyor jurisdiccional del lloc, Cristóbal Muñoz, es va portar vassalls "seus" de Godella per a repoblar els llocs d'Aiòder i Fontes (L’Alt Millars). En 1706, en el marc de la guerra d’Independència, hi hagué un enfrontament entre les tropes borbòniques del comte Torres-Torres i les de Basset, que hi va eixir derrotat; malgrat això cal remarcar que maulets i botiflers signaren un pacte per no fer-se la guerra dins del poble. En la guerra de la Independència va sofrir destrosses en l’església (1810) i el saqueig total en 1810.


L’economia continua basant-se en l’agricultura –hortalisses, taronges, dacsa i creïlles, arboricultura i floricultura. També hi destaca la indústria del calcer, del tèxtil, la manufactura d'artesanies i del moble, així com la producció de focs artificials. Durant la dècada dels setanta es potencià el sector terciari degut a l'assentament permanent de famílies originàries de la ciutat de València, que triaren el lloc com a zona de vacances estivals. Els dissabtes, al voltant de l'ermita s'hi posa un mercat de venda directa de productes de l'horta.

Quant a l’apartat monumental citarem tot l'entorn de la Plaça de l'Ermita i l'Avinguda de Joan Peset Aleixandre farcit de edificis modernistes. A més:
  • Ermita del Salvador (1720-1730), amb Via Crucis.
  • Església de sant Bartomeu. Renaixentista, de 1754. En 1954 i 1992 va sofrir importants reformes. La façana és obra d’Ignasi Vergara (1715-1776). Hi ha l’escultura del Crist de la Pau, manufactura d’Ignasi Pinazo Martínez (1883-1970).
  • Esglèsia del Salvador. De 1730, amb Via Crucis.
  • Capella del Crist. 
  • Torreta dels Boïl del segle XVIII. Única resta de la casa palau de Serdanyola. Declarada BIC. Actualment Museu Etnogràfic.
  • Monument i Casa Museu d’Ignasi Pinazo Camarlench (1849-1916). Un dels fills més insignes del poble i un dels pintors impressionistes valencians més importants. La major col·lecció d'obres d'aquest autor es troba a l'Institut Valencià d'Art Modern, amb més de cent quadres i de sis-cents dibuixos.
  • Villa Eugènia. Edifici modernista que allotja la Biblioteca Pública Municipal.
  • Escorxador Municipal. De 1899.
  • Castell-Masia de Sant Ferran. Renaixentista, de 1864. Voltat per la Devesa, extensa parcel·la arbrada i enjardinada.
  • Convent de les Carmelites Descalces.
  • Convent del Caputxins.
  • Monestir de la Visitació
  • Abadia de Sant Josep.
  • Ermita de Campolivar
  • Creu de terme
  • Teatre Capitolio
  • Antic Molí. Amb vistes a l'horta de Godella.
  • Barri del Pensament. Principis del XX.
  • Espai Alfaro.
  • Museu de l'electrodomèstic.
  • Museu de maquetes de tren. A l'antic mercat.
  • Monument al tenor i pintor Lambert Alonso, de 1930. Artista multidisciplinar nascut a Godella en 1863. Com a tenor estrenà l’Himne de l’Exposició Regional de 1909; també destacà com a pintor, en la qual disciplina fou deixeble de Pinazo.
  • Monument a Pinazo.
De fills il·lustres parlant cal destacar el metge, científic i polític Joan Baptista Peset i Aleixandre, nascut en 1886. Descendent d’una important nissaga mèdica, d’ideologia liberal, va cursar diferents carreres: Medicina, Química i Dret. En 1908, pensionat pel govern espanyol viatjà a Paris, on s’especiltzà en toxicologia i medicina forense. El 1910 va obtenir la càtedra de Medicina Legal i Toxicologia a la Universitat de Sevilla i, l'any següent, la direcció del laboratori bacteriològic de la ciutat. El 1913 fou ponent en el I Congrés de Metges de Llengua Catalana.

En 1916 guanya la Càtedra de Medicina Legal de la Universitat de València, de la qual fou rector entre 1932 i 1934, i en la que desenvolupa una intensa tasca investigadora. Creà l’Institut Provincial d’Higiene i, fins i tot, pagà de la seua butxaca l’edifici que ho allotjava. Home republicà d’esquerra, encapçalà la candidatura, per València del Front Popular en les eleccions del 36, les quals guanyà. Durant la contesa civil mantingué la seua activitat mèdica i política. En acabar aquesta fou separat de la seua càtedra "no només per les seues actuacions en les zones que han patit la dominació marxista, sinó també per la seua pertinaç política antinacional i antiespanyola en els temps precedents al Gloriós Moviment Nacional" segons resava l’ominosa orde ministerial, detingut, jutjat per rebel·lió i afusellat a Paterna el 24 de maig de 1941. La seua última acció, la nit anterior a l’execució, fou operar d’una hèrnia a un company de cautiveri.

També és digne d’esment Marià Peset i Aleixandre (1896-1968). Arquitecte racionalista influit pel “gust modern” L’obra més cridanera del qual és la Facultat de Ciències de la Universitat de València (1933-1944), actual edifici del Rectorat.

diumenge, 23 d’abril del 2017

Sucaina (L'Alt Millars)

L’escassesa de terreny conreat ve determinada per la gran quantitat de pinedes que hi ha arreu; també hi trobarem bon nombre de fonts, de què destaca la de Santa Anna; una bona mostra d’arquitectura rural en els masos de Rull, Montó, Lazareto, Rebollo, La Chirivilla, La Parreta i alguns més. 
Viquipedia. Treball propi de Tonibe78
Quant a paratges podem esmentar Les Penyes de Villar i Vilanova, i el Xorrador.

Viquipèdia. Treball propi de Toni Barrera-Escoda
Les restes més antigues d’ocupació humana coneguts són una punta de fletxa de Las Chirivillas i les ceràmiques del Tossal del Mas del Plano; d’època ibèrica hi ha restes al Castellar i els poblats de l’Escudella i Los Cabañiles en el qual subsòl es van trobar inhumacions infantils datades entre el segle V-IV aC; les ruïnes d’una torre moruna i les deixalles d’un antic poblat permeten parlar d’un més que probable origen musulmà, també el topònim és, segon vol la tradició, àrab ja que faria referència a la favorita d’un califa local anomenada Zucayna; tot i que és més versemblant, la teoria que diu que prové del terme sukaina, que significa “caseta al costat de la font”, que faria al·lusió a una font que hi ha al costat del poble, de la qual encara s’extrau part de l'aigua que abasteix el poble. Després de la conquesta cristiana la seua població continuà sent totalment morisca, fet de gran importància ja que amb l’expulsió del 1609 romangué deshabitada, la qual cosa va provocar un retrocés econòmic acrescut pels problemes de repoblació. A finals del segle XV, va sorgir el ducat de Vilafermosa, que englobava la baronia d'Arenós, del que Sucaina formaria part durant uns 400 anys. A principis del segle XX la precarietat de l’agricultura va comportar una emigració important cap als centres industrials de Catalunya, bàsicament cap a la ciutat de Barcelona, i en molta menor mesura cap a la ciutat de València. A mitjans del mateix segle hi hagué una segona onada emigratòria cap als nuclis industrials de La Plana: Onda, Nules, Vila-real, etc.

Viquipèdia. Treball propi de Toni Barrera-Escoda
Del terme municipal tan sols es dedica a l'agricultura una xicoteta part, en què es conreen avellanes principalment. Una mica de ramaderia completa l’economia local. La indústria hi és inexistent.

El nucli urbà conserva el tipisme propi de la seua fundació àrab, la passejada ens anirà mostrant l’Ajuntament, la Casa Abadia, les restes de la muralla i del castell, d’origen àrab però avui pràcticament inexistents i integrats en els habitatges actuals. També conformen el patrimoni local:
  • Església del Salvador. Renaixentista. Segles XVI-XVIII¸
  • Masia de Chirivilla. O Torre Mora. Alqueria àrab fortificada i que pot ser estigués emmurallada. Es troba pràcticament destruïda.
  • Santuari de Santa Anna.  Segle XVIII. Conjunt d'edificis amb ermita i hostatgeria.
  • Ermita de Santa Bàrbara. Segles XVI-XVIII
  • Ermita del Calvari i el Calvari. Segles XVIII-XIX
  • Pilars de límit. Santa Anna (1801), Sant Gregori, Santanica, Calvari i Terme.
  • Llavador. Recentment restaurat.

Viquipedia. Treball propi de Juan Emilio Prades Bel


Avís: En aquest article hi ha imatges que han estat capturades a Internet. Preguem comuniquen qualsevol discrepància amb la seua publicació per a procedir a la immediata retirada de les mateixes.

dijous, 20 d’abril del 2017

Alcoi (L'Alcoià)

Alcoi, capital de la comarca de L’Alcoià; ha crescut voltada de grans altures com ara el Menejador (1.352 m), els Plans, la Mariola, la Serreta i el Carrascar de la Font Roja i solcada el barranc del Sinc i pel rius Riquer i Serpis, o d’Alcoi, que naix de la confluència dels rius Polop, Molinar i Barxell. És indispensable conèixer el parc natural del Carrascar de la Font Roja amb el santuari de la Verge dels Lliris i miradors amb impressionats vistes, farcit de carrasques, teixos i pins; de la fauna destacar la parella d’àligues de panxa blanca que hi nidifiquen. Molt interessant, també, la visita a la zona del Molinar on, a banda de veure l’impressionant salt d’aigua que donava energia a les fàbriques tèxtils, podrem veure unes quantes d’elles, moltes del segle XIX, que ens donaran una idea del que fou l’activitat fabril alcoiana. Altres paratges dignes d’esment: els Canalons, pineda on practicar el senderisme, no sens cert risc, ja que s’han de salvar una sèrie de tolls, quasi tots secs; el barranc del Sinc que ens endinsa en la Mariola des de la ciutat; el Castellar, en la Mariola, rost i esquerp, amb troballes de totes les èpoques fins la medieval; el Preventori, la creu de sant Cristòfol, el Mas del Tetuan, el Serrallo o els pous de neu de Simarro, el Caño, Noguera, del Canonge i, especialment, el del Carrascar o cava de la Coloma, de 1733.

dimecres, 19 d’abril del 2017

Beniarjó (La Safor)


El terme, solcat pel riu Serpis, està absolutament cobert de tarongers, que són el motor de l’economia local.


Té el seu origen en una alqueria musulmana que depenia del castell de Bairén. En el segle XII apareix documentada com a Benizerjó. Jaume I (1208-1276) va donar-la el 1247 a Roman Castellà, però posteriorment passà a ser propietat de la família March i, per tant, a integrar-se en el ducat de Gandia. El 1425 Ausiàs March (1397-1459) va assolir del rei Alfons el Magnànim (1396-1458) la concessió del mer i mixt imperi i la plena jurisdicció criminal, privilegi que havia obtingut amb anterioritat Pere March, pare del poeta. La seua primitiva parròquia, amb culte a sant Marc, depenia de Gandia, el 1535 s’independitzà juntament amb Almoines (separada el 1574) i Pardines que romangueren com a annexes.

dilluns, 17 d’abril del 2017

Soneixa (L'Alt Palància)


La Dehesa ha estat declarat, el 5 de novembre de 2002, Paratge Natural per la Generalitat Valenciana i constitueix, juntament amb la zona de Las Fuentes i les riberes del Palància, el major atractiu paisatgístic de la superfície municipal, que s’escampa pels primers estreps de la serra Espadà.


Dues són les hipòtesis per explicar l’etimologia del topònim d’este poble de parla castellana: una diu que prové del mot Sònia i una altra es basa en les dades que diuen que hi hagué un moro anomenat Sonexa. Als voltants de la Dehesa s’han trobat les restes humanes més antigues de la comarca, que es remunten al Paleolític. D’èpoques posteriors, la majoria ibèrics, hi ha vestigis a l’Escala i a l’Alt del Picacho. A la partida de Zorrilla, hi ha deixalles d’una vila romana i també d’un aqüeducte i d’un campament. Del pas dels musulmans, fundadors del lloc, hi ha l’alqueria de Jayar i els jaciments de las Font d’Escala i a la Cova de la Cambra (documentada en 1459 com Cova de Xaben).

divendres, 14 d’abril del 2017

Xulella (Els Serrans)


El terme té com corrents fluvials més importants el Túria i el seu afluent el Reatillo, o Sote, i els barrancs de Caracierzo, Rivera i Terrosa. Com a poble de muntanya, amb un terme de grans dimensions, hi ha prou excursions a fer i paratges a visitar dels quals citarem el Clot Blau, el Canó de Xulella o el barranc de Valfiguera, amb pintures rupestres. La població es distribueix en cinc nuclis: Xulella, Balneari de Fuencaliente, Santa Bàrbara, Bodega Vanacloig i l'Ermita.

dimarts, 11 d’abril del 2017

L'Alcora (L'Alcalatén)



El terme està creuat pel riu de Llucena ––ací, riu de l’Alcora–– que és embassat en la presa que es troba al mateix terme municipal. Compta amb l’aldea de La Foia.


Hi ha una relativa abundància de jaciments ibers, de què destaquen els poblats de Montmirà i el Tossal dels Foies. Els romans deixaren record en les partides de Montmirà, la Perereta, el Camí dels Bandejats i, sobretot, Santa, on hi ha vestigis d’un gran assentament rural d’època imperial. El nom de la vila, però, prové de l’àrab “cora” i també suggereix alqueria; de la dominació musulmana hi queden prou empremtes, sobre tot el castell de l’Alcalatén.

diumenge, 9 d’abril del 2017

Favara (La Ribera Baixa)

També coneguda com Favareta, la totalitat del seu terme es dedica a aprofitar les aigües del Xúquer per al reg de l'arròs i de la taronja, els quals constitueixen la principal font de riquesa local.

Viquipèdia. Treball propi de Joanbanjo
Joan Coromines (1905-1997) afirma que el topònim Favara prové del mot àrab "fawwara", que significa "la font" o "l'ullal", pels nombrosos brolladors d'aigua subterrània que n’hi ha; altres autors, però, creuen que el nom pot vindre de la tribu dels Hawwara, que ocuparen aquestes terres des del segle VIII. Hi ha el jaciment de la Cova de la Galera, amb materials del Bronze, II-I mil·lenni a. C, i de cronologia Ibèrica; també hi ha restes prehistòriques a la Plana de l’Avenc. Fou una alqueria musulmana que no apareix en el Llibre del Repartiment. Com a lloc de moriscs va pertànyer a Corbera i quedà deshabitada en 1609, a ran de l'expulsió., quan comptava amb 22 focs.

dijous, 6 d’abril del 2017

Aiòder (L'Alt Millars)


Poble de parla castellana que es troba en la part meridional de la Penya Saganta, dins del Parc Natural de la Serra Espadà. L’orografia es força accidentada amb turons com el Castillejo, la Masada, la Cueva Negra o el Castillo (542 m.), als peus del qual s’ubica el casc urbà; barrancs com la Rambla de la Villa, el Collado i el Madroñal que plegats formen la Rambla de Vilamalur o riu Chico, el qual vessa al Millars. 
Viquipèdia. Treball propi d’ApartamentosAyodar

Hi ha també nombroses fonts i brolladors amb aigües miner-medicinals com ara la del Turio que està canalitzada fins al poble. Al terme es troba el port d’Aiòder (704 m).

dimarts, 4 d’abril del 2017

La Vall d'Uixò (La Plana Baixa)

El major atractiu paisatgístic i turístic, a més de constituir el símbol més característic del poble, són les Coves de Sant Josep. Al llarg d’un trajecte de quasi tres quilòmetres navegant pel riu subterrani homònim —és el riu subterrani més llarg d’Europa— s’hi poden observar els mil i un capritxos que la natura ha creat en forma de cavitats, estalactites i estalagmites. Per als amants del senderisme hi ha diverses rutes de què destaquem el sender Font del Nogueret-Font de Cabres.

diumenge, 2 d’abril del 2017

Onil (L'Alcoià)



El terme municipal es troba immers en la subcomarca de la Foia de Castalla i abasta des dels darreres estreps de la Mariola fins a la planura de La Marjal i la serra d’Onil; les principals altures són Els Castellars, La Penya de l’Àguila, la Fenesosa, l’Ombria del Puig i la Solana de Tagüenda, totes elles amb altures entre els 1.000 i els 1.200 m. Els paratges més bonics per visitar són: l’ermita de Santa Anna, el Coto Escolar, la Favanella i el Tormo.