diumenge, 28 de maig de 2017

Artana (La Plana Baixa)


Immers en el cor de la Serra d’Espadà, el municipi compta amb paratges emblemàtics de què destaquen Les Penyes Altes, ric en fauna i flora i replet de rutes, miradors, fonts i pinedes. També mereix esment la Cova del Tronc. Com a tants pobles de La Plana hi ha desenes d’oliveres mil·lenàries, en molts casos encara en plena producció, que es poden visitar seguint una de les rutes turístiques del poble. En Artana viu la major colònia de ratpenats de l’Estat, amb més de 23.000 exemplars.

Hi ha evidències de poblament des del mesolític, de què una bona mostra es pot veure al Museu Arqueològic de Borriana. També s’han trobat jaciments del neolític i dels ibers. Fou una important població de l’Edetània romana, amb la denominació Arctalia. Els àrabs deixaren poblats i restes de foneries de ferro en La Solana, L’Artiga o Canals; també van ser ells qui organitzaren el terreny per al conreu del secà. Jaume I (1208-1276) la va conquerir l’any 1242. La població va conservar, però, la seua població musulmana sotmesa a la baronia d’Artana que tingué com a senyors als Montcada, als Romeu i als Tou, senyors de Borriol i Sollana, fins acabar, el segle XVI, en el ducat de Villahermosa. Com la resta de la serra va ser escenari de les insurreccions dels moriscs que van ser expulsats el 1609. El poble fou repoblat amb cristians en 1611. El segle XVIII exercia el senyoriu el duc Josep Gurrea d'Aragó.

La manufactura de l’espart fou de vital importància per a l’economia del lloc fins a les primeries del segle passat. Actualment es produeix un oli de molt bona qualitat i s’aprofita el reguiu per al conreu de la taronja.

El casc antic conserva el sabor dels pobles àrabs amb carrers torts i estres, amb habitatges d’estil popular i modernista. Hi ha arreu taulellets amb escenes sagrades. Del seu patrimoni citarem:
  • Església de sant Joan Baptista. Segle XIX. Farcida de capelletes amb taulells ceràmics, conserva una làpida àrab i algunes pintures interessants.
  • Ermita de santa Cristina. Amb hostatgeria-albergueria (avui convertida en restaurant). Al seu entorn hi ha un assut d’època romana, encara en ús, i una olivera mil·lenària.
  • Castell d’Artana. Fortalesa islàmica. Es va mantenir en bon estat fins que en les guerres carlines va ser volat pel general Borso di Carminati. Actualment està en ruïnes encara que es conserven importants deixalles.
  • Alguns records de la muralla àrab que voltava el poble.
  • Calvari i Via Crucis
  • Conjunt miner de La Creu de Ferro. Explotació minera des de temps dels romans que va ser tancada en 1963, que actualment es fa servir com a centre d’interpretació d’aquesta indústria.

El 4 de juliol de 1885 va nàixer a Artana (La Plana Baixa) l’actor Pepe Alba. Fill d’una família humil, va emigrar molt jove, junt a son pare, a València, on va aconseguir una beca per a estudiar en la Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Carles. En els primers moments de la seua carrera va dedicar-se al disseny de decorats, però les seues qualitats i ambicions artístiques el convertiren prompte en cantat i actor, en castellà i en valencià. En 1909 debutà com a professional en Alacant. En 1925 ja liderava una companyia de teatre, amb una decidida aposta pel gènere valencià, que arribà a representar més de 215 obres de tot tipus: sarsuela, revista, sainet, etc.; algunes d’elles de la seua autoria. Entre 1929 i 1933 treballà a Madrid i Buenos Aires. A partir de 1936 el seu repertori és, per raons òbvies, exclusivament en castellà, ja que la dictadura va prohibir les representacions en altres llengües. Aquesta prohibició es va alçar en 1946 i Pepe Alba torna a incloure el valencià en la seua carrera, llengua que alternà amb el castellà, sobre tot en les seues visites a Madrid. El 13 de març de 1951 va morir a València, el qual municipi li dedicà, en 1963, un carrer.

Els seus plats més tradicionals són la cassoleta, l’olla de dejuni i les orelletes.


Avís: En aquest article hi ha imatges que han estat capturades a Internet. Preguem comuniquen qualsevol discrepància amb la seua publicació per a procedir a la immediata retirada de les mateixes.

divendres, 26 de maig de 2017

Tollos (El Comtat)


És el municipi menys poblat de les comarques del sud, ubicat en la vall del riu Bolet, depara excursions a paratges tan interessants com la serra d'Alfaro, la font de Paet o el Freginal. També podem recórrer el sender PRV 168, que, pel barranc de Malafi i al llarg de 27 km, recorre gran part de la comarca del Comtat i depara la possibilitat de visitar les pintures rupestres del Pla de Petracos.

dimarts, 23 de maig de 2017

Godella (L'Horta)


A cavall entre el llit del Túria i el barranc de Carraixet, el relleu hi és poc accidentat i presenta com a accidents geogràfics més importants la sèquia de Montcada, el barranc dels Frares, i les Llomes i Camarena, que no superen els 120 m d’altura. Al terme no hi ha cap font, per la qual cosa tota l’aigua potable s’ha d’extraure de pous.

diumenge, 21 de maig de 2017

Catadau (La Ribera Alta)


El terme s’integra en la Vall dels Alcalans i se situa a l'oest del Magre; l'orografia és accidentada per diferents serres on abunden les pinedes; la principal altura és el Matamont (512 m); dins el terme hi ha, a més, el caseriu del Poblenou, Los Rosales, La Lloma Molina i la Lloma Paga.

dijous, 18 de maig de 2017

Camporrobles (La Plana d'Utiel-Requena)

El roure, que defineix el topònim, està present arreu del terme. Les altures principals són Las Majuelas (1106 m), el Cardete (1128 m), la Piñarona (1028 m), l’Àguila (841 m), el Cagarruta (886 m), la Presilla (1032 m) i El Molón (1124 m). Hi ha també diversos paratges dignes d’esment com ara la Lengua de Ciervo, reserva de flora; el Cerrito, el Castillete, les coves de la Campana i del Pernil i especialment el jaciment iber de El Molón, amb brollador, poblat, murada i altres rastres ibèriques, i una mesquita, al voltant del qual s’ha creat un centre d’interpretació d’ambdues cultures, ibera i islàmica.

dimarts, 16 de maig de 2017

Piles (La Safor)


El terme municipal és absolutament pla i té l'atractiu més característic en les magnífiques platges, afortunadament poc explotades turísticament encara, que té l’origen en una antiga alqueria islàmica dependent del castell de Rebollet; ambdós, alqueria i castell, juntament amb Beniamis i Rafesineu, foren conquerits per Jaume I (1208-1276) en 1240. El rei conqueridor es va comprometre a respectar els drets dels moros que hi havia. En 1519 visqué l'esclat de les Germanies amb bateig massiu de moriscs. El decret de Carles I (1500-1558), de 1525, obligant els moros a batejar-se acabà amb l'enrunament de la mesquita i la construcció, en 1535, de l'església, moment en què el poble obtingué la independència eclesiàstica de Gandia amb els annexos de Palmera i Rafelsineu. En 1532 va sofrir un desembarcament de les naus algerianes de Barba-roja II que fou avortat pel comte d'Oliva, Francesc Gilabert de Centelles.

diumenge, 14 de maig de 2017

Oriola (El Baix Segura)


Oriola és cap de l’extensa comarca del Baix Segura i la llengua que parlen els seus habitants és el castellà. La meitat, si fa no fa, de la població es concentra al casc urbà i la resta està molt dispersa per les més de vint pedanies que s’escampen per l’enorme terme municipal –el segon més gran del País Valencià– i que relacionem tot seguit: Ameva, Barbarroja, Raiguero de Bonanza, Camino de Beniel, Camino Viejo de Callosa, La Campaneta, Devesa de Campoamor, Correntias Bajas, Correntias Medias, Los Desamparados, El Escorratel, Los Huertos, Hurchillo, Media Legua, Molino de la Ciudad, Molins, El Mudamiento, La Murfada, Las Norias, La Matanza, San Bartolomé i Torremendo.

divendres, 12 de maig de 2017

Benissuera (La Vall d'Albaida)


El rierol de Torralba, afluent del riu Albaida, és l’únic accident geogràfic del xicotet terme.

Lloc d’origen musulmà. En el segle XV era propietat de la família Bellvís i el senyoriu depenia de Bèlgida. Posteriorment va pertànyer als comtes de Casal. Com tants llocs valencians l’expulsió dels moriscs, en 1609, va afectar greument la seua demografia, la qual es va recuperar en el XVIII per a tornar a baixar el segle passat a causa de l’emigració, especialment cap a Alfarrasí.

dimarts, 9 de maig de 2017

Penàguila (L'Alcoià)


El terme està solcat pels rius Frainos, o Penàguila, l'Anodrac i el Riuet; es poden fer excursions a l'Arc de Santa Llúcia, al barranc del Resingle, a la Penya de l'Àguila, on hi ha pintures rupestres, a la placeta del Salt, al Balcó dels Gossos o a la Font del Riuet.

El topònim deriva del mot llatí aquicula que significa “agut” en referència al pic punxegut que remata el castell; el significat del nom, doncs, seria “penya punxeruda” i no “penya d’àguiles” com suggereix una primera aproximació. En 1246 apareix citat com Beniaqualiam i en 1278 com Penaquile. El castell musulmà que donà origen a Penàguila fou pres personalment per Jaume I (1208-1276) a Al Azraq (1208-1276). Al llarg del segle XIII el castell fou protagonista degut a les insurreccions d’Al-Azraq que s’hi feu fort;

diumenge, 7 de maig de 2017

Biar (L'Alcoià)


Sobre la procedència del topònim Biar hi ha dues versions, una diu que prové de la paraula llatina apiarium que significa ‘lloc d'abelles’; l'altra la deriva de l'àrab amb el significat de "lloc de fonts".

Quasi la meitat de l’ampli terme, situat a l’extrem sud de la serra de Mariola, és sol forestal amb grans pinedes. La simbiosi entre la monumentalitat del casc urbà i l'exuberant paisatge del municipi depara grans possibilitats a excursionistes i senderistes que hi poden visitar gran quantitat de fonts, brolladors, rambles, barrancs, muntanyes com ara la Replana del Llop (1.228 m ); el Reconco ( 1.206 m ); el Cabeç Gros ( 1.061 m), la Penya Tallà (1.044 m), l'Alt Reó (1.015 m), la Penya la Blasca (1.150 m) i la Fenessosa (1.210 m) i el Frare (1.042) entre d'altres. La pujada al santuari de nostra Senyora de Gràcia des del Plàtan; la visita a l'Aula de Natura, la Fontanella o la Penya Tallà són altres atractius de Biar.

dijous, 4 de maig de 2017

Olocau (El Camp de Túria)

El topònim oficial és Olocau, però l'afegit “de Carraixet” se sol utilitzar per diferenciar-lo d'Olocau del Rei, a la comarca dels Ports. El topònim Olocau provindria del mot àrab Olquba o al-Uqab, “castell de l'àguila” o “penya gran”.

Hi ha evidències de pobladors des del Neolític (cova sepulcral de la Penyeta Roja); del Bronze hi ha els poblats de Portitxol, Puntal de Pere i Puntal Blanc; és interessant la cova del Cavall, jaciment de restes arqueològiques, que va albergar un santuari pagà, on es retia culte a un cavall de pedra, i que, com assolia certa importància, hagué de ser prohibit pel papa valencià Calixte III (1378-1458); dels ibers s'hi ha trobat i restaurat totalment la fortalesa del Puntal dels Llops que constitueix un assentament arqueològic datat entre el segle V i el segle II aC, es tracta d’una mena de fortalesa que formà part del sistema defensiu i de vigilància del territori de la ciutat ibèrica d’Edeta. Està considerat un dels millors exemples de talaia defensiva de l’època, integrada per un conjunt de 17 habitacions que s’obrin a una via central que recorre longitudinalment l’assentament, amb muralla i coronat amb una torre que la defineixen com a fortalesa;

dimarts, 2 de maig de 2017

La Font de la Figuera (La Costera)


Al terme trobem el Capurutxo que, amb 901 m. d'altitud, compta amb la Cova Santa i la Cova del Triangle, la qual comunica amb la Penya Foradada (978 m); també hi ha l'Alt de Silla (1004 m), límit amb Almansa i, per tant, amb Castella. Amb les zones forestals del Sierro i Els Clotxes poden veure's cabres salvatges.

L'actual població va sorgir en 1301 en una partida que es va segregar del terme de Moixent i va ser poblada amb carta pobla atorgada a Gonçal Garcia i 40 pobladors més. En 1348 es va constituir la baronia del seu nom de què va ser titular Pere Maça de Liçana, senyor de Moixent. El 1548 passà, per donació, als Lladró de Vilanova, i successivament, als Mendoza, ducs de l'Infantat, els Zúñiga, ducs de Béjar, i als comtes d'Albatera. Finalment, el 1737, per una concòrdia, passà als Rabasa de Perellós, marquesos de Dos Aigües.

dilluns, 1 de maig de 2017

Barraques (L'Alt Palància)

Al llarg de la història ha rebut els noms de Sant Pedro de Belmonte, Las Barracas de los Reales i Barracas, que és la seua denominació oficial actual. Frontera amb Aragó, la seua parla és el castellà.
Situat en el Pla de Barraques, entre les serres de Montalgrao i Javalambre, al seu terme hi ha el cim del Ragudo (1.076 m), el Mazorral, amb carrasques i alzines, l’Alto Limbo, el Palancar, Carramanchel, Los Quemados, el Cerro de los Pastores i el Barruezao. A més s’hi troben diverses fonts. La via verda Ulls Negres travessa el municipi i propicia els esports a l’aire lliure, com ara el cicloturisme i el senderisme.  Junt  al casc urbà hi ha la Bassa Gran, brollador natural amb fauna pròpia.

divendres, 28 d’abril de 2017

La Font d'En Carròs (La Safor)

El terme, solcat pel barranc de les Fontanelles, propicia fer excursions a l'Assagador de les Covatelles o a la font de l'Om, per exemple. Per als senderistes hi ha la pujada al Gualde, a l'Arrullador o a la muntanya de l'Estudiant que ens portarà a la cova de les Meravelles. Els habitants es distribueixen en tres nuclis de població: La Font d'En Carrós, El Panorama i el Tossal.

dimarts, 25 d’abril de 2017

El Portell de Morella (Els Ports)

Al terme hi ha el port de Cabrelles (1.320 m) i compta amb paratges com ara la Roca Parda i La Penya Roja ––en què abunden els voltors––, el Portalets dels Moros o el Toll d'En Drac. Tradicionalment, la població s’ha trobat dispersa en les moltes masies que hi ha en el municipi.

Tot i haver-hi jaciments prehistòrics, l’origen més probable del poble és visigot. Fou un llogaret musulmà voltat d'amples muralles, que en 1086 pertanyia a la taifa de Lleida i fou conquerit en 1240 i donat en senyoriu a Balasc d'Alagon (1190-1239). Posteriorment passà a l'Orde del Temple sota la qual jurisdicció, estigué fins la dissolució de l'orde en 1312 en què tornà a la corona i es va convertir en un dels poblets de Morella. Durant les Germanies va estar de part dels avalotats per la qual cosa va sofrir posteriors represàlies. En 1691 XVII Carles II (1661-1700) va convertir-la en vila independent en segregar-la de Morella. En 1750 figura inclosa en les viles de reialenc. Fou zona d'activitat carlista durant el segle XIX.

Godella (L'Horta)


A cavall entre el llit del Túria i el barranc de Carraixet, el relleu hi és poc accidentat i presenta com a accidents geogràfics més importants la sèquia de Montcada, el barranc dels Frares, i les Llomes i Camarena, que no superen els 120 m d’altura. Al terme no hi ha cap font, per la qual cosa tota l’aigua potable s’ha d’extraure de pous.

El nom d'aquesta població fou encunyat pels hispanoromans del segle V per a referir-se al diminutiu de “vila goda”. Les restes més antigues trobades al municipi procedeixen de l’Eneolític i s’ubiquen principalment a la Covatella. Dels romans són les deixalles arqueológiques més importants –entre elles les de tres aqüeductes– i es troben a la Covatella, Barranquet Vell, Canyada dels Frares i a la Lloma dels Cantals. En temps de la reconquesta constituïa una alqueria musulmana que apareix al Llibre de Repartiment amb el nom de Godayla. Jaume I (1208-1276) va donar-la a Pere Maza l'any 1238, concedint terres a pobladors com ara Sanxo Pérez de Novailes, Pasqual Castellet i Pere Azlor. Després el senyoriu passà a ser propietat de Sanxo Tena. A les primeries del segle XVI pertanyé a Bartomeu Almenar i, per herència, a sa filla Isabel. Serà adquirida l'any 1527 per Tomàs Ribot. A més d'aquests, seran propietaris del lloc els Serdanyola, la família Julià Muñoz i, per últim, el senyoriu acabà en possessió dels barons de Santa Bàrbara fins l’extinció del senyoriu. Amb l'expulsió del moriscos l'any 1.609 romangué quasi despoblada, però el veïnatge amb València accentuà la recuperació d'habitants.
L'església es va erigir en parròquia l'any 1.625. Als inicis del segle XVII, hi hagué una certa despoblació deguda al fet que el senyor jurisdiccional del lloc, Cristóbal Muñoz, es va portar vassalls "seus" de Godella per a repoblar els llocs d'Aiòder i Fontes (L’Alt Millars). En 1706, en el marc de la guerra d’Independència, hi hagué un enfrontament entre les tropes borbòniques del comte Torres-Torres i les de Basset, que hi va eixir derrotat; malgrat això cal remarcar que maulets i botiflers signaren un pacte per no fer-se la guerra dins del poble. En la guerra de la Independència va sofrir destrosses en l’església (1810) i el saqueig total en 1810.

L’economia continua basant-se en l’agricultura –hortalisses, taronges, dacsa i creïlles, arboricultura i floricultura. També hi destaca la indústria del calcer, del tèxtil, la manufactura d'artesanies i del moble, així com la producció de focs artificials. Durant la dècada dels setanta es potencià el sector terciari degut a l'assentament permanent de famílies originàries de la ciutat de València, que triaren el lloc com a zona de vacances estivals.


Quant a l’apartat monumental citarem:

  • Església de sant Bartomeu. Renaixentista, de 1754. En 1954 i 1992 va sofrir importants reformes. La façana és obra d’Ignasi Vergara (1715-1776). Hi ha l’escultura del Crist de la Pau, manufactura d’Ignasi Pinazo Martínez (1883-1970).
  • Esglèsia del Salvador. De 1730, amb Via Crucis.
  • Torreta dels Boïl del segle XVIII. Única resta de la casa palau de Serdanyola. Declarada BIC.
  • Monument i Casa Museu d’Ignasi Pinazo Camarlench (1849-1916). Un dels fills més insignes del poble i un dels pintors impressionistes valencians més importants. La major col·lecció d'obres d'aquest autor es troba a l'Institut Valencià d'Art Modern, amb més de cent quadres i de sis-cents dibuixos.
  • Villa Eugènia. Edifici modernista que allotja la Biblioteca Pública Municipal.
  • Escorxador Municipal. De 1899.
  • Castell-Masia de Sant Ferran. Renaixentista, de 1864. Voltat per la Devesa, extensa parcel·la arbrada i enjardinada.
  • Convent de les Carmelites Descalces.
  • Convent del Caputxins.
  • Monestir de la Visitació
  • Abadia de Sant Josep.
  • Ermita del Salvador (1720-1730)
  • Ermita de Campolivar
  • Creu de terme.
  • Monument al tenor i pintor Lambert Alonso, de 1930. Artista multidisciplinar nascut a Godella en 1863. Com a tenor estrenà l’Himne de l’Exposició Regional de 1909; també destacà com a pintor, en la qual disciplina fou deixeble de Pinazo.

De fills il·lustres parlant cal destacar el metge, científic i polític Joan Baptista Peset i Aleixandre, nascut en 1886. Descendent d’una important nissaga mèdica, d’ideologia liberal, va cursar diferents carreres: Medicina, Química i Dret. En 1908, pensionat pel govern espanyol viatjà a Paris, on s’especiltzà en toxicologia i medicina forense. El 1910 va obtenir la càtedra de Medicina Legal i Toxicologia a la Universitat de Sevilla i, l'any següent, la direcció del laboratori bacteriològic de la ciutat. El 1913 fou ponent en el I Congrés de Metges de Llengua Catalana.

En 1916 guanya la Càtedra de Medicina Legal de la Universitat de València, de la qual fou rector entre 1932 i 1934, i en la que desenvolupa una intensa tasca investigadora. Creà l’Institut Provincial d’Higiene i, fins i tot, pagà de la seua butxaca l’edifici que ho allotjava. Home republicà d’esquerra, encapçalà la candidatura, per València del Front Popular en les eleccions del 36, les quals guanyà. Durant la contesa civil mantingué la seua activitat mèdica i política. En acabar aquesta fou separat de la seua càtedra "no només per les seues actuacions en les zones que han patit la dominació marxista, sinó també per la seua pertinaç política antinacional i antiespanyola en els temps precedents al Gloriós Moviment Nacional" segons resava l’ominosa orde ministerial, detingut, jutjat per rebel·lió i afusellat a Paterna el 24 de maig de 1941. La seua última acció, la nit anterior a l’execució, fou operar d’una hèrnia a un company de cautiveri.

També és digne d’esment Marià Peset i Aleixandre (1896-1968). Arquitecte racionalista influit pel “gust modern” L’obra més cridanera del qual és la Facultat de Ciències de la Universitat de València (1933-1944), actual edifici del Rectorat.



Avís: En aquest article hi ha imatges que han estat capturades a Internet. Preguem comuniquen qualsevol discrepància amb la seua publicació per a procedir a la immediata retirada de les mateixes.

diumenge, 23 d’abril de 2017

Sucaina (L'Alt Millars)

Viquipedia. Treball propi de Tonibe78
L’escassesa de terreny conreat ve determinada per la gran quantitat de pinedes que hi ha arreu; també hi trobarem bon nombre de fonts, de què destaca la de Santa Anna; una bona mostra d’arquitectura rural en els masos de Rull, Montó, Lazareto, Rebollo, La Chirivilla, La Parreta i alguns més. Quant a paratges podem esmentar Les Penyes de Villar i Vilanova, i el Xorrador.

Viquipèdia. Treball propi de Toni Barrera-Escoda
Les restes més antigues d’ocupació humana coneguts són una punta de fletxa de Las Chirivillas i les ceràmiques del Tossal del Mas del Plano; d’època ibèrica hi ha restes al Castellar i els poblats de l’Escudella i Los Cabañiles en el qual subsòl es van trobar inhumacions infantils datades entre el segle V-IV aC; les ruïnes d’una torre moruna i les deixalles d’un antic poblat permeten parlar d’un més que probable origen musulmà, també el topònim és, segon vol la tradició, àrab ja que faria referència a la favorita d’un califa local anomenada Zucayna; tot i que és més versemblant, la teoria que diu que prové del terme sukaina, que significa “caseta al costat de la font”, que faria al·lusió a una font que hi ha al costat del poble, de la qual encara s’extrau part de l'aigua que abasteix el poble. Després de la conquesta cristiana la seua població continuà sent totalment morisca, fet de gran importància ja que amb l’expulsió del 1609 romangué deshabitada, la qual cosa va provocar un retrocés econòmic acrescut pels problemes de repoblació. A finals del segle XV, va sorgir el ducat de Vilafermosa, que englobava la baronia d'Arenós, del que Sucaina formaria part durant uns 400 anys. A principis del segle XX la precarietat de l’agricultura va comportar una emigració important cap als centres industrials de Catalunya, bàsicament cap a la ciutat de Barcelona, i en molta menor mesura cap a la ciutat de València. A mitjans del mateix segle hi hagué una segona onada emigratòria cap als nuclis industrials de La Plana: Onda, Nules, Vila-real, etc.

Viquipèdia. Treball propi de Toni Barrera-Escoda
Del terme municipal tan sols es dedica a l'agricultura una xicoteta part, en què es conreen avellanes principalment. Una mica de ramaderia completa l’economia local. La indústria hi és inexistent.

El nucli urbà conserva el tipisme propi de la seua fundació àrab, la passejada ens anirà mostrant l’Ajuntament, la Casa Abadia, les restes de la muralla i del castell, d’origen àrab però avui pràcticament inexistents i integrats en els habitatges actuals. També conformen el patrimoni local:
  • Església del Salvador. Renaixentista. Segles XVI-XVIII¸
  • Masia de Chirivilla. O Torre Mora. Alqueria àrab fortificada i que pot ser estigués emmurallada. Es troba pràcticament destruïda.
  • Santuari de Santa Anna.  Segle XVIII. Conjunt d'edificis amb ermita i hostatgeria.
  • Ermita de Santa Bàrbara. Segles XVI-XVIII
  • Ermita del Calvari i el Calvari. Segles XVIII-XIX
  • Pilars de límit. Santa Anna (1801), Sant Gregori, Santanica, Calvari i Terme.
  • Llavador. Recentment restaurat.

Viquipedia. Treball propi de Juan Emilio Prades Bel


Avís: En aquest article hi ha imatges que han estat capturades a Internet. Preguem comuniquen qualsevol discrepància amb la seua publicació per a procedir a la immediata retirada de les mateixes.

dijous, 20 d’abril de 2017

Alcoi (L'Alcoià)

Alcoi, capital de la comarca de L’Alcoià; ha crescut voltada de grans altures com ara el Menejador (1.352 m), els Plans, la Mariola, la Serreta i el Carrascar de la Font Roja i solcada el barranc del Sinc i pel rius Riquer i Serpis, o d’Alcoi, que naix de la confluència dels rius Polop, Molinar i Barxell. És indispensable conèixer el parc natural del Carrascar de la Font Roja amb el santuari de la Verge dels Lliris i miradors amb impressionats vistes, farcit de carrasques, teixos i pins; de la fauna destacar la parella d’àligues de panxa blanca que hi nidifiquen. Molt interessant, també, la visita a la zona del Molinar on, a banda de veure l’impressionant salt d’aigua que donava energia a les fàbriques tèxtils, podrem veure unes quantes d’elles, moltes del segle XIX, que ens donaran una idea del que fou l’activitat fabril alcoiana. Altres paratges dignes d’esment: els Canalons, pineda on practicar el senderisme, no sens cert risc, ja que s’han de salvar una sèrie de tolls, quasi tots secs; el barranc del Sinc que ens endinsa en la Mariola des de la ciutat; el Castellar, en la Mariola, rost i esquerp, amb troballes de totes les èpoques fins la medieval; el Preventori, la creu de sant Cristòfol, el Mas del Tetuan, el Serrallo o els pous de neu de Simarro, el Caño, Noguera, del Canonge i, especialment, el del Carrascar o cava de la Coloma, de 1733.

dimecres, 19 d’abril de 2017

Beniarjó (La Safor)

El terme, solcat pel riu Serpis, està absolutament cobert de tarongers, que són el motor de l’economia local.

Té el seu origen en una alqueria musulmana que depenia del castell de Bairén. En el segle XII apareix documentada com a Benizerjó. Jaume I (1208-1276) va donar-la el 1247 a Roman Castellà, però posteriorment passà a ser propietat de la família March i, per tant, a integrar-se en el ducat de Gandia. El 1425 Ausiàs March (1397-1459) va assolir del rei Alfons el Magnànim (1396-1458) la concessió del mer i mixt imperi i la plena jurisdicció criminal, privilegi que havia obtingut amb anterioritat Pere March, pare del poeta. La seua primitiva parròquia, amb culte a sant Marc, depenia de Gandia, el 1535 s’independitzà juntament amb Almoines (separada el 1574) i Pardines que romangueren com a annexes.

dilluns, 17 d’abril de 2017

Soneixa (L'Alt Palància)


La Dehesa ha estat declarat, el 5 de novembre de 2002, Paratge Natural per la Generalitat Valenciana i constitueix, juntament amb la zona de Las Fuentes i les riberes del Palància, el major atractiu paisatgístic de la superfície municipal, que s’escampa pels primers estreps de la serra Espadà.

Dues són les hipòtesis per explicar l’etimologia del topònim d’este poble de parla castellana: una diu que prové del mot Sònia i una altra es basa en les dades que diuen que hi hagué un moro anomenat Sonexa. Als voltants de la Dehesa s’han trobat les restes humanes més antigues de la comarca, que es remunten al Paleolític. D’èpoques posteriors, la majoria ibèrics, hi ha vestigis a l’Escala i a l’Alt del Picacho. A la partida de Zorrilla, hi ha deixalles d’una vila romana i també d’un aqüeducte i d’un campament. Del pas dels musulmans, fundadors del lloc, hi ha l’alqueria de Jayar i els jaciments de las Font d’Escala i a la Cova de la Cambra (documentada en 1459 com Cova de Xaben).

divendres, 14 d’abril de 2017

Xulella (Els Serrans)


El terme té com corrents fluvials més importants el Túria i el seu afluent el Reatillo, o Sote, i els barrancs de Caracierzo, Rivera i Terrosa. Com a poble de muntanya, amb un terme de grans dimensions, hi ha prou excursions a fer i paratges a visitar dels quals citarem el Clot Blau, el Canó de Xulella o el barranc de Valfiguera, amb pintures rupestres. La població es distribueix en cinc nuclis: Xulella, Balneari de Fuencaliente, Santa Bàrbara, Bodega Vanacloig i l'Ermita.

dimarts, 11 d’abril de 2017

L'Alcora (L'Alcalatén)



El terme està creuat pel riu de Llucena ––ací, riu de l’Alcora–– que és embassat en la presa que es troba al mateix terme municipal. Compta amb l’aldea de La Foia.

Viquipèdia. Treball propi d’ Alimanja
Hi ha una relativa abundància de jaciments ibers, de què destaquen els poblats de Montmirà i el Tossal dels Foies. Els romans deixaren record en les partides de Montmirà, la Perereta, el Camí dels Bandejats i, sobretot, Santa, on hi ha vestigis d’un gran assentament rural d’època imperial. El nom de la vila, però, prové de l’àrab “cora” i també suggereix alqueria; de la dominació musulmana hi queden prou empremtes, sobre tot el castell de l’Alcalatén.

diumenge, 9 d’abril de 2017

Favara (La Ribera Baixa)

També coneguda com Favareta, la totalitat del seu terme es dedica a aprofitar les aigües del Xúquer per al reg de l'arròs i de la taronja, els quals constitueixen la principal font de riquesa local.

Viquipèdia. Treball propi de Joanbanjo
Joan Coromines (1905-1997) afirma que el topònim Favara prové del mot àrab "fawwara", que significa "la font" o "l'ullal", pels nombrosos brolladors d'aigua subterrània que n’hi ha; altres autors, però, creuen que el nom pot vindre de la tribu dels Hawwara, que ocuparen aquestes terres des del segle VIII. Hi ha el jaciment de la Cova de la Galera, amb materials del Bronze, II-I mil·lenni a. C, i de cronologia Ibèrica; també hi ha restes prehistòriques a la Plana de l’Avenc. Fou una alqueria musulmana que no apareix en el Llibre del Repartiment. Com a lloc de moriscs va pertànyer a Corbera i quedà deshabitada en 1609, a ran de l'expulsió., quan comptava amb 22 focs.

dijous, 6 d’abril de 2017

Aiòder (L'Alt Millars)

Viquipèdia. Treball propi d’ApartamentosAyodar
Poble de parla castellana que es troba en la part meridional de la Penya Saganta, dins del Parc Natural de la Serra Espadà. L’orografia es força accidentada amb turons com el Castillejo, la Masada, la Cueva Negra o el Castillo (542 m.), als peus del qual s’ubica el casc urbà; barrancs com la Rambla de la Villa, el Collado i el Madroñal que plegats formen la Rambla de Vilamalur o riu Chico, el qual vessa al Millars. Hi ha també nombroses fonts i brolladors amb aigües miner-medicinals com ara la del Turio que està canalitzada fins al poble. Al terme es troba el port d’Aiòder (704 m).

dimarts, 4 d’abril de 2017

La Vall d'Uixò (La Plana Baixa)

El major atractiu paisatgístic i turístic, a més de constituir el símbol més característic del poble, són les Coves de Sant Josep. Al llarg d’un trajecte de quasi tres quilòmetres navegant pel riu subterrani homònim —és el riu subterrani més llarg d’Europa— s’hi poden observar els mil i un capritxos que la natura ha creat en forma de cavitats, estalactites i estalagmites. Per als amants del senderisme hi ha diverses rutes de què destaquem el sender Font del Nogueret-Font de Cabres.

diumenge, 2 d’abril de 2017

Onil (L'Alcoià)

El terme municipal es troba immers en la subcomarca de la Foia de Castalla i abasta des dels darreres estreps de la Mariola fins a la planura de La Marjal i la serra d’Onil; les principals altures són Els Castellars, La Penya de l’Àguila, la Fenesosa, l’Ombria del Puig i la Solana de Tagüenda, totes elles amb altures entre els 1.000 i els 1.200 m. Els paratges més bonics per visitar són: l’ermita de Santa Anna, el Coto Escolar, la Favanella i el Tormo.

dijous, 30 de març de 2017

Loriguilla (El Camp de Túria)

El topònim podria procedir de la paraula romana “Loriga” ––espècie d'armadura formada per tires de cuir acoblades, de què, en aquella època, havia fàbriques al terme––; això i la troballa, en 1790, d’una làpida també romana, certifiquen el pas d’aquests per Loriguilla. Durant la dominació àrab, la comarca de Xelva i per tant el terme de Loriguilla va pertànyer al xicotet regne de taifa de Hisn Albont, avui Alpont. Fou ocupat per Jaume I (1208-1276), qui va incloure-la en el vescomtat de Xelva; el seu primer senyor fou Pere Fernàndez d'Azagra. En 1254 el senyoriu passà a son fill Àlvar Pérez d'Azagra i més endavant a la segona filla d'aquest, Elfa Àlvarez, casada amb Jaume de Xèrica.

dimarts, 28 de març de 2017

Almussafes (La Ribera Baixa)

Encara que hi ha empremtes de població en el Neolític. Almussafes està documentada per primera vegada en el s XI, quan el Cid (aprox.1043-1099) va acampar en una zona anomenada Rayosa (l’actual Raxosa) i el gendre de Yucef, Abu-Beker, ho va fer en la població. L'origen, per tant, és musulmà i el seu topònim prové de l’àrab Maçaf, que significaria quelcom paregut a “a meitat de camí” per què era el lloc on es cobraven els tributs de peatge i almoixerifat als vianants que entraven i sortien de València, i a les seues mercaderies, cavalleries i vehicles.

diumenge, 26 de març de 2017

Titaigües (Els Serrans)


Al terme hi ha les serres de Losilla i del Sabinar on trobem els cims de la Làmpara (1.069m), l'Hontanar del Herrero, l'alt del Manzano, la mola Modorra, el Castell de Cabrera i el de las Caidas del Turia. Hi ha també prou naixements d'aigua: pou artesanal de l'alt de Barrancondo, les fonts Vieja, de l'Or, de l'Hontanar ––responsable de donar de veure al poble––, de la Zarza, del Rebollo, del Moral, etc. El Túria, que discorre encaixat entre espectaculars farallons de pedra, depara interessants excursions: Fuente Cañizar, la Juncanilla, la Caballera la Cova de las Majestades o la Tosquilla en són una mostra. Una manera de conèixer el terme és seguir la ruta que va dissenyar el naturalista Simó de Rojas Clemente i Rubio (1777-1827), el fill més il·lustre del poble, que unia Titagües i Benaixeve, o la que mena vers La Làmpara, passant pel Rincón del Tío Escribano i l'ermita del Remei, o el GR 37 sender que recorre íntegra la comarca dels Serrans.

divendres, 24 de març de 2017

Benimodo (La RIbera Alta)



El terme municipal, en el qual destaquen els ullals del riu Verd, està dividit en dues parts: una cap al sud anomenada El Resalany, i una altra de forma allargada que és la més gran i en la qual es troba situat el nucli poblacional, on trobem, com a monument més emblemàtic, l’església barroca de la Puríssima Concepció.

dimarts, 21 de març de 2017

Faura (El Camp de Morvedre)

Viquipedia. Treball propi de Raül Escribano
D'origen musulmà, és el resultat de la progressiva fusió d'una sèrie d'alqueries conegudes com els Llogarets de Segó. Després de la conquesta romangué sota la jurisdicció de Morvedre. Joan II (1398-1479), en 1473, va constituir un senyoriu amb Faura, Rumbau i Almorig i li’n va donar a Pere Raimon de Monsoriu a la família del qual va pertànyer fins finals del XVI en què passa als Vilarrasa. En 1647 Felip IV (1606-1665) va transformar-lo en comtat i poc després passà als Vives de Canyamars en poder dels quals estigué fins a la supressió dels senyorius en 1814. En 1844 Faura va absorbir el lloc de Rumbau i es va fusionar amb Benifairó, de la qual fusió va  constituir-se La Vila de La Unió, fins que el 1 906 tornaren a separar-se ambdues poblacions. Durant la República i la guerra civil fou un important reducte esquerrà la qual cosa li costa una forta repressió en la postguerra. La menudesa del terme va motivar una sèrie de contenciosos amb Sagunt, entre els anys 40 i 60 del segle XX, amb la fi d'ampliar límits i recursos; iniciatives que no arribarien a fructificar.