diumenge, 23 de juliol de 2017

Montroi (La Ribera Alta)



Al terme, integrat en la Vall dels Alcalans, cal visitar els paratges de les serres del Caballón i de Dos Aigües.

De l'estructura llatina monte rubeu resultaria el topònim, que ve a significar Muntanya Roja. L'origen de Montroi és una alqueria musulmana que en aquella època abastà prou importància. Amb la conquesta de Jaume I (1208-1276) fou donada, el 1238, a Roderic de Liçana; en 1307 pertanyia al mestre del Temple i desprès, successivament, a Roderic de Corella, a Melcior Mercader i a Romeu de Corbera (1410-1445), mestre de Montesa, qui va adquirir-la en 1436 i va establir-hi una comanda. Fins l'expulsió de 1609 fou un lloc de moriscs que en 1510 tenia 38 cases, en 1609, 70 i en 1663, tan sols, 5.

Segons Cavanilles (1745-1804) el 1795 produïa seda, blat, dacsa, vi, oli i garrofes. A hores d'ara l'economia continua depenent de l'agricultura, especialment del vi, i de l'apicultura.


Quant al patrimoni, esmentarem l'església de sant Bartomeu, neoclàssica, del XVIII i el castell de què no romanen més que la torre principal i vestigis de la muralla, i el Museu Valencià de la Mel.

Un dels esdeveniments més coneguts del poble es la Fira Valenciana de la Mel (Fivamel), declarada d’Interés Turístic Local. On, amb la mel com a producte principal creix tot un mercat de productes (pol·len, gelea reial, herbes medicinals, vins dolços, torrons, etc.) relacionats amb la salut i l’alimentació.

Les falles, a l’igual que en altres pobles de la comarca es cremen una setmana després que a València.



dijous, 20 de juliol de 2017

Montserrat (La Ribera Alta)


El terme, integrat en la subcomarca de la Vall dels Alcalans i regat pel riu Magre, ofereix diversos paratges naturals com ara la serra del Castellet (que per la seua morfologia, en forma de dents de serra, diuen que podria donar nom al poble), la cova Fumada, on es poden observar aus migratòries; o les fonts del Pantà , lloc d'esbarjo al redós d'un antic embassament del XVII; la de la Querència i les de Birlongo i la de la Soroixa entre les quals es poden trobar fòssils.

dimarts, 18 de juliol de 2017

Sollana (La Ribera Baixa)

El municipi, riberenc de l'Albufera, és regat pel Xúquer i presenta un perfil absolutament pla. Hi ha diversos ullals dels quals destaquen el de la Font del Forner i el de la Font de Barret els quals deparen agradables paratges. La població es reparteix entre els nuclis de Sollana i El Romaní.

diumenge, 16 de juliol de 2017

Santa Magdalena de Polpís (El Baix Maestrat)


La totalitat del terme municipal se situa en els estreps de la serra d'Irta.

Té com a primer antecedents poblacionals documentats el castell musulmà de Polpís i un xicotet caseriu situat als seus peus. En 1190 Alfons II (1157-1196) fiu un intent fallit de conquesta amb l’ajuda de l'orde del Temple, a la qual prometé el senyoriu. Fou definitivament conquistat per Jaume I (1208-1276) en 1233 i donat a l’orde de Calatrava en poder de la qual romangué fins 1280 en què el mestre del Temple va fer acomplir la promesa d'Alfons II, s’hi adjudicà el senyoriu i li donà carta de població, en febrer del 1287, a Fur de València. En 1319 recaigué en l'orde de Montesa dintre de la comanda d'Alcalà de Xivert. En 1616 passà a dependre d'Alcalà de Xivert, del qual es va separar a les primeries del segle XIX.

dijous, 13 de juliol de 2017

Sant Vicent del Raspeig (L'Alacantí)


El terme municipal comença en la serra de Ventos i baixa fins al nucli urbà i està solcat per les rambles de Carranxalet i de Rambujar, presenta altures com el cim de l'Escobelleta (695m), Platet de Toxar (496m), la Coveta Fumada (471 m), el Bec de l'Àguila (477 m) o la Serra Pelada (469m), i paratges com la vall del Sabinar. Hi ha els nuclis de població i urbanitzacions d' Haygón, Sol y Luz, Los Girasoles, Plà-Olivera, Villamontes, Los Tubos, Les Escoles-Lo Ramos, Laborinquen, El Gantxo, Casa Groga, Coves del Boronat, Plà-Conxeta, Ras-Pas y L'Advocat.

dimarts, 11 de juliol de 2017

Alfarb (La Ribera Alta)

Alfarb és un municipi de la vall dels Alcalans travessat el riu Magre. El terme és regat per la sèquia d'Alfarb i per la sèquia d'Alèdua o d'Alginet, que reguen part de les 457 ha de regadiu, de tarongers la major part. La resta de terres són regades per aigües del subsòl. El poble forma juntament amb Catadau i Llombai l'anomenat Marquesat. S’hi conserva el despoblat d’Alèdua. Al paratge de la Falaguera, paratge d'extraordinària riquesa botànica i paisatgística, brolla la font de la Mola, d'aigües molt apreciades per a la curació de malalties hepàtiques i renals; a més, ací, a la Falaguera hi ha unes pintures rupestres pertanyents a l'art llevantí, declarat Patrimoni de la Humanitat.

diumenge, 9 de juliol de 2017

Sant Joan d'Alacant (L'Alacantí)


Situada al cor de l'anomenada Horta d'Alacant --un terreny molt fèrtil i apte per al cultiu agrícola--, a la qual sort va unida la seua història. Els paratges peculiars no sovintegen entre d'altres raons per la feroç depredació de l'especulació immobiliària, que està acabant amb el paisatge de les terres del sud i, dissortadament, de la resta del País.

La seua proximitat al Tossal de Manises fa que les terres de Sant Joan hagen estat petjades per grecs, fenicis, cartaginesos i romans; però la fundació és clarament obra dels moros que s'hi establiren donant lloc als llogarets de Benimagrell i Benalí, les quals s'integraven en el regne cristià de Tudmir; mitjançant el pacte de Tudmir els àrabs es comprometien a respectar costums i religió als cristians a canvi de vassallatge i pagament d'imposts; en 1244 passa a formar part de la corona de Castella i la mesquita fou convertida en església sota l'advocació de sant Joan Baptista la qual cosa donà nou nom al poble musulmà de Benalí. El 8 d'agost de 1304 mitjançant el tractat arbitral de Torrellas la guerra entre Castella i Aragó finalitzà amb el repartiment de terres, que deixava Sant Joan integrat en la banda d'Aragó. En 1490 Ferran d'Aragó (1452-1516) atorgà a Alacant la condició de ciutat i incorporà al seu terme Sant Joan i Benimagrell. Les costes alacantines foren molt castigades pels atacs dels pirates barbarescs en el XVI per la qual cosa s'hi bastiren moltes torres de guaita i defensa. En 1593 arribà la primera segregació d'Alacant i quedà constituïda la Regia Universidad de San Juan y Benimagrell; però en 1614, per veure d'amortitzar les despeses de construcció del pantà de Tibi (el més antic d'Europa) se signa el Tractat d'Agregació i Concòrdia pel qual torna a ser integrada al terme d'Alacant.
La guerra de Successió posà els santjoaners del bàndol maulet: donà ajuda al capitost García d'Àvila, per la qual cosa va sofrir la repressió de l'exèrcit borbó mitjançant el bisbe de Cartagena, Lluís Belluga (1662-1743). En 1779, ja superats els problemes que la despoblació produïda per Felip III (1578-1621) en 1609 amb l'expulsió morisca hi havia causat, es va produir la definitiva segregació d'Alacant en el qual traçat primigeni la parròquia de la Santa Faç romania en terme santjoaner, però posteriorment es van modificar els marges i Sant Joan renuncià a la Santa Faç i a l'eixida al mar. El 1812 va sofrir l'acció de les tropes franceses, que assassinaren 29 veïns. El 1885 el rei Alfons XII el Pacificador (1857-1885) atorgà el títol de vila. Durant el segle XIX, les dificultats de l'agricultura obligaren la població a emigrar, sobre tot al nord d'Àfrica, la qual cosa, junt a les contínues epidèmies, va provocar un descens en el nombre d'habitants, que no recuperaria el nivell del 1704 fins la dècada de 1950 en què degut a l 'alta taxa d'immigració la població es multiplicà ràpidament.


Poble tradicionalment de pescadors i llauradors, el segle XX ha sigut testimoni del creixement urbanístic de la població i de ladràstica reculada de l’activitat agrícola, que ha donat pas a nous sectors econòmics vinculats als serveis, a l’oci i la cultura.


La proximitat a la ciutat d’Alacant va determinar el caràcter residencial de Sant Joan, on moltes famílies acabalades hi van establir la seua segona residència, especialment durant el segle XIX. Nombroses personalitats de l’alta societat alacantina van viure en les finques i cases situades a Sant Joan, com per exemple Emilio Castelar (1832-1899), Benito Pérez Galdós (1843-1920), Isaac Peral (1851-1895) o el poeta Ramón de Campoamor (1817-1901). Al terme i especialment a la partida de la Condomina hi ha gran quantitat de torres de diferents èpoques i en diversos estats de conservació, unes eren torres guaita (ja hem parlat d'elles amunt), d'altres formavan part d'alqueries i vil·les; aquestes en són una mostra: Ansaldo, Bosch, Boter, Cotella, Don Garcia, Ciprés, Fabián o de les Tres Oliveres, Joana, Cadena, Les Àguiles, Les Paulines, L'Ermita, Media Libra, Nicolau o Albereda, Picó, Placia, Salafranca, Santa Faç, Sarrió, Soto, Vall-longa, Vila Garcia, La Torre, Vilafranca, Comte, Gacholí i Santiago.


La resta del patrimoni es concreta en :
  • Església de sant Joan Baptista. Aixecada en 1338 sobre la mesquita fou demolida en 1601 i tornada a bastir. En 1862 va sofrir una important remodelació.
  • Monestir de la Santa Faç. On, des del segle XVI, se celebra la romeria homònima.
  • Finca El Rellonge. Seu del Museu "Fernando Soria"
  • Ruta de les Ermites:
  • Santa Anna. Any 1697.
  • Verge del Rosari, de Fabraquer. La més moderna, inaugurada el 10 d'agost de 1991, bastida sobre l'original de 1703
  • Sant Roc, de Benimagrell. Gòtica, segle XVI.
  • Verge de Loreto. Segle XVI.
  • Ermita del Sanxo o Vila Flora. Segles XVII i XVIII.
  • Ermita de Fabraquer.
  • Ermita del Calvari. Segle XVIII.
  • Cementeri. Segle XIX. Encara s'hi poden contemplar interessants panteons de final del segle XIX i principi del XX
  • Residència de Ferroviaris. 1955.
  • La pròpia horta, amb el seu sistema de sèquies, eines de llaurar, les tècniques de treball utilitzades al camp i les tradicions dels seus pobladors, també formen part d’aquest patrimoni material i immaterial i de la història de la vila.


De les seues arrels llauradores manté una cuina en què abunden els productes de l'horta: paella, arròs a l'alacantina, arròs amb ceba, “putxero” amb tarongetes, olleta, “bollitori”, coca amb sardines, tomaques i pimentons; coca amb tonyina, etc. En l'apartat dels dolços, basats en l'ametla i l'oli d'oliva, tenim rotllos, cuatro iguales, tonyes, coca de Sant Joan, etc. El calorós clima obliga a la recerca de begudes refrescants: orxata d'ametles, cafè gelat, aigua llimó o la llet merengada són les més populars.




Avís: En aquest article hi ha imatges que han estat capturades a Internet. Preguem comuniquen qualsevol discrepància amb la seua publicació per a procedir a la immediata retirada de les mateixes.

dimecres, 5 de juliol de 2017

Vila-real (La Plana Baixa)

A banda del nucli urbà hi ha els nuclis de Carinyena, Pinella, Solades i Verge de Gràcia. Al terme, regat pel Millars i dedicat quasi en la seua integritat a l’agricultura, hi trobem les goles del Millars i el Termet de la Mare de Déu de Gràcia, inserits en el Paisatge protegit de la desembocadura del Millars, paratge de referència a l'hora de l'oci dels vila-realencs.

dimarts, 4 de juliol de 2017

Vilamarxant (El Camp de Túria)

El terme compta amb un relleu molt accidentat solcat pel Túria i amb Les Rodanes que és l’elevació més important del terme, que va ser declarat Paratge Natural pel Govern Valencià el 8 de febrer de 2002, on poden trobar-se fins a 11 coves i avencs en un dels quals, en 2008, un grup de biòlegs del desaparegut Museu Valencià d'Història Natural, van fer una troballa d'abast internacional, es tracta d'uns insectes cavernícoles extraordinàriament bonics i fràgils que s’alimenten xuplant les arrels dels arbres i els arbustos que penetren a l’interior de les cavitats. Són cigales cavernícoles cegues i amb unes ales blanques contornejades per un halo blavenc púrpura que centellegen amb la llum, anomenats poèticament "les fades dels boscos subterranis".

diumenge, 2 de juliol de 2017

Beniparrell (L'Horta)

El topònim Beniparrell segons unes fonts procedeix de l’àrab Beni Barral o Beni Barriyal i segons altres tindria origen mossàrab i procediria del cognom Parra. El lloc creix a partir d’una alqueria musulmana que, en 1258, fou donada pel rei conqueridor a Arnau de Romaní, el qual va gaudir, ell i els seus successors, del títol de baró de Beniparrell. Després de pertànyer, des de 1297, al convent de Portaceli, el 1600 el seu senyor, Lluís Escrivà de Romaní, baró de Beniparrell, va donar als carmelites setze fanecades de terra per que fundaren un convent a canvi d'algunes condicions emfitèutiques; va ser precisament al redós del convent on va començar a establir-se i a créixer la població. Reedificat a finals del segle XVIII, el convent fou desamortitzat el 1836, ocasió que aprofità el baró de Beniparrell per reclamar la propietat que li fou concedida per sentència judicial. En 1850, Beniparrell es va constituir en ajuntament, però poc després va ser inclòs en el d'Albal fins que en 1892, un decret de la regent Maria Cristina (1858-1929) va tornar la independència al poble.


El veïnatge amb València ha propiciat que des de la dècada dels seixanta s’hi instal·len diverses indústries, base actual de l’economia local.

A banda del convent de què tant hem parlat, del qual es conserva el claustre i està en procés de declaració de bé patrimonial de rellevància local, el patrimoni local conta amb:

  • Església de Santa Bàrbara.
  • L'Hort de Xambergo i altres alqueries




Avís: En aquest article hi ha imatges que han estat capturades a Internet. Preguem comuniquen qualsevol discrepància amb la seua publicació per a procedir a la immediata retirada de les mateixes.

divendres, 30 de juny de 2017

Massalavés (La Ribera Alta)


El topònim seria derivació d'una paraula àrab que significa hostal o parador. Alqueria musulmana que fou donada en 1247 a Pere del Milà per Jaume I (1208-1276) en agraïment pel seus serveis en la conquesta de Xàtiva. El 1294 passà als Vilaragut, els quals la van vendre el 1462 a Joan Fernàndez d'Herèdia. El 1520 va adquirir-la Violant Exarch del Milà. El 1537 Carles I (1500-1558) li va concedir el títol de vila en recompensa per l'ajut del poble en les guerres d'Itàlia, Tunísia i França. Fou senyoriu dels marquesos d' Albaida i dels ducs de Montellano i Arcos. Lloc de moriscs, el 1510 tenia 60 cases i el 1609, 75; despoblat després de l'expulsió el 1633 tan sols tenia 33 focs. Segons Cavanilles (1745-1804) el 1795 produïa arròs, seda, dacsa, ordi i hortalisses. En 1884, l'epidèmia de pesta, va deixar nombroses morts al poble.

dimarts, 27 de juny de 2017

Sant Miquel de les Salines (El Baix Segura)

La superfície municipal baixa des de la muntanya –Sant Miquel és el poble més elevat del Baix Segura– en un seguit de rambles, barrancs i pujols fins a la planura, coneguda com El Llano, on es troba el camp de les salines que és la zona de conreu.

Conserva restes iberes, romanes, i ha segut identificada suposadament amb l’antiga Nisdomia; però les primeres dades de poblament les trobem en 1599 quan comencen a proliferar les edificacions, aleshores dins del terme d’Oriola de la qual ciutat es va segregar en 1836 després de diversos períodes de segregació i nova annexió. El terratrèmol de 1829 va destruir-la quasi per complet. A les primeries del XIX el terme estava constituït a poques penes per les cases i carrers del poblat, però en 1955 s’amplià a les actuals fites.

dilluns, 26 de juny de 2017

Manuel (La Ribera Alta)

El terme és menut i es dedica a l'agricultura. Compta, però, amb Les Salines Paratge Natural Municipal, des del 3 de febrer de 2006.

Una agosarada teoria diu que el topònim seria la conjunció dels mots Meu i Nel ,que significarien quelcom això com "confluència de les aigües en la vesant d'una vall". Hi ha evidències de població ja en el Bronze i, en la Serra Valiente, hi ha un poblet iber. Del pas dels romans hi roman la necròpoli de les Foies. La fundació té l'arrel en una alqueria islàmica de la qual, en 1467, el senyor territorial era Vicent Ferrer, cavaller de Xàtiva. En 1496 passà a Joan de Tallada i en 1515 es vinculà en baronia.

divendres, 23 de juny de 2017

Sant Joanet (La Ribera Alta)


El terme, situat a la marge dreta del riu d'Albaida, és completament pla.

L'origen de Sant Joanet radica en una antiga alqueria musulmana que, en 1415 pertanyia a Arnau Ferrer, i després passà successivament al senyoriu de Benitandús, al marquesat de Bèlgida i als Montpalau; lloc de moriscos, el 1373 tenia 22 cases i el 1609, 33; despoblat després de l'expulsió, el 1663 comptava amb 20 cases; l'emigració va minvar la població progressivament des de la dècada dels seixanta del segle passat.

dimecres, 21 de juny de 2017

Macastre (La Foia de Bunyol)

El terme, situat als estreps de la serra de Dos Aigües i a les valls dels rius Magre i Bunyol, es caracteritza per una accidentada orografia que invita a la practica del senderisme amb rutes perfectament assenyalades. Com a la resta de la Foia, a Macastre, el qual topònim prové del llatí "Magna Castra" (gran campament", parlen castellà.

diumenge, 18 de juny de 2017

Petrer (Les Valls del Vinalopó)


Petrer en la seua expansió ha arribat a formar una conurbació amb Elda que ultrapassa àmpliament els 87.000 habitants; i es dóna la circumstància que a Elda parlen castellà, i a Petrer parlen valencià. El seu ampli terme ofereix força paratges on establir contacte amb la natura: la serra del Cid (1127 m), que comparteix amb Elda; serra del Cavall, serra d'Argueña, el Pantanet, Rabasa, Pusa, la Foradà o el Racó Xolí, en són uns quants. Menció especial mereix l'Arenal de l'Almorxò que en 8 de febrer de 2002 va obtenir la distinció com a Paratge Natural Municipal per la riquesa ecològica de les seues dunes. Hi ha també rutes senderistes com ara la Caprala-L'Avaiol.

divendres, 16 de juny de 2017

Benirredrà (La Safor)

El terme municipal, equidistant entre el riu Serpis i el Barranc de Beniopa que travesen nombroses sèquies procedents del riu Vernissa, és un dels més menuts del País Valencià i està totalment envoltat pel de Gandia. L’àrea urbana es completa amb una zona d’horta i la Serra Falconera.

Establir quin va ser el seu topònim originari és una tasca bastant difícil, s’hi barallen els de Bani-Reduan, Beninida i Bani-Rida. Té el seu origen en un alqueria islàmica dependent del castell de Bairén. Jaume II (1267-1327), en 1323, va concedir el senyoriu a son fill, Pere de Ribargorça el qual, en 1337, va cedir-lo a Guillem de Gascó. Més tard els seus amos van ser els comtes de Cardona, els quals van vendre, en 1503, la propietat a Maria Enríquez i de Luna, duquessa de Gandia.

dimecres, 14 de juny de 2017

Benimeli (La Marina Alta)

Situat en la Vall de la Rectoria, al costat de la serra de Segària, Benimeli va sorgir a partir d'un caseriu musulmà pertanyent a la família Malik (o Malih, segons altres opinions)del qual mot prové el topònim. Les tropes de Jaume I (1208-1276) van conquerir el lloc ; el 1261 el rei va vendre-ho a un tal Bobuet; en 1396 era propietat d’Arnau Calvet i posteriorment fou comprat per Enric de Quintavell i Bernat de Clapers. El 1609 comptava amb més de 200 habitants moriscs que foren expulsats i el lloc romangué despoblat. L’últim titular del senyoriu fou el comte de Cirat. Malgrat haver girat sempre en l'òrbita de Dénia, Benimeli ha mantingut al llarg dels segles autonomia pròpia sense dependència de cap ciutat més gran.

diumenge, 11 de juny de 2017

El Genovés (La Costera)

Compta amb dos nuclis de població: Alboi i Genovès. Per als amants de la naturalesa s'han recuperat i senyalitzat una xarxa de sendes locals de xicotet recorregut que discorren pels paratges de major bellesa i singularitat del municipi: Senda Penya Blanca, Senda Ampla, Senda la Creu i Senda Andalusa. També hi ha les rutes de la Salut que uneixen El Genovés amb Llocnou i Barxeta.

divendres, 9 de juny de 2017

Miramar (La Safor)



El terme municipal s'assenta al bell pla de La Safor amb un paisatge dominat pel taronger i una platja amb passeig marítim de més d'un km de llargària.

Fou un llogaret musulmà pertanyent a la jurisdicció del castell de Bairén, que després de la conquesta fou donada a Sanxo Ximenis. En 1535 passa a pertànyer al ducat de Gandia, aqueix mateix any obté independència eclesiàstica; en el segle va ser adquirit per la família Borja; tingué com a annexes Tamarit i Daimús, separada el 1902. En 1609, a causa de l’expulsió dels moriscs el poble quedà despoblat, però en 1646 ja comptava amb 20 focs –al voltant de 100 veïns.

dimecres, 7 de juny de 2017

Alcoleja (El Comtat)



Poble típic de muntanya, es troba molt a prop de l'accident geogràfic més elevat de les comarques del sud: la Serra Aitana. De fet, moltes excursions que recorren esta serra parteixen d'esta localitat. A banda d'Aitana, es pot anar fins a la Font de la Forata, els cims del Partagat i el Port de Tagarina. El seu terme municipal és agrest i s'hi sol practicar la caça i la recol·lecció de bolets a l’hivern.

dilluns, 5 de juny de 2017

Quart de Poblet (L'Horta)

Quart és la capçalera del Parc Fluvial del Túria, espai natural de al voltant de 30 km de llargària,  que discorre pels termes municipals de Quart de Poblet, Mislata, Manises, Paterna, Riba-roja del Túria, l'Eliana i Benaguasil i enllaça amb el Parc de Capçalera de la ciutat de València. La població es concentra en els nuclis de població de Quart, Capellans, Porta i Sant Josep Artesà.

divendres, 2 de juny de 2017

El Poble Nou de Benitatxell (La Marina Alta)

El terme pot conèixer-se recorrent les rutes dels Cingles, que va des de la Cala Moraig --amb la Cova dels Arcs-- a la Cala Llebeig, i la del Barranc dels Testos, que perfilen una costa esquerpa, farcida de penya-segats i cales d'aigües nítides molt freqüentades pels submarinistes.

dimecres, 31 de maig de 2017

Almassora (La Plana Alta)


Situada des d’antic en una important cruïlla de camins, al seu terme, farcit de jaciments prehistòrics, es troba l’accident geogràfic més important de La Plana: la desembocadura del riu Millars –Iudeba per als romans, Serabis més tard, Juentosa en època àrab--, amb el seu delta triangular: Les Goles, paratge natural on viuen més de 200 varietats d’aus, malgrat estar molt danyat pels impactes ambientals que pateix. Cal esmentar-hi també la zona arqueològica del Torrelló de Boverot, amb restes de poblaments d’entre 1200 i 140 a C. S’han trobat indicis dels primers recipients fets amb torn de terrisser, com ara vasos per conservar el vi i el blat. Compta, a més, el municipi amb dues platges de fina sorra: la de Benafeli i la del Pla de la Torre.

diumenge, 28 de maig de 2017

Artana (La Plana Baixa)


Immers en el cor de la Serra d’Espadà, el municipi compta amb paratges emblemàtics de què destaquen Les Penyes Altes, ric en fauna i flora i replet de rutes, miradors, fonts i pinedes. També mereix esment la Cova del Tronc. Com a tants pobles de La Plana hi ha desenes d’oliveres mil·lenàries, en molts casos encara en plena producció, que es poden visitar seguint una de les rutes turístiques del poble. En Artana viu la major colònia de ratpenats de l’Estat, amb més de 23.000 exemplars.

divendres, 26 de maig de 2017

Tollos (El Comtat)


És el municipi menys poblat de les comarques del sud, ubicat en la vall del riu Bolet, depara excursions a paratges tan interessants com la serra d'Alfaro, la font de Paet o el Freginal. També podem recórrer el sender PRV 168, que, pel barranc de Malafi i al llarg de 27 km, recorre gran part de la comarca del Comtat i depara la possibilitat de visitar les pintures rupestres del Pla de Petracos.

dimarts, 23 de maig de 2017

Godella (L'Horta)


A cavall entre el llit del Túria i el barranc de Carraixet, el relleu hi és poc accidentat i presenta com a accidents geogràfics més importants la sèquia de Montcada, el barranc dels Frares, i les Llomes i Camarena, que no superen els 120 m d’altura. Al terme no hi ha cap font, per la qual cosa tota l’aigua potable s’ha d’extraure de pous.

diumenge, 21 de maig de 2017

Catadau (La Ribera Alta)


El terme s’integra en la Vall dels Alcalans i se situa a l'oest del Magre; l'orografia és accidentada per diferents serres on abunden les pinedes; la principal altura és el Matamont (512 m); dins el terme hi ha, a més, el caseriu del Poblenou, Los Rosales, La Lloma Molina i la Lloma Paga.

dijous, 18 de maig de 2017

Camporrobles (La Plana d'Utiel-Requena)

El roure, que defineix el topònim, està present arreu del terme. Les altures principals són Las Majuelas (1106 m), el Cardete (1128 m), la Piñarona (1028 m), l’Àguila (841 m), el Cagarruta (886 m), la Presilla (1032 m) i El Molón (1124 m). Hi ha també diversos paratges dignes d’esment com ara la Lengua de Ciervo, reserva de flora; el Cerrito, el Castillete, les coves de la Campana i del Pernil i especialment el jaciment iber de El Molón, amb brollador, poblat, murada i altres rastres ibèriques, i una mesquita, al voltant del qual s’ha creat un centre d’interpretació d’ambdues cultures, ibera i islàmica.

dimarts, 16 de maig de 2017

Piles (La Safor)


El terme municipal és absolutament pla i té l'atractiu més característic en les magnífiques platges, afortunadament poc explotades turísticament encara, que té l’origen en una antiga alqueria islàmica dependent del castell de Rebollet; ambdós, alqueria i castell, juntament amb Beniamis i Rafesineu, foren conquerits per Jaume I (1208-1276) en 1240. El rei conqueridor es va comprometre a respectar els drets dels moros que hi havia. En 1519 visqué l'esclat de les Germanies amb bateig massiu de moriscs. El decret de Carles I (1500-1558), de 1525, obligant els moros a batejar-se acabà amb l'enrunament de la mesquita i la construcció, en 1535, de l'església, moment en què el poble obtingué la independència eclesiàstica de Gandia amb els annexos de Palmera i Rafelsineu. En 1532 va sofrir un desembarcament de les naus algerianes de Barba-roja II que fou avortat pel comte d'Oliva, Francesc Gilabert de Centelles.

diumenge, 14 de maig de 2017

Oriola (El Baix Segura)


Oriola és cap de l’extensa comarca del Baix Segura i la llengua que parlen els seus habitants és el castellà. La meitat, si fa no fa, de la població es concentra al casc urbà i la resta està molt dispersa per les més de vint pedanies que s’escampen per l’enorme terme municipal –el segon més gran del País Valencià– i que relacionem tot seguit: Ameva, Barbarroja, Raiguero de Bonanza, Camino de Beniel, Camino Viejo de Callosa, La Campaneta, Devesa de Campoamor, Correntias Bajas, Correntias Medias, Los Desamparados, El Escorratel, Los Huertos, Hurchillo, Media Legua, Molino de la Ciudad, Molins, El Mudamiento, La Murfada, Las Norias, La Matanza, San Bartolomé i Torremendo.

divendres, 12 de maig de 2017

Benissuera (La Vall d'Albaida)


El rierol de Torralba, afluent del riu Albaida, és l’únic accident geogràfic del xicotet terme.

Lloc d’origen musulmà. En el segle XV era propietat de la família Bellvís i el senyoriu depenia de Bèlgida. Posteriorment va pertànyer als comtes de Casal. Com tants llocs valencians l’expulsió dels moriscs, en 1609, va afectar greument la seua demografia, la qual es va recuperar en el XVIII per a tornar a baixar el segle passat a causa de l’emigració, especialment cap a Alfarrasí.

dimarts, 9 de maig de 2017

Penàguila (L'Alcoià)


El terme està solcat pels rius Frainos, o Penàguila, l'Anodrac i el Riuet; es poden fer excursions a l'Arc de Santa Llúcia, al barranc del Resingle, a la Penya de l'Àguila, on hi ha pintures rupestres, a la placeta del Salt, al Balcó dels Gossos o a la Font del Riuet.

El topònim deriva del mot llatí aquicula que significa “agut” en referència al pic punxegut que remata el castell; el significat del nom, doncs, seria “penya punxeruda” i no “penya d’àguiles” com suggereix una primera aproximació. En 1246 apareix citat com Beniaqualiam i en 1278 com Penaquile. El castell musulmà que donà origen a Penàguila fou pres personalment per Jaume I (1208-1276) a Al Azraq (1208-1276). Al llarg del segle XIII el castell fou protagonista degut a les insurreccions d’Al-Azraq que s’hi feu fort;

diumenge, 7 de maig de 2017

Biar (L'Alcoià)


Sobre la procedència del topònim Biar hi ha dues versions, una diu que prové de la paraula llatina apiarium que significa ‘lloc d'abelles’; l'altra la deriva de l'àrab amb el significat de "lloc de fonts".

Quasi la meitat de l’ampli terme, situat a l’extrem sud de la serra de Mariola, és sol forestal amb grans pinedes. La simbiosi entre la monumentalitat del casc urbà i l'exuberant paisatge del municipi depara grans possibilitats a excursionistes i senderistes que hi poden visitar gran quantitat de fonts, brolladors, rambles, barrancs, muntanyes com ara la Replana del Llop (1.228 m ); el Reconco ( 1.206 m ); el Cabeç Gros ( 1.061 m), la Penya Tallà (1.044 m), l'Alt Reó (1.015 m), la Penya la Blasca (1.150 m) i la Fenessosa (1.210 m) i el Frare (1.042) entre d'altres. La pujada al santuari de nostra Senyora de Gràcia des del Plàtan; la visita a l'Aula de Natura, la Fontanella o la Penya Tallà són altres atractius de Biar.

dijous, 4 de maig de 2017

Olocau (El Camp de Túria)

El topònim oficial és Olocau, però l'afegit “de Carraixet” se sol utilitzar per diferenciar-lo d'Olocau del Rei, a la comarca dels Ports. El topònim Olocau provindria del mot àrab Olquba o al-Uqab, “castell de l'àguila” o “penya gran”.

Hi ha evidències de pobladors des del Neolític (cova sepulcral de la Penyeta Roja); del Bronze hi ha els poblats de Portitxol, Puntal de Pere i Puntal Blanc; és interessant la cova del Cavall, jaciment de restes arqueològiques, que va albergar un santuari pagà, on es retia culte a un cavall de pedra, i que, com assolia certa importància, hagué de ser prohibit pel papa valencià Calixte III (1378-1458); dels ibers s'hi ha trobat i restaurat totalment la fortalesa del Puntal dels Llops que constitueix un assentament arqueològic datat entre el segle V i el segle II aC, es tracta d’una mena de fortalesa que formà part del sistema defensiu i de vigilància del territori de la ciutat ibèrica d’Edeta. Està considerat un dels millors exemples de talaia defensiva de l’època, integrada per un conjunt de 17 habitacions que s’obrin a una via central que recorre longitudinalment l’assentament, amb muralla i coronat amb una torre que la defineixen com a fortalesa;