dimarts, 25 d’abril de 2017

El Portell de Morella (Els Ports)

Al terme hi ha el port de Cabrelles (1.320 m) i compta amb paratges com ara la Roca Parda i La Penya Roja ––en què abunden els voltors––, el Portalets dels Moros o el Toll d'En Drac. Tradicionalment, la població s’ha trobat dispersa en les moltes masies que hi ha en el municipi.

Tot i haver-hi jaciments prehistòrics, l’origen més probable del poble és visigot. Fou un llogaret musulmà voltat d'amples muralles, que en 1086 pertanyia a la taifa de Lleida i fou conquerit en 1240 i donat en senyoriu a Balasc d'Alagon (1190-1239). Posteriorment passà a l'Orde del Temple sota la qual jurisdicció, estigué fins la dissolució de l'orde en 1312 en què tornà a la corona i es va convertir en un dels poblets de Morella. Durant les Germanies va estar de part dels avalotats per la qual cosa va sofrir posteriors represàlies. En 1691 XVII Carles II (1661-1700) va convertir-la en vila independent en segregar-la de Morella. En 1750 figura inclosa en les viles de reialenc. Fou zona d'activitat carlista durant el segle XIX.

L’economia ha estat tradicionalment ramadera. Va ser molt important al llarg de tota la seua història, i ho continua sent, el bestiar de llana i el seu comerç, amb el floriment d’una indústria tèxtil d’especial rellevància.

A banda del conjunt urbà, que conserva la trama original, citarem els monuments més importants:
  • Ajuntament. Edifici del segle XVII, recentment restaurat.
  • Església de l'Assumpció. Barroca, del segle XVIII, sobre planta romànica El campanar no és si no la Torre de l'antic Castell àrab.
  • Castell àrab. Declarat BIC, en 2003. Es conserva, com ja s’ha comentat la torre, part de les muralles i el pati d’armes, reconvertit en plaça de bous.
  • Ermita de Sant Marc. Exemplar d'ermita de Reconquesta ubicat en Les Albaredes, antic barri del Portell, ara despoblat.
  • Ermita de l'Esperança, o de la Font. Renaixentista dels segles XVI-XVII
  • Pont de la Rambla. Segle XVII, encara que hi ha documentació de 1212, que podria fer-ne al·lusió. Restaurat en 2007.
  • Calvari.
  • Safareig.

Cada 25 d’abril s’acudix en romeria des de Portell als “Albaredes”. Una de les poques de tot el País Valencià que conserva tot el misticisme, religiositat i rigor en les seues normes al llarg de tota la celebració, fet que la fa destacar i li atorga un caràcter únic.



Avís: En aquest article hi ha imatges que han estat capturades a Internet. Preguem comuniquen qualsevol discrepància amb la seua publicació per a procedir a la immediata retirada de les mateixes.

Godella (L'Horta)


A cavall entre el llit del Túria i el barranc de Carraixet, el relleu hi és poc accidentat i presenta com a accidents geogràfics més importants la sèquia de Montcada, el barranc dels Frares, i les Llomes i Camarena, que no superen els 120 m d’altura. Al terme no hi ha cap font, per la qual cosa tota l’aigua potable s’ha d’extraure de pous.

El nom d'aquesta població fou encunyat pels hispanoromans del segle V per a referir-se al diminutiu de “vila goda”. Les restes més antigues trobades al municipi procedeixen de l’Eneolític i s’ubiquen principalment a la Covatella. Dels romans són les deixalles arqueológiques més importants –entre elles les de tres aqüeductes– i es troben a la Covatella, Barranquet Vell, Canyada dels Frares i a la Lloma dels Cantals. En temps de la reconquesta constituïa una alqueria musulmana que apareix al Llibre de Repartiment amb el nom de Godayla. Jaume I (1208-1276) va donar-la a Pere Maza l'any 1238, concedint terres a pobladors com ara Sanxo Pérez de Novailes, Pasqual Castellet i Pere Azlor. Després el senyoriu passà a ser propietat de Sanxo Tena. A les primeries del segle XVI pertanyé a Bartomeu Almenar i, per herència, a sa filla Isabel. Serà adquirida l'any 1527 per Tomàs Ribot. A més d'aquests, seran propietaris del lloc els Serdanyola, la família Julià Muñoz i, per últim, el senyoriu acabà en possessió dels barons de Santa Bàrbara fins l’extinció del senyoriu. Amb l'expulsió del moriscos l'any 1.609 romangué quasi despoblada, però el veïnatge amb València accentuà la recuperació d'habitants.
L'església es va erigir en parròquia l'any 1.625. Als inicis del segle XVII, hi hagué una certa despoblació deguda al fet que el senyor jurisdiccional del lloc, Cristóbal Muñoz, es va portar vassalls "seus" de Godella per a repoblar els llocs d'Aiòder i Fontes (L’Alt Millars). En 1706, en el marc de la guerra d’Independència, hi hagué un enfrontament entre les tropes borbòniques del comte Torres-Torres i les de Basset, que hi va eixir derrotat; malgrat això cal remarcar que maulets i botiflers signaren un pacte per no fer-se la guerra dins del poble. En la guerra de la Independència va sofrir destrosses en l’església (1810) i el saqueig total en 1810.

L’economia continua basant-se en l’agricultura –hortalisses, taronges, dacsa i creïlles, arboricultura i floricultura. També hi destaca la indústria del calcer, del tèxtil, la manufactura d'artesanies i del moble, així com la producció de focs artificials. Durant la dècada dels setanta es potencià el sector terciari degut a l'assentament permanent de famílies originàries de la ciutat de València, que triaren el lloc com a zona de vacances estivals.


Quant a l’apartat monumental citarem:

  • Església de sant Bartomeu. Renaixentista, de 1754. En 1954 i 1992 va sofrir importants reformes. La façana és obra d’Ignasi Vergara (1715-1776). Hi ha l’escultura del Crist de la Pau, manufactura d’Ignasi Pinazo Martínez (1883-1970).
  • Esglèsia del Salvador. De 1730, amb Via Crucis.
  • Torreta dels Boïl del segle XVIII. Única resta de la casa palau de Serdanyola. Declarada BIC.
  • Monument i Casa Museu d’Ignasi Pinazo Camarlench (1849-1916). Un dels fills més insignes del poble i un dels pintors impressionistes valencians més importants. La major col·lecció d'obres d'aquest autor es troba a l'Institut Valencià d'Art Modern, amb més de cent quadres i de sis-cents dibuixos.
  • Villa Eugènia. Edifici modernista que allotja la Biblioteca Pública Municipal.
  • Escorxador Municipal. De 1899.
  • Castell-Masia de Sant Ferran. Renaixentista, de 1864. Voltat per la Devesa, extensa parcel·la arbrada i enjardinada.
  • Convent de les Carmelites Descalces.
  • Convent del Caputxins.
  • Monestir de la Visitació
  • Abadia de Sant Josep.
  • Ermita del Salvador (1720-1730)
  • Ermita de Campolivar
  • Creu de terme.
  • Monument al tenor i pintor Lambert Alonso, de 1930. Artista multidisciplinar nascut a Godella en 1863. Com a tenor estrenà l’Himne de l’Exposició Regional de 1909; també destacà com a pintor, en la qual disciplina fou deixeble de Pinazo.

De fills il·lustres parlant cal destacar el metge, científic i polític Joan Baptista Peset i Aleixandre, nascut en 1886. Descendent d’una important nissaga mèdica, d’ideologia liberal, va cursar diferents carreres: Medicina, Química i Dret. En 1908, pensionat pel govern espanyol viatjà a Paris, on s’especiltzà en toxicologia i medicina forense. El 1910 va obtenir la càtedra de Medicina Legal i Toxicologia a la Universitat de Sevilla i, l'any següent, la direcció del laboratori bacteriològic de la ciutat. El 1913 fou ponent en el I Congrés de Metges de Llengua Catalana.

En 1916 guanya la Càtedra de Medicina Legal de la Universitat de València, de la qual fou rector entre 1932 i 1934, i en la que desenvolupa una intensa tasca investigadora. Creà l’Institut Provincial d’Higiene i, fins i tot, pagà de la seua butxaca l’edifici que ho allotjava. Home republicà d’esquerra, encapçalà la candidatura, per València del Front Popular en les eleccions del 36, les quals guanyà. Durant la contesa civil mantingué la seua activitat mèdica i política. En acabar aquesta fou separat de la seua càtedra "no només per les seues actuacions en les zones que han patit la dominació marxista, sinó també per la seua pertinaç política antinacional i antiespanyola en els temps precedents al Gloriós Moviment Nacional" segons resava l’ominosa orde ministerial, detingut, jutjat per rebel·lió i afusellat a Paterna el 24 de maig de 1941. La seua última acció, la nit anterior a l’execució, fou operar d’una hèrnia a un company de cautiveri.

També és digne d’esment Marià Peset i Aleixandre (1896-1968). Arquitecte racionalista influit pel “gust modern” L’obra més cridanera del qual és la Facultat de Ciències de la Universitat de València (1933-1944), actual edifici del Rectorat.



Avís: En aquest article hi ha imatges que han estat capturades a Internet. Preguem comuniquen qualsevol discrepància amb la seua publicació per a procedir a la immediata retirada de les mateixes.

diumenge, 23 d’abril de 2017

Sucaina (L'Alt Millars)

Viquipedia. Treball propi de Tonibe78
L’escassesa de terreny conreat ve determinada per la gran quantitat de pinedes que hi ha arreu; també hi trobarem bon nombre de fonts, de què destaca la de Santa Anna; una bona mostra d’arquitectura rural en els masos de Rull, Montó, Lazareto, Rebollo, La Chirivilla, La Parreta i alguns més. Quant a paratges podem esmentar Les Penyes de Villar i Vilanova, i el Xorrador.

Viquipèdia. Treball propi de Toni Barrera-Escoda
Les restes més antigues d’ocupació humana coneguts són una punta de fletxa de Las Chirivillas i les ceràmiques del Tossal del Mas del Plano; d’època ibèrica hi ha restes al Castellar i els poblats de l’Escudella i Los Cabañiles en el qual subsòl es van trobar inhumacions infantils datades entre el segle V-IV aC; les ruïnes d’una torre moruna i les deixalles d’un antic poblat permeten parlar d’un més que probable origen musulmà, també el topònim és, segon vol la tradició, àrab ja que faria referència a la favorita d’un califa local anomenada Zucayna; tot i que és més versemblant, la teoria que diu que prové del terme sukaina, que significa “caseta al costat de la font”, que faria al·lusió a una font que hi ha al costat del poble, de la qual encara s’extrau part de l'aigua que abasteix el poble. Després de la conquesta cristiana la seua població continuà sent totalment morisca, fet de gran importància ja que amb l’expulsió del 1609 romangué deshabitada, la qual cosa va provocar un retrocés econòmic acrescut pels problemes de repoblació. A finals del segle XV, va sorgir el ducat de Vilafermosa, que englobava la baronia d'Arenós, del que Sucaina formaria part durant uns 400 anys. A principis del segle XX la precarietat de l’agricultura va comportar una emigració important cap als centres industrials de Catalunya, bàsicament cap a la ciutat de Barcelona, i en molta menor mesura cap a la ciutat de València. A mitjans del mateix segle hi hagué una segona onada emigratòria cap als nuclis industrials de La Plana: Onda, Nules, Vila-real, etc.

Viquipèdia. Treball propi de Toni Barrera-Escoda
Del terme municipal tan sols es dedica a l'agricultura una xicoteta part, en què es conreen avellanes principalment. Una mica de ramaderia completa l’economia local. La indústria hi és inexistent.

El nucli urbà conserva el tipisme propi de la seua fundació àrab, la passejada ens anirà mostrant l’Ajuntament, la Casa Abadia, les restes de la muralla i del castell, d’origen àrab però avui pràcticament inexistents i integrats en els habitatges actuals. També conformen el patrimoni local:
  • Església del Salvador. Renaixentista. Segles XVI-XVIII¸
  • Masia de Chirivilla. O Torre Mora. Alqueria àrab fortificada i que pot ser estigués emmurallada. Es troba pràcticament destruïda.
  • Santuari de Santa Anna.  Segle XVIII. Conjunt d'edificis amb ermita i hostatgeria.
  • Ermita de Santa Bàrbara. Segles XVI-XVIII
  • Ermita del Calvari i el Calvari. Segles XVIII-XIX
  • Pilars de límit. Santa Anna (1801), Sant Gregori, Santanica, Calvari i Terme.
  • Llavador. Recentment restaurat.

Viquipedia. Treball propi de Juan Emilio Prades Bel


Avís: En aquest article hi ha imatges que han estat capturades a Internet. Preguem comuniquen qualsevol discrepància amb la seua publicació per a procedir a la immediata retirada de les mateixes.

dijous, 20 d’abril de 2017

Alcoi (L'Alcoià)

Alcoi, capital de la comarca de L’Alcoià; ha crescut voltada de grans altures com ara el Menejador (1.352 m), els Plans, la Mariola, la Serreta i el Carrascar de la Font Roja i solcada el barranc del Sinc i pel rius Riquer i Serpis, o d’Alcoi, que naix de la confluència dels rius Polop, Molinar i Barxell. És indispensable conèixer el parc natural del Carrascar de la Font Roja amb el santuari de la Verge dels Lliris i miradors amb impressionats vistes, farcit de carrasques, teixos i pins; de la fauna destacar la parella d’àligues de panxa blanca que hi nidifiquen. Molt interessant, també, la visita a la zona del Molinar on, a banda de veure l’impressionant salt d’aigua que donava energia a les fàbriques tèxtils, podrem veure unes quantes d’elles, moltes del segle XIX, que ens donaran una idea del que fou l’activitat fabril alcoiana. Altres paratges dignes d’esment: els Canalons, pineda on practicar el senderisme, no sens cert risc, ja que s’han de salvar una sèrie de tolls, quasi tots secs; el barranc del Sinc que ens endinsa en la Mariola des de la ciutat; el Castellar, en la Mariola, rost i esquerp, amb troballes de totes les èpoques fins la medieval; el Preventori, la creu de sant Cristòfol, el Mas del Tetuan, el Serrallo o els pous de neu de Simarro, el Caño, Noguera, del Canonge i, especialment, el del Carrascar o cava de la Coloma, de 1733.

dimecres, 19 d’abril de 2017

Beniarjó (La Safor)

El terme, solcat pel riu Serpis, està absolutament cobert de tarongers, que són el motor de l’economia local.

Té el seu origen en una alqueria musulmana que depenia del castell de Bairén. En el segle XII apareix documentada com a Benizerjó. Jaume I (1208-1276) va donar-la el 1247 a Roman Castellà, però posteriorment passà a ser propietat de la família March i, per tant, a integrar-se en el ducat de Gandia. El 1425 Ausiàs March (1397-1459) va assolir del rei Alfons el Magnànim (1396-1458) la concessió del mer i mixt imperi i la plena jurisdicció criminal, privilegi que havia obtingut amb anterioritat Pere March, pare del poeta. La seua primitiva parròquia, amb culte a sant Marc, depenia de Gandia, el 1535 s’independitzà juntament amb Almoines (separada el 1574) i Pardines que romangueren com a annexes.

dilluns, 17 d’abril de 2017

Soneixa (L'Alt Palància)


La Dehesa ha estat declarat, el 5 de novembre de 2002, Paratge Natural per la Generalitat Valenciana i constitueix, juntament amb la zona de Las Fuentes i les riberes del Palància, el major atractiu paisatgístic de la superfície municipal, que s’escampa pels primers estreps de la serra Espadà.

Dues són les hipòtesis per explicar l’etimologia del topònim d’este poble de parla castellana: una diu que prové del mot Sònia i una altra es basa en les dades que diuen que hi hagué un moro anomenat Sonexa. Als voltants de la Dehesa s’han trobat les restes humanes més antigues de la comarca, que es remunten al Paleolític. D’èpoques posteriors, la majoria ibèrics, hi ha vestigis a l’Escala i a l’Alt del Picacho. A la partida de Zorrilla, hi ha deixalles d’una vila romana i també d’un aqüeducte i d’un campament. Del pas dels musulmans, fundadors del lloc, hi ha l’alqueria de Jayar i els jaciments de las Font d’Escala i a la Cova de la Cambra (documentada en 1459 com Cova de Xaben).

divendres, 14 d’abril de 2017

Xulella (Els Serrans)


El terme té com corrents fluvials més importants el Túria i el seu afluent el Reatillo, o Sote, i els barrancs de Caracierzo, Rivera i Terrosa. Com a poble de muntanya, amb un terme de grans dimensions, hi ha prou excursions a fer i paratges a visitar dels quals citarem el Clot Blau, el Canó de Xulella o el barranc de Valfiguera, amb pintures rupestres. La població es distribueix en cinc nuclis: Xulella, Balneari de Fuencaliente, Santa Bàrbara, Bodega Vanacloig i l'Ermita.

dimarts, 11 d’abril de 2017

L'Alcora (L'Alcalatén)



El terme està creuat pel riu de Llucena ––ací, riu de l’Alcora–– que és embassat en la presa que es troba al mateix terme municipal. Compta amb l’aldea de La Foia.

Viquipèdia. Treball propi d’ Alimanja
Hi ha una relativa abundància de jaciments ibers, de què destaquen els poblats de Montmirà i el Tossal dels Foies. Els romans deixaren record en les partides de Montmirà, la Perereta, el Camí dels Bandejats i, sobretot, Santa, on hi ha vestigis d’un gran assentament rural d’època imperial. El nom de la vila, però, prové de l’àrab “cora” i també suggereix alqueria; de la dominació musulmana hi queden prou empremtes, sobre tot el castell de l’Alcalatén.

diumenge, 9 d’abril de 2017

Favara (La Ribera Baixa)

També coneguda com Favareta, la totalitat del seu terme es dedica a aprofitar les aigües del Xúquer per al reg de l'arròs i de la taronja, els quals constitueixen la principal font de riquesa local.

Viquipèdia. Treball propi de Joanbanjo
Joan Coromines (1905-1997) afirma que el topònim Favara prové del mot àrab "fawwara", que significa "la font" o "l'ullal", pels nombrosos brolladors d'aigua subterrània que n’hi ha; altres autors, però, creuen que el nom pot vindre de la tribu dels Hawwara, que ocuparen aquestes terres des del segle VIII. Hi ha el jaciment de la Cova de la Galera, amb materials del Bronze, II-I mil·lenni a. C, i de cronologia Ibèrica; també hi ha restes prehistòriques a la Plana de l’Avenc. Fou una alqueria musulmana que no apareix en el Llibre del Repartiment. Com a lloc de moriscs va pertànyer a Corbera i quedà deshabitada en 1609, a ran de l'expulsió., quan comptava amb 22 focs.

dijous, 6 d’abril de 2017

Aiòder (L'Alt Millars)

Viquipèdia. Treball propi d’ApartamentosAyodar
Poble de parla castellana que es troba en la part meridional de la Penya Saganta, dins del Parc Natural de la Serra Espadà. L’orografia es força accidentada amb turons com el Castillejo, la Masada, la Cueva Negra o el Castillo (542 m.), als peus del qual s’ubica el casc urbà; barrancs com la Rambla de la Villa, el Collado i el Madroñal que plegats formen la Rambla de Vilamalur o riu Chico, el qual vessa al Millars. Hi ha també nombroses fonts i brolladors amb aigües miner-medicinals com ara la del Turio que està canalitzada fins al poble. Al terme es troba el port d’Aiòder (704 m).

dimarts, 4 d’abril de 2017

La Vall d'Uixò (La Plana Baixa)

El major atractiu paisatgístic i turístic, a més de constituir el símbol més característic del poble, són les Coves de Sant Josep. Al llarg d’un trajecte de quasi tres quilòmetres navegant pel riu subterrani homònim —és el riu subterrani més llarg d’Europa— s’hi poden observar els mil i un capritxos que la natura ha creat en forma de cavitats, estalactites i estalagmites. Per als amants del senderisme hi ha diverses rutes de què destaquem el sender Font del Nogueret-Font de Cabres.

diumenge, 2 d’abril de 2017

Onil (L'Alcoià)

El terme municipal es troba immers en la subcomarca de la Foia de Castalla i abasta des dels darreres estreps de la Mariola fins a la planura de La Marjal i la serra d’Onil; les principals altures són Els Castellars, La Penya de l’Àguila, la Fenesosa, l’Ombria del Puig i la Solana de Tagüenda, totes elles amb altures entre els 1.000 i els 1.200 m. Els paratges més bonics per visitar són: l’ermita de Santa Anna, el Coto Escolar, la Favanella i el Tormo.

dijous, 30 de març de 2017

Loriguilla (El Camp de Túria)

El topònim podria procedir de la paraula romana “Loriga” ––espècie d'armadura formada per tires de cuir acoblades, de què, en aquella època, havia fàbriques al terme––; això i la troballa, en 1790, d’una làpida també romana, certifiquen el pas d’aquests per Loriguilla. Durant la dominació àrab, la comarca de Xelva i per tant el terme de Loriguilla va pertànyer al xicotet regne de taifa de Hisn Albont, avui Alpont. Fou ocupat per Jaume I (1208-1276), qui va incloure-la en el vescomtat de Xelva; el seu primer senyor fou Pere Fernàndez d'Azagra. En 1254 el senyoriu passà a son fill Àlvar Pérez d'Azagra i més endavant a la segona filla d'aquest, Elfa Àlvarez, casada amb Jaume de Xèrica.

dimarts, 28 de març de 2017

Almussafes (La Ribera Baixa)

Encara que hi ha empremtes de població en el Neolític. Almussafes està documentada per primera vegada en el s XI, quan el Cid (aprox.1043-1099) va acampar en una zona anomenada Rayosa (l’actual Raxosa) i el gendre de Yucef, Abu-Beker, ho va fer en la població. L'origen, per tant, és musulmà i el seu topònim prové de l’àrab Maçaf, que significaria quelcom paregut a “a meitat de camí” per què era el lloc on es cobraven els tributs de peatge i almoixerifat als vianants que entraven i sortien de València, i a les seues mercaderies, cavalleries i vehicles.

diumenge, 26 de març de 2017

Titaigües (Els Serrans)


Al terme hi ha les serres de Losilla i del Sabinar on trobem els cims de la Làmpara (1.069m), l'Hontanar del Herrero, l'alt del Manzano, la mola Modorra, el Castell de Cabrera i el de las Caidas del Turia. Hi ha també prou naixements d'aigua: pou artesanal de l'alt de Barrancondo, les fonts Vieja, de l'Or, de l'Hontanar ––responsable de donar de veure al poble––, de la Zarza, del Rebollo, del Moral, etc. El Túria, que discorre encaixat entre espectaculars farallons de pedra, depara interessants excursions: Fuente Cañizar, la Juncanilla, la Caballera la Cova de las Majestades o la Tosquilla en són una mostra. Una manera de conèixer el terme és seguir la ruta que va dissenyar el naturalista Simó de Rojas Clemente i Rubio (1777-1827), el fill més il·lustre del poble, que unia Titagües i Benaixeve, o la que mena vers La Làmpara, passant pel Rincón del Tío Escribano i l'ermita del Remei, o el GR 37 sender que recorre íntegra la comarca dels Serrans.

divendres, 24 de març de 2017

Benimodo (La RIbera Alta)



El terme municipal, en el qual destaquen els ullals del riu Verd, està dividit en dues parts: una cap al sud anomenada El Resalany, i una altra de forma allargada que és la més gran i en la qual es troba situat el nucli poblacional, on trobem, com a monument més emblemàtic, l’església barroca de la Puríssima Concepció.

dimarts, 21 de març de 2017

Faura (El Camp de Morvedre)

Viquipedia. Treball propi de Raül Escribano
D'origen musulmà, és el resultat de la progressiva fusió d'una sèrie d'alqueries conegudes com els Llogarets de Segó. Després de la conquesta romangué sota la jurisdicció de Morvedre. Joan II (1398-1479), en 1473, va constituir un senyoriu amb Faura, Rumbau i Almorig i li’n va donar a Pere Raimon de Monsoriu a la família del qual va pertànyer fins finals del XVI en què passa als Vilarrasa. En 1647 Felip IV (1606-1665) va transformar-lo en comtat i poc després passà als Vives de Canyamars en poder dels quals estigué fins a la supressió dels senyorius en 1814. En 1844 Faura va absorbir el lloc de Rumbau i es va fusionar amb Benifairó, de la qual fusió va  constituir-se La Vila de La Unió, fins que el 1 906 tornaren a separar-se ambdues poblacions. Durant la República i la guerra civil fou un important reducte esquerrà la qual cosa li costa una forta repressió en la postguerra. La menudesa del terme va motivar una sèrie de contenciosos amb Sagunt, entre els anys 40 i 60 del segle XX, amb la fi d'ampliar límits i recursos; iniciatives que no arribarien a fructificar.

Sant Fulgenci (El Baix Segura)


El terme s'arrecera a la marge esquerra del riu i presenta com a paratges més visitats el Fondo d'Amorós i l'Oasi. Els seus habitants viuen repartits en els nuclis de població de Sant Fulgenci i Los Martínez i parlen castellà.

dijous, 16 de març de 2017

Alzira (La Ribera Alta)


La ciutat, capital comarcal de la Ribera Alta, s’ubica a la vora esquerra del Xúquer i el terme s’estén cap a les serres de Murta, Corbera, el Cavall Bernat i Agulles al llarg de les valls de Murta, Barraca d’Aigües Vives i Casella. Hi ha el Paratge Natural (així declarat en 5/11/2004) de les Valls de la Murta i la Casella. A banda del nucli urbà hi ha els següents nuclis de població: Alzira, La Barraca d’Aigües Vives, La Garrofera, El Pla de Corbera, El Respirall, San Bernardo i Vilella.

dimarts, 14 de març de 2017

Estubeny (La Costera)

Viquipèdia. Treball propi de Joanbanjo
Al terme, enclavat en el massís del Caroig i solcat pel riu Sellent, es troba un dels paratges mes bonics la comarca i que es coneix popularment com La Cabrentà, declarat Paratge Natural, on es pot gaudir de coves i avencs amb estalagmites i estalactites, i gran varietat de plantes autòctones i arbres monumentals de lledoner i llorers que arriben fins a dotze metres d'altura, naixements d’aigua; quant a la fauna, aquest és un lloc excepcional per a escoltar innumerables espècies d'aus que hi acudeixen atretes pels variats fruits del bosc. També paga la pena conèixer la Coveta Victòria, on en temps de guerra s'amagaren les imatges religioses; les fonts de la Tia Rulla, el Tio Blanco i la Teulà i el paratge conegut com la Taverneta, condicionat per a l'esbargiment.

diumenge, 12 de març de 2017

Sant Rafel del Riu (El Baix Maestrat)


El terme, solcat pel riu de la Sènia, que separa les terres del Principat i del País Valencià, presenta un relleu molt pla i, llevat del riu, tan sols s’hi troba el barranc de la Barbiguera i la font del Drapé, que subministra l’aigua potable al poble.

dijous, 9 de març de 2017

Ares dels Oms (Els Serrans)


Municipi de muntanya, ofereix gran quantitat de paratges i camins per recórrer a peu. Hi ha el port d’Ares (1.033 m) de què seu cim més alt és la Muela de Aras (1.315 m). En la Muela de santa Catalina té instal·lat l’Associació Valenciana d’Astronomia l’Observatori Astronòmic de l’Alt Túria on es desenvolupen tasques de divulgació de l’astronomia amb col·laboració amb la Universitat de València. Hi ha dos nuclis de població: Aras i Losilla, on s’han trobat restes de dinosaures (Losillasaurus Giganteus).

dimarts, 7 de març de 2017

Benimuslem (La Ribera Alta)


Alqueria musulmana que, a ran de la conquesta, fou donada a Gorgeri de Calatayud el 1244. El 1459 passà a Lluís de Castellví, al fill del qual, Pere, se li va concedir en 1473 el títol de baró. En 1609 quedà despoblat com a conseqüència de l’expulsió dels moriscs. El 1615 passà als Pertussa i fou vinculada com a baronia, el 1620, pel baró de Benidoleig. Posteriorment ha pertangut als Escals, Falcó i als Rodríguez de la Encina.

diumenge, 5 de març de 2017

Alfafar i Llocnou de la Corona (L'Horta)


El terme compta amb dos nuclis de població: Alfafar i El Tremolar.

L’origen de la població, enclavada en el parc natural de L’Albufera és una alqueria musulmana. Jaume I (1208-1276) va donar terres a Miquel Lodreu i al seu germà el 1238 i va continuar repartint terres i cases fins el 1244. En aquest repartiment el raval Abisanxo, topònim que avui perviu en la partida de Rabisanxo, va ser donat –1238–– a cavallers de Montpellier. Pere el Cerimoniós (1319-1387), l’any 1364, concedí la jurisdicció i el terç delme al senyor de Picassent, Pere Boïl d’Arenós.

dijous, 2 de març de 2017

Oliva (La Safor)


Les platges hi assoleixen el protagonisme en quant a paratges, juntament amb el parc natural de la Marjal Pego-Oliva, ric en flora i fauna característica de la zona.

dimarts, 28 de febrer de 2017

Aiora (La Vall de Cofrents-Aiora)


Capital de la comarca de la Vall d’Aiora-Cofrents, és el segon municipi més gran del País Valencià (després de Requena,en el qual, a banda del poble, hi ha els nuclis de població de las Casas de Madrona, San Benito i La Vega. D'orografia molt muntanyosa, hi ha La Palomera, cim culminant de la comarca (1.260 m.) i La Hunde, una de les més importants reserves naturals de la nostra terra, amb gran riquesa faunística i vegetal; els ports del Buitre (1.084 m) i el d'Hunde (1.042 m) i l’estret del Sabinar. Menció especial mereix el Castellar de Meca, una de les ciutats ibèriques de l'Edat del Ferro més espectaculars de la península. Posseeix la declaració de Monument Històric - Artístic Nacional des de 1931. La ciutat fortalesa, tallada en roca, sorprèn per les seues àmplies dimensions (ocupa més de deu hectàrees de superfície), per la seua complexa xarxa de recollida d'aigües (basada en canalons i grans i nombrosos -superior al centenar- aljubs tallats en roca viva) i, sobretot, pel camí de carros d'accés al recinte, de prop d'una quilòmetre de longitud, en què destaquen les petjades obertes en la pedra produïdes per les rodes dels carros. A més es conserven restes de les muralles ciclòpies, torres defensives, cases semiexcavadas a la roca, escales, pessebres i abeuradors. Es creu que serien els romans els que acabaren amb ell.  A la importància cultural, arquitectònica i urbanística s'uneix l'espectacularitat del paisatge pintoresc; des dels seus 1058 metres d'altura sobre el nivell del mar s'hi pot contemplar una panoràmica de gran bellesa.

diumenge, 26 de febrer de 2017

Figueres (L'Alt Palància)


Viquipèdia. Treball propi d’ Higuerano
Municipi de parla castellana inserit dintre del Parc Natural de la Serra Espadà. Compta amb altures que ultrapassen els 1.000 m d’altitud, com ara: La Pedriza (1.050), Monte Redondo (1.006); La Zarza (1.022), El Majadal (1.012) i El Rodeno Alto (1.080); també hi ha gran nombre de fonts, més de vint, de què destaquen la de la Salut, la de la Maricalva, brollador d'aigua potable que ha assortit des de sempre la població; la de la Salut, la de les Nogueres, las Balsillas, i l'Elvira; tot plegat dóna com a resultat un municipi on els cicloturistes i els senderistes poden esplaiar-se gràcies a la quantitat i diversitat de rutes, com ara la de Los Catorce Manantiales que al llarg del barranc de l'Aiguanaj ens passeja per catorze brolladors permanents, i un paisatge amb gran varietat d’espècies vegetals i animals.

Després del pas d’ibers i romans, els àrabs fundaren l’alqueria de Torre la Higuera, l'actual Figueres. La conquesta cristiana va deixar-la en mans del rei moro de València, Zeit Abú Zeit (¿-1269), el qual, una vegada convertit al cristianisme, fiu donació de totes les seues possessions al bisbe de Sogorb, malgrat la qual cosa el poble continuà mantenint la tradició morisca. En 1428 la població juga un paper fonamental en la rebel·lió dels mudèjars a la serra d’Espadà, la qual cosa li costà quedar apartada del repartiment de béns després de l’expulsió dels moriscs en 1609. En el segle XV detenia la senyoria el duc de Vilafermosa que hi aixecà palau; en 1611 passà a pertànyer a la baronia d'Aiòder, juntament amb Vilamalur, Fonts d'Aiòder i Torralba del Pinar; el baró, Miquel Jofré, va atorgar carta pobla per atraure nous pobladors. Amb la desamortització de Mendizàbal (1790-1853) perdé la quasi totalitat de les terres, motiu pel qual durant el segle XIX s’hi produïren diverses picabaralles amb la veïna població de Pavies la qual cosa obligà a la redistribució dels termes fins a deixar-los com ara els coneixem; el segle XX és un segle d’emigració i despoblament.

L’economia depèn del camp i els seus productes, mel, excel·lent oli i cireres, abasten merescuda anomenada.


La pau que envolta Figueres es veu alterada els cap de setmana i en èpoques de vacances amb l’arribada de fills del poble i visitants que apugen la població a vora els 1.000 habitants.

Amb molts afegits contemporanis el patrimoni que s’hi conserva consisteix en:
  • Església de la Puríssima . Original de 1611, molt modificada.
  • Forn mudèjar. Segle XIII. Allotja el Museu del Pa. Encara en funcionament, cada any s'encén durant les festes en honor a la Mare de Déu durant, el mes d'agost, per a l'elaboració dels tradicionals dolços, els "congletes", que més tard se subhasten en públic.
  • La Font de la Verge de la Salut
  • Llavador públic. Segle XIII. Recentment restaurat.
  • Dos ponts romans en les immediacions del poble.

Farem esment als menjars locals, representats per l’olla de card, típic de la zona i el suquete de trilla autòcton; per endolcir el paladar el forn mudèjar ens ofereix els congletes i la coca de figues.




Avís: En aquest article hi ha imatges que han estat capturades a Internet. Preguem comuniquen qualsevol discrepància amb la seua publicació per a procedir a la immediata retirada de les mateixes.

divendres, 24 de febrer de 2017

Sant Joan de Moró (La Plana Alta)


Es troba en la vall denominada Pla del Moro que forma la rambla de la Viuda i compta amb interessants paratges com ara els llogarets de Correntilla, Mas de Flors, Pla de Lluch, Mas d´Armeles, Mas del Pi, Masianos i Mas de Boeta; els barrancs de la Parra, la Ratxina i el Molí Roig; les fonts del Mas de Moro, de Ros o de la Figuera; la serra de Portell, el tossal de Mollet i el tossal Blanc i l'embassament de Benadresa.

dimarts, 21 de febrer de 2017

Benillup (El Comtat)


Benillup es troba al centre de la vall de Travadell, al peu de la Serra d'Almudaina, sota la Penya Redona, voltat pels barrancs de Caraita i del Sofre, que són afluents del riu Serpis o riu d'Alcoi. Hi ha bones ocasions per fer excursions i senderisme com ara: la font del Molí, la de Salines, el barranc de la Font Vella i el del Sofre.

diumenge, 19 de febrer de 2017

El Villar (Els Serrans)


Villar del Arzobispo (topònim oficial) és un municipi de parla castellana, farcida, però, de nombrosos catalanismes, que constitueix una parla de transició que ha estat objecte de detallats estudis.

La rambla del Villar és l'accident hidrogràfic més important juntament amb la de Mizquitillas i els barrancs de los Arenales i del Antigón. Per les muntanyes trobem els cims Castellar, San Roque, Cruz, Gordo i Cabras.

divendres, 17 de febrer de 2017

Famorca (El Comtat)


El terme s'ubica en la Vall de Seta, entre la serra de la Serrella i la d'Alfaro. La superfície del terme és muntanyosa: la Serrella (1.323m) i els vèrtexs geodèsics de Carboneras (1096m) al nord i Les Mellaes (925m) al sud. Hi circulen els barrancs del Pouet i d'Olvis, que aflueixen al riu Boleti. Els paratges més cridaners són els corrals de la Cova, la font de l'Anouer o les pintures rupestres del Morro de l'Asdarbalet.

dimecres, 15 de febrer de 2017

Espadella (L'Alt Millars)


Wikipedia. Treball propi de Columbusalbus
Municipi de parla castellana que presenta com a màximes altures la Penya Saganta (723 m), molt freqüentada pels escaladors, i el cim de Turís (656 m). Hi ha, entre d'altres, les fonts de Piqueta, Melig, Sastre i Sílvia; les coves de Corral Blanc, Negra i l'avenc de Saganta i diverses rutes on practicar el senderisme. El riu Millars i el seu afluent Espadella donen la nota refrescant.