dilluns, 18 de setembre de 2017

Calp (La Marina Alta)


La referència més evident de la geografia calpina és, sens dubte, el penyal d’Ifac que amb els seus 332 m d’alçària s’endinsa vora un quilometro en la mar; a banda del seu interès paisatgístic també el té des del punt de vista mediambiental, la qual cosa fa que haja estat declarat Parc Natural. Però el terme, de 22,6 km2, també ofereix molt bones platges de sorra i cales i badies de pedra. Altres llocs d’interès són Les Salines, llacuna de què s’ha extret sal des de temps romans –els quals hi fundaren els Banys de la Reina per a l’extracció de sal i salaó de peix-- i els parcs Enginent i de la Vallesa, llocs habilitats per a l’esbarjo.

Existeixen diverses teories sobre l’origen del topònim del lloc; unes parlen de la seua semblança amb el penyal de Gibraltar, aleshores anomenat Calpe, que va fer que al segle XIII aC Hèrcules Tebà batejara aquest amb el mateix nom; altres li donen origen en els fenicis que el denominaren Nord o Boreal (en la seua llengua Ifach) i altres la fan derivar del nom del rei númida Sifax (¿?-202 aC) que s’hi assentà. Siga com siga el que demostren totes tres conjectures és l’antiguitat de Calp, de la qual tenim evidències en les troballes, datades en l’Edat del Bronze i en època ibera, fetes al voltant del Penyal i al Morro del Toix. Dels romans s’han trobat moltes deixalles, monedes, paviments i, sobre tot, els Banys de la Reina, esmentats amunt. Poca informació ens ha arribat del llarg període islàmic. La tradició cristiana atribueix a Pere Eximenis Carroç i a Bernat Abella la conquesta cristiana en 1244, després de la presa de Dénia; però altres historiadors parlen de 1254; malgrat tot, allò que sí queda clar és que no es repoblà amb cristians fins després de l’aixecament d’Al Azraq (1208-1276). El 1288 passà a ser senyoriu de Jaspert de Castellnou, en 1290 a Roger de Llúria (1250-1305), qui va impulsar, en 1298, la construcció d’un poblat a Ifac, amb sòlides muralles, conegut com La Pobla. A la seua mort, en 1305, va recaure en Bernat de Sarrià (1266-1335).

Durant el regnat de Pere IV el Cerimoniós (1319-1387) es van fortificar les muralles per defensar el poble dels atacs moriscs. En 1359 aquest mateix monarca hagué de lluitar contra Pere I el Cruel de Castella (1334-1369) en la guerra coneguda com la dels dos Peres en la qual va ser destruïda la Pobla d’Ifac i molts dels seus pobladors s’establiren en l’alqueria origen de l’actual Calp. Després va pertànyer al comtat de Dénia. El 1386 Pere March, pare d'Ausiàs March (1397-1459), va procedir a la partició del terme del castell de Calp per a crear els termes municipals de Calp, Benissa i Teulada. En 1521 les autoritats calpines van abraçar la causa de la Germania; el rei Carles I (1500-1558) va declarar fora de la llei la Germania, i Calp, com a poble agermanat, va haver de pagar 600 lliures valencianes de multa. Aquest mateix monarca ordenà l'emmurallament del poble l'any 1528. L’expulsió morisca, en 1609, deixà la població sense els seus primitius pobladors. Els atacs corsaris i musulmans durant aquest segle obligaren a nous reforçaments de la població fins que el 3 d’agost de 1637 un dels atacs dels àrabs va propiciar un dels fets més luctuosos de la història de Calp: 290 persones, quasi la totalitat del cens, van ser segrestades i portades captives a l’Alger on romangueren cinc anys fins que foren alliberats a canvi d’or i pirates presos. En la guerra de Successió prengué partit per l’Arxiduc, les naus del qual fondejaren en la seua costa. En 1744 Calp va sofrir una nova invasió barbaresca. En la guerra de la Independència fou testimoni d’una dura batalla amb els francesos que foren derrotats el 31 de maig de 1813, però a canvi d'un alt nombre de calpins morts i ferits.
En l'edat Moderna fou propietat de Roderic de Rebolledo i més tard dels Palafox, els quals exerciren la jurisdicció fins la dissolució del règim senyorial el 1837. A la fi del segle XIX fou inaugurat el pont del Mascarat, obra de vital importància per al desenvolupament econòmic i social de Calp i de les dues Marines, Alta i Baixa. La factura de la Guerra Civil fou de vint joves calpins morts en el front defensant la República, i de 4 mariners metrallats per un hidroavió feixista, conegut com “La Pava”. El primer Regiment de les Fletxes Negres, compost per soldats espanyols i feixistes italians, van prendre Calp. El 30 de març de 1939 es va substituir el Consell Municipal per un ajuntament provisional. Les noves autoritats municipals prenien possessió dels càrrecs i quedava constituït el primer consistori del nou règim.


En la segona meitat del segle XVIII es va experimentar un creixement continuat, que va portar un considerable augment de la població i de la superfície dedicada al cultiu. El paisatge agrari de Calp estava poblat d'ametlers, però les oliveres, les figueres i els garrofers també van ser importants, així com la producció de raïm de vi i de pansa. A la fi de segle Calp comptava amb dues almadraves que van arribar a ser de les més productives de tota la costa valenciana. La seua economia també es recolzava en la pesca i l’extracció de sal, però el segle passat – ja en els anys trenta va estiuejar-hi n’Ernest Hemingway (1899-1961)-–sobre tot a partir dels seixanta s’ha convertit en un municipi turístic que ha transformat la seua economia, el seu paisatge, el seu urbanisme i, fins i tot, els seus costums. Calp és a hores d’ara una de les ciutats valencianes i, fins i tot, de l'Estat en nombre de residents estrangers.

Monumentalment Calp conserva el conjunt format per la torrassa de la Peça, del segle XV, que alberga el Museu del Col·leccionista; part de les muralles i l'església Vella, del XIV, únic exemplar de gòtic mudèjar del País, adossada a la nova com a capella de la mateixa. A més:
  • Castell-Fortalesa. En el cim del Castellet, junt al barranc del Mascarat. Edifici musulmà en ruïna total.
  • Torre del Castellet. Declarada BIC.
  • La Casa Nova. Típica granja fortalesa edificada en el segle XIV i modificada fins el XVII.
  • Ermita de Sant Salvador. Bastida en estil gòtic sobre un tossal que domina la badia, enderrocada posteriorment i tornada a bastir el segle passat.
  • Església de la Mare de Déu de les Neus. De 1973-1975.
  • Ermita de la Cometa. Antiga masia fortificada dels segles XVII-XVIII situada al Tossal de la Cometa
  • Els Banys de la Reina. Conjunt industrial dels segles IV-V de què ja hem parlat.
  • Pou Salat. Pou i abeurador del segle XVIII.
  • Torre del Molí, o del Morelló. Aixecada en el XIX sobre una torre guaita dels temps de Felip II (1527-1598). Constitueix un exemple dels molins fariners de La Marina.
  • Alguns riu-rau pel disseminat del municipi. Típiques construccions destinades al assecament de la pansa.
  • També hi ha els museus Arqueològic Municipal, de l’Artesà i del Fester.

La cuina calpina es basa, com no podia ser menys en una vila amb arrels marineres, en el peix. Així podem degustar: arròs amb ceba i peix, guisat de bull, llauna de Calp, paella de bacallà i floricol, la fideuà, el cruet de peix, arròs amb tonyina i gambes, arròs negre i un llarg etcètera. Però també les carns -- ànec, vedella, conill, perdiu–– i els embotits –botifarres de carn o ceba, salsitxes, figatell, sobrassada–– són treballats als fogons calpins; les postres: figues, figues paleres, panses i les llepolies: pastissos de moniato, arrop i talladetes, coca Maria i els dolços Nadal i Pasqua.

Les festes a Calp són una bona mostra de la multiculturalitat que hi ha al poble, de manera que trobem quelcom tan valencià com els Moros i Cristians o quelcom tan alemany com la Festa de la Cervesa, sense oblidar les Carnestoltes que, aquí es diuen Carnavals alemanys.


Avís: En aquest article hi ha imatges que han estat capturades a Internet. Preguem comuniquen qualsevol discrepància amb la seua publicació per a procedir a la immediata retirada de les mateixes.

diumenge, 17 de setembre de 2017

Alcàntera de Xúquer (La Ribera Alta)

Està situada al vessant nord de la Serra Grossa, al marge dret del riu Xúquer i del riu de Sellent. Forma conurbació amb el veí poble de Càrcer. El terme compta amb el paratge del Pi de Borja com a espai natural més conegut.

La població és d’origen àrab com ho demostra el seu topònim que, en aqueixa llengua, significa “el pont”. El cinc de gener de 1365, el rei Pere IV (1319-1387) va donar a Berenguer de Ripoll el terç delme i el morabatí de les cases i possessions d'Alcàntera. Posteriorment en octubre del 1430, Alfons V (1396-1458) entrega a Lluís Cornell el lloc amb el seu territori i vassalls.

dijous, 14 de setembre de 2017

Castelló de la Ribera (La Ribera Alta)


A banda del Castellet, xicoteta muntanya on es conserven les restes d'un castell musulmà que podria ser l'origen de la població, hi ha la Font Amarga, paratge natural amb un brollador d'aigua salada amb presumptes beneficis per a la pell.

Hi podem trobar restes d’un poblat de l’edat del Bronze i les restes d'una vila romana amb tres forns de terrissa, d'època republicana, segles I i II. El nom del poble, però, procedeix d'una vella torre musulmana que ja devia estar en ruïnes en el moment de la conquesta cristiana. A penes reconquistat el Qaxtilyun musulmà per Jaume I (1208-1276) el lloc passà a dependre de la ciutat de Xàtiva, com ja esdevenia en temps islàmics, per la qual cosa la seua denominació històrica ha segut la de Castelló de Xàtiva. Participà activament en la guerra de la Unió contra Pere I de Castella (1334-1369).
El 1358 Pere IV (1319-1387) ordenà acabar d'esfondrar la torre del Castellet per tal d'evitar que caigués en mans castellanes. Durant la revolta de les Germanies, en què també va intervenir, hi havia 90 cases. El 3 d'octubre de 1587, per privilegi de Felip II (1527-1598), es converteix en vila reial independent, culminava d'aquesta manera un llarg procés de peticions fetes al rei per les autoritats de la vila en tal sentit.

dimecres, 13 de setembre de 2017

Massalfassar (L'Horta)





A Massalfassar pertanyen els barris de Rafalet i Vistabella, tot i que estan en terme de la ciutat de València.

L'origen de l'actual població és la romana Casbaitar que va sorgir entre els anys 168 i 70 aC amb l'arribada dels romans que fugien del castell de Sagunt; posteriorment fou una alqueria musulmana, de nom Masalfazar, que vol dir “alqueria de Fasar o Fazar”. El llarg període de pau musulmana fou interromput per la irrupció del Cid (aprox.1043-1099), que va donar mort al Cadí de Museros, , Abu Ibn Djahhaf, el qual governava Massalfassar. La definitiva arribada dels cristians obligà els moros del poble a fugir a la Serra d'Espadà; és en aquest moment quan la població adquireix la seua actual denominació. El primer senyor cristià fou el soberà d'Albarrasí, Pere Fernández d'Azagra; en 1245 passà a Lluís Fernández d'Híjar. En 1266 a l'aragonès Berenguer Dalmau. Un plet pel pagament de les rendes entre les corones d'Aragó i València acabà amb la compra del lloc pel noble aragonès Antonio Juan. En 1340 el senyor territorial era Pere Juan Vidal. En 1359 Pere el Cerimoniós (1319-1387) va donar la població al seu ajudant Antolí de Fortillach. El 1400 el rei Martí l'Humà (1356-1410) concedí el delme a la cartoixa de Valldecrist. Posteriorment passà a la família Exarch i successivament als Bellvis, als Sobregondi, als Múñoz i als Valeriola. En 1691 fou testimoni d'enfrontaments entre borbons i àustries.

dilluns, 11 de setembre de 2017

Càrcer (La Ribera Alta)

Enclavat en la vall del seu mateix nom i regat pels rius Xúquer i Sellent, el terme està voltat de muntanyes que fan la frontera de La Ribera amb La Canal de Navarrés i La Costera. Precisament el lloc on el Sellent vessa les seues aigües al Xúquer és un dels paratges més agradables del municipi, un altre també amé i interessant és L’Arcà, aqüeducte del Sellent i la séquia Escalona.

dissabte, 9 de setembre de 2017

Llombai (La Ribera Alta)

El terme, localitzat a la subcomarca de la Vall dels Alcalans, se situa a la marge dreta del riu Magre i conté paratges de gran riquesa ecològica com ara Els Cerros (Paratge Natural des del 22 d’abril de 2005) amb la cova de les Meravelles on es poden trobar diverses espècies de rat penat, fins i tot algunes en perill d’extinció, i el Tello, pic més alt del poble (361 m) i igualment declarat Paratge Natural el 6 de maig de 2005. El poble forma juntament amb Catadau i Alfarb l'anomenat Marquesat.

dimarts, 5 de setembre de 2017

Guardamar del Segura (El Baix Vinalopó)

Els cims més importants --el Montcaio, les Raboses, el Palleret, l'Estany i el Molar-- no ultrapassen els 200 metres, malgrat la qual cosa les vistes que deparen són espectaculars. El tram final del riu Segura i la seua desembocadura, o Gola, configuren un espai natural únic, amb abundant vegetació que facilita la nidificació i estada d'aus aquàtiques com ara la garça reial, la garceta, la camallarga, el martinet, la gavina, el cabussonet, la polla d'aigua, etc.; al llarg de la desembocadura s'han dissenyat camins que permeten arribar fins Oriola o Múrcia a peu o amb bicicleta. Les salines de la Mata i Torrevella –conegudes antigament com les Salines de Guardamar– són un parc natural que també té un elevat valor ecològic per la seua flora i vegetació, i també compta amb una ruta on practicar el senderisme o el cicloturisme, cosa que igualment pot fer-se en una altra ruta (la de les Dunes-- que, al llarg del litoral, ens dóna l'oportunitat de conèixer les magnífiques platges guardamarenques.

dilluns, 4 de setembre de 2017

Albal (L'Horta)

Alqueria musulmana que apareix en el Llibre de Repartiment com Alboayal, corrupció del terme àrab Al Bal que significa “el secà. Fou atorgada per Jaume I (1208-1276) a Gil d'Atrosillo l'any 1238. El 13 de maig de 1244 va comprar-la el Capítol de la Catedral de València, el qual va concedir carta de població a 32 pobladors el 13 d’octubre del mateix any, i hi va conservar el seu senyoriu fins l’abolició d’aquests en el segle XIX. En el document poblacional s'estipula l'obligació dels pobladors a pagar al Capítol la quarta part dels fruits de les collites, excepte de les figues seques, de les quals sols havien de pagar la dècima part; havien de moldre el blat i premsar les olives al molí i l'almàssera dels propietaris del senyoriu, així com cuir el pa al forn senyorial i deixar la tercera part a l'esmentat Capítol catedralici; les cases restaven exemptes de tribut; el Capítol es reservava tots els drets de fadiga i lluïsme; la població quedava obligada a formar part de l'exèrcit quan es considerés necessari, a més, el Capítol s'atorgava la capacitat d'administrar justícia, segons el fur de València.

diumenge, 3 de setembre de 2017

Agullent (La Vall d'Albaida)

La Covalta és la màxima elevació de la Serra d'Agullent (889m); dins de la cova hi ha una fonteta d'aigua freda. Des d'allí es pot contemplar una de les panoràmiques més belles de tota la Vall d'Albaida. També paga la pena visitar la Font de la Masiana, la Font Jordana, el Camí del Calvari, el Fornet de la Neu o l'Ermiteta Vella de San Vicente Ferrer situades dins de la mateixa serra.

El topònim d’aquest poble té origen romà, del nom patronímic Aculianus, derivat d'Aculius, amb el canvi de partícula "-an" en "-ent", tal com trobem en altres topònims valencians com Ontinyent, Bocairent, Llutxent, Crevillent, etc.

dilluns, 28 d’agost de 2017

Guadassuar (La Ribera Alta)


De les diverses opinions sobre la toponímia del lloc, n'hi ha dues més versemblants: una que el fa derivar dels mots àrabs wadi asuad que significa "riu negre" i, una altra, de wadi suar, "la part més plana d'allà el riu".

La superfície municipal, regada per la Sèquia Reial del Xúquer i pel riu Magre, és plana, amb l’única elevació, pel sud, de la muntanya de la Garrofera. La vegetació és típicament mediterrània: carrasca, pi, garriga, alzina, etc.

diumenge, 27 d’agost de 2017

Benifaió (La Ribera Alta)

A la Paridera i el Pla de les Clotxes s’han trobat restes de l’Eneolític, i d’aquesta mateixa època, una destral de pedra polida al nucli urbà. També a la Font de l’Almaguer hi ha deixalles del Bronze. Del pas dels romans donen fe l’ara romana del segle IV aC, trobada l’any 1922 en una vila rústica, i el poblat soterrat al barri de Gorrioto. El lloc, d’origen islàmic —Beni Hayyén--, apareix citat el 13 de juny de 1238 en el Llibre de Repartiment com una de les deu alqueries donades per Jaume I (1208-1276) a cavallers de Barcelona que l’acompanyaren en la conquesta de la zona. En novembre de 1304 Jaume II (1267-1327) va vendre el terç delme de Benifaió a Bartomeu Matoses. El rei Pere IV (1319-1387) se'l va confiscar, i va tornar a vendre-ho el 1348, com a senyoriu, a Maria Ladron de Vidaura per 110.000 sous, amb el terç delme i la propietat del castell, els seus vassalls, forns, molins i d'altres regalies. En el segle XVI ho posseïa la família Jofré.

divendres, 18 d’agost de 2017

Altura (L'Alt Palància)



La població es concentra principalment en el poble, però n’hi ha molta dispersa per les masies de l’ampli terme. Hi ha tres nuclis de població, Altura, El Convent i La Cova Santa.
La seua orografia i situació, en plena Serra Calderona, invita al senderisme. Hi ha nombroses rutes arreu del municipi, com el GR10 (que uneix Puçol amb Lisboa); gran quantitat de fonts, com Las Fontanicas, la Torrecilla o la del Berro; els pous de la Mena; cims, dels quals destaca el Montmayor (1.015 m) i el de Santa Bárbara; i paratges com la Cara del Moro, el Cantal o el Salto del Caballo. El 3 de març de 2006 el Govern Valencià declarava Paratge Natural Municipal la Torrecilla-Puntal de Navarrete per la seua riquesa vegetal i faunística.

dijous, 17 d’agost de 2017

Sella (La Marina Baixa)



Situada a la zona meridional de l'Aitana i regada pel riu de Sella, conté paratges com ara el Penyal del Diví; l'Alt de Planes, el barranc de Tagarina, les fonts de l'Alfafara, de l'Arc (amb pintures rupestres datades entre 4.000 i 6.000 anys) i Major on acampar, practicar el senderisme, el cicloturisme o l'escalada, precisament el barranc de l'Arc és un dels llocs més adients d'aquestes contrades per practicar aquest darrer esport en hivern.

dimecres, 16 d’agost de 2017

Elx (El Baix Vinalopó)

Elx, a més de ser una de les ciutats més antigues del País i cap de la comarca del Baix Vinalopó, és la tercera ciutat, rere València i Alacant, en nombre d'habitants. La població es concentra fonamentalment a la ciutat però hi ha més nuclis de població com ara: Algoda-Matola, Altabix , Algoros, L'Altet, Atsavares , Asprella, Les Baies, Carrus, Daimes, Derramador, Elx, La Foia, Jubalcoi, Pla de Sant Josep, Maitino, La Marina, La Perleta, Puçol, Torrellano , Vallverda i els Arenals del Sol. Gaudeix també del privilegi de ser l'única ciutat del País amb dues declaracions de Patrimoni de la Humanitat; ambdues immaterials, l'una és el Misteri, drama sacro-líric escrit en valencià que es remunta a 1265 i que es representa cada any el 14 i el 15 d'agost; l'altra El Palmerar, el més extens d'Europa.

dissabte, 5 d’agost de 2017

Benissoda (La Vall d'Albaida)

Al seu terme hi ha la font del Patge, atractiu paratge des del qual parteix un sender per ascendir a la Covalta. Els monts més importants són el Llombo, Buenos Aires i Vista Bella, tots ells amb menys de 500 m. d'altitud.

Aquesta antiga alqueria musulmana, també coneguda com Benissó, va ser donada en 1271 per Jaume I (1208-1276) als Roiç de Corella. Després de la conquesta va mantenir la seua població morisca per la qual cosa l’expulsió de 1609 va delmar de manera important la seua demografia. Va formar part del marquesat d’Albaida.

dijous, 3 d’agost de 2017

Sempere (La Vall d'Albaida)

Situat entre les confluències amb el riu de Micena i amb el barranc dels Pilarets, amb un relleu suaument ondulat, el municipi inclou el llogaret de Cartaina.

dimarts, 1 d’agost de 2017

Real (La Ribera Alta)


Municipi integrat en la Vall dels Alcalans amb un magnífic entorn natural, en què destaquen les serres de Martès i de l’Ave.



Real fou una alqueria musulmana que el 1240 fou donada a Eximén de Tovià. El 1347 passà a Roderic Sanç i el 1616 Felip III (1578-1621) concedí el comtat a Lluís Pérez Zapata. lloc de moriscs, despoblat el 1609, el 1646 tenia 24 cases. segons Cavanilles (1745-1804) el 1795 produïa seda, blat, dacsa, vi, oli i garrofes.

diumenge, 23 de juliol de 2017

Montroi (La Ribera Alta)



Al terme, integrat en la Vall dels Alcalans, cal visitar els paratges de les serres del Caballón i de Dos Aigües.

De l'estructura llatina monte rubeu resultaria el topònim, que ve a significar Muntanya Roja. L'origen de Montroi és una alqueria musulmana que en aquella època abastà prou importància. Amb la conquesta de Jaume I (1208-1276) fou donada, el 1238, a Roderic de Liçana; en 1307 pertanyia al mestre del Temple i desprès, successivament, a Roderic de Corella, a Melcior Mercader i a Romeu de Corbera (1410-1445), mestre de Montesa, qui va adquirir-la en 1436 i va establir-hi una comanda. Fins l'expulsió de 1609 fou un lloc de moriscs que en 1510 tenia 38 cases, en 1609, 70 i en 1663, tan sols, 5.

dijous, 20 de juliol de 2017

Montserrat (La Ribera Alta)


El terme, integrat en la subcomarca de la Vall dels Alcalans i regat pel riu Magre, ofereix diversos paratges naturals com ara la serra del Castellet (que per la seua morfologia, en forma de dents de serra, diuen que podria donar nom al poble), la cova Fumada, on es poden observar aus migratòries; o les fonts del Pantà , lloc d'esbarjo al redós d'un antic embassament del XVII; la de la Querència i les de Birlongo i la de la Soroixa entre les quals es poden trobar fòssils.

dimarts, 18 de juliol de 2017

Sollana (La Ribera Baixa)

El municipi, riberenc de l'Albufera, és regat pel Xúquer i presenta un perfil absolutament pla. Hi ha diversos ullals dels quals destaquen el de la Font del Forner i el de la Font de Barret els quals deparen agradables paratges. La població es reparteix entre els nuclis de Sollana i El Romaní.

diumenge, 16 de juliol de 2017

Santa Magdalena de Polpís (El Baix Maestrat)


La totalitat del terme municipal se situa en els estreps de la serra d'Irta.

Té com a primer antecedents poblacionals documentats el castell musulmà de Polpís i un xicotet caseriu situat als seus peus. En 1190 Alfons II (1157-1196) fiu un intent fallit de conquesta amb l’ajuda de l'orde del Temple, a la qual prometé el senyoriu. Fou definitivament conquistat per Jaume I (1208-1276) en 1233 i donat a l’orde de Calatrava en poder de la qual romangué fins 1280 en què el mestre del Temple va fer acomplir la promesa d'Alfons II, s’hi adjudicà el senyoriu i li donà carta de població, en febrer del 1287, a Fur de València. En 1319 recaigué en l'orde de Montesa dintre de la comanda d'Alcalà de Xivert. En 1616 passà a dependre d'Alcalà de Xivert, del qual es va separar a les primeries del segle XIX.

dijous, 13 de juliol de 2017

Sant Vicent del Raspeig (L'Alacantí)


El terme municipal comença en la serra de Ventos i baixa fins al nucli urbà i està solcat per les rambles de Carranxalet i de Rambujar, presenta altures com el cim de l'Escobelleta (695m), Platet de Toxar (496m), la Coveta Fumada (471 m), el Bec de l'Àguila (477 m) o la Serra Pelada (469m), i paratges com la vall del Sabinar. Hi ha els nuclis de població i urbanitzacions d' Haygón, Sol y Luz, Los Girasoles, Plà-Olivera, Villamontes, Los Tubos, Les Escoles-Lo Ramos, Laborinquen, El Gantxo, Casa Groga, Coves del Boronat, Plà-Conxeta, Ras-Pas y L'Advocat.

dimarts, 11 de juliol de 2017

Alfarb (La Ribera Alta)

Alfarb és un municipi de la vall dels Alcalans travessat el riu Magre. El terme és regat per la sèquia d'Alfarb i per la sèquia d'Alèdua o d'Alginet, que reguen part de les 457 ha de regadiu, de tarongers la major part. La resta de terres són regades per aigües del subsòl. El poble forma juntament amb Catadau i Llombai l'anomenat Marquesat. S’hi conserva el despoblat d’Alèdua. Al paratge de la Falaguera, paratge d'extraordinària riquesa botànica i paisatgística, brolla la font de la Mola, d'aigües molt apreciades per a la curació de malalties hepàtiques i renals; a més, ací, a la Falaguera hi ha unes pintures rupestres pertanyents a l'art llevantí, declarat Patrimoni de la Humanitat.

diumenge, 9 de juliol de 2017

Sant Joan d'Alacant (L'Alacantí)


Situada al cor de l'anomenada Horta d'Alacant --un terreny molt fèrtil i apte per al cultiu agrícola--, a la qual sort va unida la seua història. Els paratges peculiars no sovintegen entre d'altres raons per la feroç depredació de l'especulació immobiliària, que està acabant amb el paisatge de les terres del sud i, dissortadament, de la resta del País.

La seua proximitat al Tossal de Manises fa que les terres de Sant Joan hagen estat petjades per grecs, fenicis, cartaginesos i romans; però la fundació és clarament obra dels moros que s'hi establiren donant lloc als llogarets de Benimagrell i Benalí, les quals s'integraven en el regne cristià de Tudmir; mitjançant el pacte de Tudmir els àrabs es comprometien a respectar costums i religió als cristians a canvi de vassallatge i pagament d'imposts; en 1244 passa a formar part de la corona de Castella i la mesquita fou convertida en església sota l'advocació de sant Joan Baptista la qual cosa donà nou nom al poble musulmà de Benalí. El 8 d'agost de 1304 mitjançant el tractat arbitral de Torrellas la guerra entre Castella i Aragó finalitzà amb el repartiment de terres, que deixava Sant Joan integrat en la banda d'Aragó. En 1490 Ferran d'Aragó (1452-1516) atorgà a Alacant la condició de ciutat i incorporà al seu terme Sant Joan i Benimagrell. Les costes alacantines foren molt castigades pels atacs dels pirates barbarescs en el XVI per la qual cosa s'hi bastiren moltes torres de guaita i defensa. En 1593 arribà la primera segregació d'Alacant i quedà constituïda la Regia Universidad de San Juan y Benimagrell; però en 1614, per veure d'amortitzar les despeses de construcció del pantà de Tibi (el més antic d'Europa) se signa el Tractat d'Agregació i Concòrdia pel qual torna a ser integrada al terme d'Alacant.
La guerra de Successió posà els santjoaners del bàndol maulet: donà ajuda al capitost García d'Àvila, per la qual cosa va sofrir la repressió de l'exèrcit borbó mitjançant el bisbe de Cartagena, Lluís Belluga (1662-1743). En 1779, ja superats els problemes que la despoblació produïda per Felip III (1578-1621) en 1609 amb l'expulsió morisca hi havia causat, es va produir la definitiva segregació d'Alacant en el qual traçat primigeni la parròquia de la Santa Faç romania en terme santjoaner, però posteriorment es van modificar els marges i Sant Joan renuncià a la Santa Faç i a l'eixida al mar. El 1812 va sofrir l'acció de les tropes franceses, que assassinaren 29 veïns. El 1885 el rei Alfons XII el Pacificador (1857-1885) atorgà el títol de vila. Durant el segle XIX, les dificultats de l'agricultura obligaren la població a emigrar, sobre tot al nord d'Àfrica, la qual cosa, junt a les contínues epidèmies, va provocar un descens en el nombre d'habitants, que no recuperaria el nivell del 1704 fins la dècada de 1950 en què degut a l 'alta taxa d'immigració la població es multiplicà ràpidament.


Poble tradicionalment de pescadors i llauradors, el segle XX ha sigut testimoni del creixement urbanístic de la població i de ladràstica reculada de l’activitat agrícola, que ha donat pas a nous sectors econòmics vinculats als serveis, a l’oci i la cultura.


La proximitat a la ciutat d’Alacant va determinar el caràcter residencial de Sant Joan, on moltes famílies acabalades hi van establir la seua segona residència, especialment durant el segle XIX. Nombroses personalitats de l’alta societat alacantina van viure en les finques i cases situades a Sant Joan, com per exemple Emilio Castelar (1832-1899), Benito Pérez Galdós (1843-1920), Isaac Peral (1851-1895) o el poeta Ramón de Campoamor (1817-1901). Al terme i especialment a la partida de la Condomina hi ha gran quantitat de torres de diferents èpoques i en diversos estats de conservació, unes eren torres guaita (ja hem parlat d'elles amunt), d'altres formavan part d'alqueries i vil·les; aquestes en són una mostra: Ansaldo, Bosch, Boter, Cotella, Don Garcia, Ciprés, Fabián o de les Tres Oliveres, Joana, Cadena, Les Àguiles, Les Paulines, L'Ermita, Media Libra, Nicolau o Albereda, Picó, Placia, Salafranca, Santa Faç, Sarrió, Soto, Vall-longa, Vila Garcia, La Torre, Vilafranca, Comte, Gacholí i Santiago.


La resta del patrimoni es concreta en :
  • Església de sant Joan Baptista. Aixecada en 1338 sobre la mesquita fou demolida en 1601 i tornada a bastir. En 1862 va sofrir una important remodelació.
  • Monestir de la Santa Faç. On, des del segle XVI, se celebra la romeria homònima.
  • Finca El Rellonge. Seu del Museu "Fernando Soria"
  • Ruta de les Ermites:
  • Santa Anna. Any 1697.
  • Verge del Rosari, de Fabraquer. La més moderna, inaugurada el 10 d'agost de 1991, bastida sobre l'original de 1703
  • Sant Roc, de Benimagrell. Gòtica, segle XVI.
  • Verge de Loreto. Segle XVI.
  • Ermita del Sanxo o Vila Flora. Segles XVII i XVIII.
  • Ermita de Fabraquer.
  • Ermita del Calvari. Segle XVIII.
  • Cementeri. Segle XIX. Encara s'hi poden contemplar interessants panteons de final del segle XIX i principi del XX
  • Residència de Ferroviaris. 1955.
  • La pròpia horta, amb el seu sistema de sèquies, eines de llaurar, les tècniques de treball utilitzades al camp i les tradicions dels seus pobladors, també formen part d’aquest patrimoni material i immaterial i de la història de la vila.


De les seues arrels llauradores manté una cuina en què abunden els productes de l'horta: paella, arròs a l'alacantina, arròs amb ceba, “putxero” amb tarongetes, olleta, “bollitori”, coca amb sardines, tomaques i pimentons; coca amb tonyina, etc. En l'apartat dels dolços, basats en l'ametla i l'oli d'oliva, tenim rotllos, cuatro iguales, tonyes, coca de Sant Joan, etc. El calorós clima obliga a la recerca de begudes refrescants: orxata d'ametles, cafè gelat, aigua llimó o la llet merengada són les més populars.




Avís: En aquest article hi ha imatges que han estat capturades a Internet. Preguem comuniquen qualsevol discrepància amb la seua publicació per a procedir a la immediata retirada de les mateixes.

dimecres, 5 de juliol de 2017

Vila-real (La Plana Baixa)

A banda del nucli urbà hi ha els nuclis de Carinyena, Pinella, Solades i Verge de Gràcia. Al terme, regat pel Millars i dedicat quasi en la seua integritat a l’agricultura, hi trobem les goles del Millars i el Termet de la Mare de Déu de Gràcia, inserits en el Paisatge protegit de la desembocadura del Millars, paratge de referència a l'hora de l'oci dels vila-realencs.

dimarts, 4 de juliol de 2017

Vilamarxant (El Camp de Túria)

El terme compta amb un relleu molt accidentat solcat pel Túria i amb Les Rodanes que és l’elevació més important del terme, que va ser declarat Paratge Natural pel Govern Valencià el 8 de febrer de 2002, on poden trobar-se fins a 11 coves i avencs en un dels quals, en 2008, un grup de biòlegs del desaparegut Museu Valencià d'Història Natural, van fer una troballa d'abast internacional, es tracta d'uns insectes cavernícoles extraordinàriament bonics i fràgils que s’alimenten xuplant les arrels dels arbres i els arbustos que penetren a l’interior de les cavitats. Són cigales cavernícoles cegues i amb unes ales blanques contornejades per un halo blavenc púrpura que centellegen amb la llum, anomenats poèticament "les fades dels boscos subterranis".

diumenge, 2 de juliol de 2017

Beniparrell (L'Horta)

El topònim Beniparrell segons unes fonts procedeix de l’àrab Beni Barral o Beni Barriyal i segons altres tindria origen mossàrab i procediria del cognom Parra. El lloc creix a partir d’una alqueria musulmana que, en 1258, fou donada pel rei conqueridor a Arnau de Romaní, el qual va gaudir, ell i els seus successors, del títol de baró de Beniparrell. Després de pertànyer, des de 1297, al convent de Portaceli, el 1600 el seu senyor, Lluís Escrivà de Romaní, baró de Beniparrell, va donar als carmelites setze fanecades de terra per que fundaren un convent a canvi d'algunes condicions emfitèutiques; va ser precisament al redós del convent on va començar a establir-se i a créixer la població. Reedificat a finals del segle XVIII, el convent fou desamortitzat el 1836, ocasió que aprofità el baró de Beniparrell per reclamar la propietat que li fou concedida per sentència judicial. En 1850, Beniparrell es va constituir en ajuntament, però poc després va ser inclòs en el d'Albal fins que en 1892, un decret de la regent Maria Cristina (1858-1929) va tornar la independència al poble.


El veïnatge amb València ha propiciat que des de la dècada dels seixanta s’hi instal·len diverses indústries, base actual de l’economia local.

A banda del convent de què tant hem parlat, del qual es conserva el claustre i està en procés de declaració de bé patrimonial de rellevància local, el patrimoni local conta amb:

  • Església de Santa Bàrbara.
  • L'Hort de Xambergo i altres alqueries




Avís: En aquest article hi ha imatges que han estat capturades a Internet. Preguem comuniquen qualsevol discrepància amb la seua publicació per a procedir a la immediata retirada de les mateixes.

divendres, 30 de juny de 2017

Massalavés (La Ribera Alta)


El topònim seria derivació d'una paraula àrab que significa hostal o parador. Alqueria musulmana que fou donada en 1247 a Pere del Milà per Jaume I (1208-1276) en agraïment pel seus serveis en la conquesta de Xàtiva. El 1294 passà als Vilaragut, els quals la van vendre el 1462 a Joan Fernàndez d'Herèdia. El 1520 va adquirir-la Violant Exarch del Milà. El 1537 Carles I (1500-1558) li va concedir el títol de vila en recompensa per l'ajut del poble en les guerres d'Itàlia, Tunísia i França. Fou senyoriu dels marquesos d' Albaida i dels ducs de Montellano i Arcos. Lloc de moriscs, el 1510 tenia 60 cases i el 1609, 75; despoblat després de l'expulsió el 1633 tan sols tenia 33 focs. Segons Cavanilles (1745-1804) el 1795 produïa arròs, seda, dacsa, ordi i hortalisses. En 1884, l'epidèmia de pesta, va deixar nombroses morts al poble.