dijous, 18 d’agost de 2016

Castalla (L'Alcoià)


Compta Castalla amb un ampli terme que s'estén per les serres de l’Arguenya (1.228 m), de Castalla (1.175, de l'alt de Guisop (1.250 m) i del Maigmó (1.296 m) on trobem infinitat de camins per a senderistes i paratges com el Xorret de Catí, el Clot de les Manyes, el Pantanet o l'Avaiol.

Al castell s'han trobat restes del Neolític, del Bronze, dels ibers, dels romans --que l'anomenaren Castra Alta “fortalesa alta”-- i dels àrabs. El primer castell, d'origen musulmà, estava inclòs en la taifa d’Almizra, en zona de conquesta aragonesa. Jaume I (1208-1276) va obtenir la cessió d'aquesta plaça, que era en poder de Ximén Pérez d'Arenós --gendre d'Abú Zaid, antic governador almohade de València--, a canvi de les de Xest i Vilamarxant i a causa de la seua importància estratègica fou poblat des de l'inici amb cristians. En 1311 el rei va atorgar el permís de fer mercat els dissabtes, la qual tradició encara es conserva. En 1336, Pere IV (1319-1387), va afegir-lo a la Corona. En 1362 es crea la baronia de Castalla i se l'atorga a Raimon de Vilanova i Lladró, dels Maça de Lizama; per transaccions familiars acabà pertanyent al marquesat de Dos Aigües, fins el 1889 en què se l'atorga el títol de ciutat. En la guerra de Successió fou fidel al borbó el qual, en agraïment, li va concedir una sèrie de privilegis reials, i el títol de “Muy Noble Fiel y Leal”.
Durant la guerra del francès fou escenari de dues importants batalles: en la primera, la imperícia del general Josep O'Donell --germà del regent Enric O'Donell-- provocà la desfeta de la tropa espanyola, superior en nombre i armes a la del general Suchet (1770-1826); a conseqüència d'això Castalla fou presa pels francesos en el més de juliol del 1812. En la segona batalla, que tingué lloc el 13 d'abril del 1813, la victòria va correspondre a les forces espanyoles dirigides pel general Francesc Xavier Elio (1767-1822), i marcà el principi de la retirada francesa de terres valencianes.

Com a la resta de la Foia i de la comarca hi ha una economia pròspera consolidada en diferents sectors industrials, com ara la construcció, el moble, l'hostaleria, el tèxtil i, sobre tot, la fabricació de joguines. Quant a l'agricultura, gran part del terme està dedicat al secà, ametla, olivera i vinya.




El poble conserva el traçat de carrers estrets i costeruts, com el de les Tronetes o el Major, plens de casalots nobiliaris dels segles XVII, XVIII i XIX. Els monuments més rellevants són:

  • Església de l'Assumpció. Bastida en 1572, en estil gòtic català.
  • Ajuntament. Segle XVII. Renaixentista.
  • Convent dels Franciscans. De 1810. Neoclàssic. El claustre fou derruït després de la desamortització de Mendizábal (1790-1853).
  • Castell. Aixecat en època califal (s XI), ha sofert diverses transformacions; la darrera, l'afegiment d'una murada en 1579. Malgrat el seu estat de ruïna encara conserva un imponent aspecte de fortalesa inexpugnable.
  • Ermita de la Sang. Segle XIII. Gòtic de Reconquesta. Al llarg de temps se l'han afegit nous elements.
  • Ermita de sant Pasqual.
  • D’entre els diversos casals blasonats de la ciutat esmentem la Casa Reial on diu la tradició que es va allotjar Jaume I.
  • Museu del Fester.

Citarem com a festes més rellevants de totes les que s’hi celebren la de Moros i Cristians que es fa a principis de setembre.

Quant a la gastronomia direm que Castalla és el bressol del gaspatxo que es degusta arreu de la Foia i de totes les comarques del sud, però també cal parar esment en la borreta de bacallà, l'arròs amb conill, el putxero de fassedures o l'arròs de la muntanya, adobats tots ells amb l'oli que s'hi produeix i regat amb el vi Castillo de Castalla de producció local.


Acabarem aquest passeig per Castalla homenatjant un dels seus fills més coneguts: l'escriptor Enric Valor i Vives, una de les més insignes figures de les lletres catalanes del segle passat. Va néixer el 22 d'agost de 1911 i va deixar-nos el 13 de gener de 2000, després de llegar-nos obres com 'L'ambició d'Aleix' (1960), 'Sense la terra promesa' (1980), 'La idea de l'emigrant' (1982), 'Temps de batuda' (1982), 'Enllà de l'horitzó' (1991) o 'Rondalles valencianes', recull de rondalles d'arreu del País; però en ser important la seua obra narrativa és en la gramatical on trobem joies com 'Millorem el llenguatge' (1971), 'Temes de correcció lingüística' (1983), 'Curso medio de gramática catalana referida especialmente al País Valenciano' (1973 i, en versió catalana, 1977) i, la més coneguda: La flexió verbal (1983).



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada