La ciutat és coneguda a la subcomarca de la Valldigna
com la Vall. A banda de bones platges hi ha el Mondúver (841m), l'Alt de les Creus
(580m), l'Ombria, muntanya que alberga el Clot de la Font, el paratge de San Llorenç
—amb l'ermita homònima—, el Mirador de la Valldigna, —fantàstica perspectiva de
la Vall i diverses rutes senderistes—, i, sobre tot, la Cova de Bolomor en la qual
s’ha trobat, en 2007, un crani humà de 130.000 anys d’antiguitat. La qual cosa la
converteix en l’indret amb aquest tipus de troballes més antic del País.
Fou fundada pels àrabs, els quals la denominaren Gebalcobra. Precisament,
de l’època islàmica, s’ha descobert recentment un cementiri dels segles XI i XII.
Després de la conquesta romangué enclavada en la jurisdicció del monestir de la
Valldigna, nom donat per Jaume II (1267-1327) que substituïa a l'antic del
monestir musulmà d'Alfandec;. La història vallera estigué des d'aleshores lligada
a la del monestir. L'església parroquial de Sant Pere fou sufragània de la del Ràfol
d'Alfandec fins el 1535, en què es va erigir en parròquia. Fou lloc de moriscs ––els
quals comptaven amb 400 focs el 1609–– que hagué de ser repoblat el mateix any 1609
per l'abat del monestir de la Valldigna, qui va atorgar-li la carta de poblament;
en 1646, però, comptava únicament amb 190 cases habitades. En 1794, nogensmenys,
havia sobrepassat els 4.000 habitants. Al llarg del segle XIX arribà quasi a duplicar
la seua població, raspallant els 8.000 habitants el 1900. El 1916 va rebre el títol
de ciutat. Devers el 1920 comença a desenvolupar-se una certa economia
industrial, basada en la comercialització de la fruita i la indústria de la fusta
––una de les més importants del País Valencià––, especialitzada en mobles escolars
i metàl·lics, amb fusta procedent de Pamplona, Terol i Galícia, i ferro de Castelló.
Des d'aleshores, la població ha anat en continu ascens, afavorida en part per la
immigració procedent de les comarques de l'interior del País Valencià i de les províncies
manxegues i andaluses. Va estar enclavada en l'itinerari de l'antic ferrocarril
de via estreta Carcaixent-Dénia, avui desaparegut.
La seua economia ha estat tradicionalment agrària; antigament hi tingueren
la seua importància les garroferes i també l'arròs. La dessecació de les marjals
ha afectat els arrossers, que s'han convertit en terreny per a arbres fruiters i
hortalisses; el taronger és el principal conreu i ocupa gairebé tota la Valldigna.
Altres sectors importants actualment són el turisme i el comerç.
Acabarem la visita a La Vall parlant del seu patrimoni:
- Calvari i ermita del Santíssim Crist. Segle XIX.
- Torre de la Vall, o de L’Alfandec. Única que roman dempeus de les que formaven la xarxa defensiva costanera; edificada en temps de Felip II (1527-1598), ha estat recentment restaurada i declarada BIC.
- Església de Sant Pere. Aixecada entre 1728 i 1730; en 1850 se li va afegir una cúpula.
- Ermita de Sant Llorenç.
- El Molí. Edifici del segle XVII restaurat i aprofitat com a sala d’exposicions.
El 27 de juny de 1949 hi va néixer a Rafael Chirbes Magraner, escriptor
i crític literari en castellà, que ha contat com a ningú la crisi
econòmica i la corrupció política i al qual l’ajuntament ha homenatjat
dedicant-li una cèntrica plaça. Guanyador en dues ocasions del Premi de la Crítica de
narrativa castellana, els anys 2007 i 2013 per El Crematorio i En la orilla,
respectivament, també fou guardonat, entre d’altres premis, amb el Nacional de Literatura.
De caràcter inquiet, va viure a Madrid, on va fer la carrera d’Història Modera,
Marroc, on fou professor d’espanyol, París, Barcelona, A Corunya, Extremadura i
València, on va tornar en l’any 2000 i on va escriure la major part de la seua
obra i on va fer crítica, no sols literària sinò també gastronómica. A banda de
les dues obres ja citades, de la seua ploma també poden esmentar Mimoun, La larga
marcha, Los viejos amigos y París Austerlitz o La buena letra entre les
novel·les i diversos assajos. Crematorio va ser portada a la pantalla en 2011,
en una sèrie televisiva de 8 capítols. Chirbes va traspassar el 15 d’agost de 2015 al seu poble natal.
Més informació: País Valencià.
Poble a poble, comarca a comarca i en Facebook
Avís: En aquest article hi ha
imatges que han estat capturades a la web de l'Ajuntament. Preguem comuniquen qualsevol
discrepància amb la seua publicació per a procedir a la immediata retirada de
les mateixes.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada