divendres, 29 d’abril de 2016

Càlig (El Baix Maestrat)



El terme és travessat per la rambla de Cervera (o riu Sec), el qual, juntament amb les sèquies del Socors, del Regall i de la Rasa porten l’aigua necessària per a l’agricultura, base de l’economia local, fonamentalment de secà, però també quelcom d’horta i taronja. Les altures més significatives són el pujol de la Tossa (169 m), les Forques (185 m), la Somada (194 m) i el Mas d’en Vernet (204 m). També citarem els indrets més adients per als excursionistes com ara el paratge del Socors, el coll de les Forques, el llit del riu Sec i el barranc del Surral.

dilluns, 25 d’abril de 2016

Bellreguard (La Safor)


El terme s’ubica en el centre al·luvial de la Llacuna, entre la Gallinera, el Serpis i el Mediterrani, a 22 m d’altitud. Hi ha dos nuclis de població: Bellreguard i Platja de Bellreguard.

Els musulmans fundaren, i anomenaren Sotaia, un poble que, en 1485, va ser adquirit per Pere Lluís de Borja, fill del cardenal Roderic de Borja (1432-1503), futur Alexandre VI. En aquest acte actuava com a representant del duc l’escriptor Joan Rois de Corella (1433-1497). En aquesta època apareix per primera vegada el mot Bellreguard. Des d'aleshores fins el segle XIX va formar part del ducat de Gandia. El 1534 va ser elevada a parròquia dependent de la de Gandia fins que en 1574 assoleix la independència. Entre 1565 i 1572 la població morisca ascendia a 81 focs. La seua expulsió, en 1609, va provocar un greu descens demogràfic, ja que, malgrat la repoblació amb catalans i mallorquins, a mitjan segle XVII la població era només de 52 llars. Titulars del senyoriu van ser els Borja, els ducs de Benavente, a partir del 1747 i, per últim, la casa Osuna. La lluita contra el domini senyorial fou constant durant el segle XVIII; en 1853 els veïns seguien tenint plets pendents amb la casa d'Osuna sobre reconeixement dels drets de propietat.

L’activitat econòmica principal sempre ha sigut l´agricultura. Durant els segles XVI i XVII era un gran centre sucrer pel cultiu del canyamel i el seu trepig; en els segles XVIII i XIX es va substituir pel cultiu de la morera i la vinya, fins que al segle XX es va establir el cultiu del taronger. A hores d’ara més de la meitat del regadiu, majoritari al municipi, està dedicat al conreu de la taronja. La indústria gira en torn a la manipulació de la taronja ––fàbriques d'envasaments, magatzems––, tot i que encara existeixen algunes fàbriques de mobles i licors ––aiguardents––. A partir dels anys seixanta, el turisme ha potenciat el creixement del sector terciari.



Del seu patrimoni sols cal ressenyar la necròpoli àrab descoberta en 1984. També hi ha l’església de sant Miquel, aixecada sobre l’anterior en els anys cinquanta del segle passat.

Pel que fa a la gastronomia destaquem el figatell, l’arròs al forn, l’arròs amb crosta, la paella, els pebres farcits, polps farcits d’arròs, les coques de pebre amb tomaca i tonyina, les de ceba amb pèsols i ou dur amb llonganissa. Però si el que volem són dolços, la llarga tradició sucrera de la comarca ens ofereix la nomenada corona de Glòria, els rotllets d’ou, la coca cristina, la coca farcida, la confitura de moniato o carabassa.

La darrera setmana de setembre s’hi celebren les festes populars on la comparsa del tio de la porra balla el Ball de la Forca, únic ball de bastons que es coneix a La Safor. També cal citar les Carnestoltes i els Moros i Cristians.

L’any 2016 es va nomenar fill predilecte del poble l’etnobotànic Joan Pellicer i Bataller (1947-2007), considerat el naturalista més rellevant del País Valencià des de Cavanilles (1745-1804). La seua obra inclou un ample grup de matèries al voltant del medi ambient natural, des de l’excursionisme pels camins, paratges i paisatges de les Comarques Centrals Valencianes (2002) fins a la descripció del territori, la història i la cultura popular de Bellreguard. Hi destaquen, sobretot, els llibres dedicats a l’etnobotànica, amb quatre obres de referència sobre les terres valencianes: “Herbes medicinals al País Valencià”, “Herbari breu de la Safor” (1991), “Flora pintoresca del País Valencià” (1999) i els tres volums del seu conegut “Costumari botànic” (2000-2004).




Avís: Les imatges han estat capturades a Internet. Preguem comuniquen qualsevol discrepància amb la publicació per a procedir a la immediata retirada de les mateixes.

Figueroles de Domenyo (Els Serrans)


També conegut com Las Grigüelas, s'estén per un terreny de relleu esquerp i maltractat per l'extracció de la sílice a cel obert que ha ferit de mort el paisatge, i amb ell, l'economia de la comarca d’Els Serrans. Malgrat això el municipi compta amb recursos paisatgístics i turístics molt interessants com ara el sender de xicotet recorregut PR-CV 367 que, des del bicentenari Pi de la Viga Horcajo ––20 metres d’alçària––, mena fins els Alfares Romanos, del segle I, on podem observar els forns, els assecadors i les dependències per als esclaus. La màxima altura del terme és el port d'Aguavientos (1.070 m).

dimecres, 13 d’abril de 2016

L'Eliana (El Camp de Túria)


La benignitat del clima i la proximitat a València han fet de L'Eliana el poble ideal per establir-hi la segona (i en molts casos la primera) residència. Aquesta circumstància fa que el terme estiga colonitzat per nombroses urbanitzacions. Malgrat això encara s’hi conserva la Canyada de Mandor, bosc mediterrani inclòs en la Vallesa de Mandor, que forma part del Parc natural del Túria.

Durant la dominació romana fou una de les poblacions més importants del País, i segons una llegenda va ser Helia, filla d'un cònsol qui va donar-li nom, però Almela i Vives (1903-1967) vol que siga el topònim llatí Helios (sol) qui la batege com a “lloc assolellat”. La vall fou envaïda pels àrabs i reconquistada per Jaume I (1208-1276), el 28 de setembre del 1238. En 1594 començà una certa activitat pobladora quan els carmelites calçats, instauraren una granja en terrenys comprats pel prior Miquel de Carranza a Jaume Cherta amb la intenció d'establir-hi una casa de descans per als religiosos. Amb la desamortització de Mendizàbal (1790-1853) les terres foren adquirides pel marquès de Casas Ramos qui va incrementar les cases de conreu que constituirien el primer nucli de població. En 1936, durant la II República, va fruir durant tres mesos d'autogovern municipal. En 1958 es va produir la segregació del terme de L'Eliana del de La Pobla de Vallbona i el 23 de febrer de 1959 es va constituir el primer ajuntament independent.

divendres, 8 d’abril de 2016

Vilanova d'Alcolea (La Plana Alta)


El municipi és ric en aigües: podem trobar-hi el barranc de la Font Roja on naix el brollador homònim; el mas de Calaf, també amb brollador; i les fonts de la Carrasqueta, de la Vila, de Puig Pedró, dels Terrers, etc. La població ocupa, a banda del casc urbà. nombroses masies com ara el Mas de Calaf i els Pasqualets.


Al Puig Pedró hi ha assentaments ibers. En 1992, a la partida de l'Hostalot va descobrir-se el jaciment romà d'Ildum; dels romans també s'han fet troballes als Gatells i al Mas del Senyor. Els àrabs aixecaren una petita fortificació que donà lloc a l'actual casc urbà i nom al poble: Al Calaf, que significa “xicotet castell”. Els cristians l'ocuparen l'11 de maig de 1235 i l'adscriviren a la batllia de Coves de Vinromà. Des d'aqueix moment va pertànyer al senyoriu de Balasc d'Alagon (1190-1239), qui li va atorgar carta pobla en 1237; a la seua mort passà a l'orde de Calatrava de la qual va rebre nova carta pobla. El 1275 passà al senyoriu d'Artal d'Alagon (¿?-1295), i el 1294, el rei Jaume II (1267-1327)va canviar-la a l'orde del Temple, que va adherir-la al castell de Peníscola. Fou en aquesta època quan adquirí el nom de Vilanova d'Alcolea. Després de la desaparició del Temple, el 1319 va passar a mans de l'orde de Montesa. El 1324 va canviar el seu fur aragonès al de València. En el segle XVI va pertànyer al duc de Sogorb. Recentment ha estat instal·lat al terme el polèmic Aeroport de Castelló.