dimecres, 16 de desembre de 2015

Catí (L'Alt Maestrat)

La totalitat de la superfície del terme s'estén per les valls de la Font de Catí i la de Cirers, limitades per les serres de Vallivana i Espadella, les quals compten amb cims com el Morral del Voltor, el Puig Cabrer, el Molló de Cinc Termes, el Tossal d'En Rabasa, la serra de l'Avellà o el Tossal de la Nevera ––segon en altitud a les comarques del nord.

divendres, 11 de desembre de 2015

Bigastre (El Baix Segura)


El xicotet terme ens ofereix dues zones molt diferents: l’horta amb la seua catifa d’horts on es conreen els cítrics i la zona més muntanyosa amb les finques de La Pedrera i el Mirador de la Lloma, en les quals es poden trobar bones instal·lacions i camins per al gaudi de la natura.

Hi ha La Lloma, un jaciment de l’Edat del Bronze, del què tenim poques notícies. El municipi té el seu origen en el conegut com Lugar Nuevo de los Canónigos, una mena de residència dels canonges de la catedral d’Oriola, els quals tenien tots els drets sobre aquestes terres. En 1701, després d’alguns plets amb els colons, l’església feu desistiment d’alguns privilegis i allò va permetre la fundació de Bigastre a partir de tres finques en què vivien 24 famílies.

dimecres, 2 de desembre de 2015

Alfara del Patriarca (L'Horta)



Els únics accidents geogràfics que hi ha al xicotet terme ––a penes 2 km2–– són el barranc de Carraixet, que voreja el poble, i la Séquia Reial de Montcada.

dimarts, 24 de novembre de 2015

Andilla (Els Serrans)



El terme, molt esquerp, és ric en paratges pintorescs, com ara la Fuente del Señor o la Molatica, i les rutes per practicar el senderisme. Els cims més importants són el Beteta (1.434 m); Peñaparda (1.323 m); Miravalencia (1.281) i Peñas de Dios (1.163 m). S’hi enregistren 4 entitats de població, Andilla, Artaj, Oset i La Pobleta.

dimecres, 18 de novembre de 2015

Castellnou




Menys en les riberes del Palància, el terme, inclòs en el parc natural de la Serra Espadà, és muntanyós: les principals altures són el Sant Roc (571 m); el cim de Malara (564 m); el Pelao (551 m) i el Sant Cristòfol (428 m); el riu Pequeño o Aurín, els barrancs d’Arguillo, Valdeavellanos i Almúnia i la rambla d'Almedíxer aporten les aigües junt a les fonts d' Huérpita, Peco, Marjalet, Pelao, Piojo, Pozuelo, Tano, Butreras i Lugar. Com a paratges pintorescs d’aquest municipi citarem el Pozo de los Gitanos ––brollador on acudeix a prendre el bany el jovent del lloc––, el Calvari i la font de la Mina.

dilluns, 16 de novembre de 2015

Serra (El Camp de Túria)


També citada com Serra de Portaceli compta amb tres nuclis de població: Serra, Portaceli i Torre de Portaceli. El relleu del terme és molt esquerp, ja que es troba totalment dintre de la Calderona; hi destaquen els cims del Rebalsadors i l'alt del Pi, el barranc de Portaceli i nombroses fonts i miradors.

dimecres, 11 de novembre de 2015

Setaigües (La Foia de Bunyol)



El poble, de parla castellana, abasta importància com a lloc d'estiueig donada la seua proximitat a València, el seu paisatge i els seus 750 m d'altitud, molt esquerps i castigats pels incendis forestals. Hi trobem el Teix (1.250 m), el Nevera (1.118 m) i el Tres Cerros (1.000 m); les fonts de La Vallesa, La Gota, el Garbanzo o el Retiro per esmentar algunes de les aproximadament cent que n'hi ha; els barrancs de Malén i del Fresnal; la masia de Calabuig i l'aldea del Reatillo entre molts altres paratges.

dimarts, 3 de novembre de 2015

Castellfort (Els Ports)

Imatge capturada en Internet
El terme compta amb una complicada orografia farcida de bells paratges com ara la font d'en Serra i la font de sant Roc. La major altura és el Tossal de Folch (1301 m).

Malgrat que el seu origen és un fort romà, van ser els àrabs els que la fortificaren i l'anomenaren Galintort. Fou l'últim baluard dels moros en el Maestrat, ja que fins l'1 d'agost de 1237 no va ser conquistada per Balasc d'Alagó (1190-1239), el qual donà carta pobla aqueix mateix any a Ferrer Segarra. En 1361 Pere II de València i IV d'Aragó (1177-1213) va ordenar l'emmurallament i fortificació del castell; durant l'edat mitjana va pertànyer al terme general de Morella la qual cosa va propiciar molts conflictes entre ambdues poblacions; en 1406, a la mort de Martí l'Humà (1356-1410), es va desencadenar una guerra civil al Maestrat en què Castellfort, a l'estar molt fortificada, va sofrir greus enfrontaments; el 9 de febrer 1691 Carles II (1661-1700) li concedeix autonomia municipal; també en 1708 en el marc de la guerra de Successió hi hagué una important batalla.

dijous, 29 d’octubre de 2015

Rafelbunyol (L'Horta)



El terme municipal, totalment pla, és solcat pel barranc de Cabes Brot i compta amb les xicotetes elevacions dels Germanells com a únics accidents geogràfics, es dedica quasi exclusivament al taronger. La població es distribueix entre el poble i la Urbanització Lladró.El topònim està composat per dos mots àrabs: rahal que significa raval i bonyol, que seria “corrent d'aigua” segurament en al·lusió a la sèquia de Montcada.

dimecres, 21 d’octubre de 2015

Navaixes (L'Alt Palància)


Municipi de parla castellana privilegiat per l'existència de nombroses fonts: Curso, Gilda, Baños, 13 caños, Mossen Miguel, la Bañola, Virgen de la Luz i moltes més; i d'altres paratges com ara el Mirador del Paraíso, brollador de l' Esperanza ––que subministra l’aigua potable a la població––, el Salt de la Novia o la cova del Rellotge.

Les deixalles trobades testimonien presència humana des del Calcolític. Tanmateix, l’origen és una aljama musulmana propietat d' Abu Zayd, últim governador almohade de València, ocupada per les hostes de Jaume I (1208-1276) i donada a Eximeno, bisbe de Sogorb, el 1238. Posteriorment va quedar com a patrimoni del mateix bisbat, independentment de la superior jurisdicció, en poder del ducat de Sogorb.

dimecres, 30 de setembre de 2015

Dénia (La Marina Alta)


El Montgó, amb la seua majestuositat (753 m), domina els 66,2 km2 del terme municipal i presenta, en el seu Parc Natural, una variada mostra de plantes autòctones, animals, coves i senders. L'altre atractiu paisatgístic són les platges de Les Marines i de Les Rotes i la Reserva Marina del Cap de Sant Antoni.

Foto: Maria González
Encara que amb indicis arqueològics del Diniu iber i evidències de l'Hemeroskopeion grec el seu origen com a poble és el Duanium romà; l'escriptor clàssic Estrabón (63 aC-21 aC) ja indica que en el segle I aC les tropes de Sertòrio (122 aC-72 aC) establiren a Dianium una base naval; durant l'Alt Imperi s'hi viu un període d'esplendor que li proporciona l'oportunitat de passar de “població estipendiària” a municipi. Amb els visigots ––636 a 693 dC–– Dénia fou seu bisbal dependent de Toledo. Un moment important en l'expansió i puixança va portar-lo la Dàniyya musulmana, cap de la taifa creada en 1010 per l'amiri Alí Ibn Muyahid , el qual va annexionar-se les Balears i va convertir la taifa en un important centre marítim i comercial que, fins i tot, va encunyar moneda pròpia; en 1076, en ser destronat Muyahid pels Banu Hud de Saragossa, la taifa va perdre la seua independència; en 1091 s’hi va produir la Invasió almoràvit. La conquesta cristiana, culminada per Eiximén d'En Carrós en 1244, va dur un seriós retrocés en el desenvolupament de la ciutat, pràcticament deshabitada al traure's d'ella la població musulmana. Repoblada a fur de València, la vila de Dénia, reduïda aleshores a l'albacar del castell, es va convertir en el centre del poder cristià d’un terme general poblat majoritàriament per musulmans. Jaume II (1267-1327) inicia l'etapa del domini senyorial al cedir la vila el 1298 a Ponç d’Empúries; posteriorment, baix la casa de Gandia, es convertí en comtat (1356). 

dimecres, 23 de setembre de 2015

Assuèvar (L'Alt Palància)


Malgrat que aproximadament una cinquena part dels habitants reconeixen parlar valencià, a Assuévar, com a la resta de la comarca, es parla castellà.

Situada al bell cor de la serra d’Espadà, gaudeix d’un terme on sovintegen els paisatges naturals ideal per als amants dels esports a l’aire lliure. Hi destacarem la Font de Sas, brollador de l’afamada aigua d’Assuévar; la Penya Blanca (963 m); el Pico Bellota (959 m); el Carrascal (880 m); la Mosquera, pot ser el millor bosc mediterrani del País Valencià, on predominen les sureres; la Peña Asolá; la Peña Aujerá i las Carboneras.

dimecres, 16 de setembre de 2015

Cinctorres (Els Ports)



El terme, travessat pel riu Celumbres, és molt muntanyós. Té paratges força interessants, com ara la Roca Parda, la Roca Roja, la font d'en Prat o les coves del Bovalar, i una bona representació de la fauna ––voltors, senglars, etc.–– i la flora mediterrànies.

dijous, 10 de setembre de 2015

Gilet (El Camp de Morvedre)

Imatge baixada de la Viquipêdia
Al terme, enclavat en la subcomarca de la Baronia dintre de la serra Calderona i solcat pel Palància, hi ha tres nuclis de població Gilet, Sant Esperit i La Penya. El paratge més conegut és el de Sant Esperit, però hi ha també cims com El Xocainet (437 m), El Pic de l'Àguila (441 m), La Penya (427 m) i La Creu (325 m) o barrancs com el Xocainet, la Maladitxa o el del Sant Esperit. Per als senderistes hi ha el GR10.

dijous, 3 de setembre de 2015

Salem (La Vall d'Albaida)


Situat al peu del Benicadell, en la denominada Foia de Salem, el xicotet terme compta amb altures com ara el cim de Marxalets, l'Alt de la Carena, l'Alt de la Serrella i la Nevera; cabals fluvials com el riu Micena i els barrancs de l'Arca, de Salem, de les Coves i de la Font; també són interessants els paratges del clot de l'Alt de la Sima, la font Barcella o la del Pouet.

dimecres, 22 de juliol de 2015

Cortes de Pallars (La Vall de Cofrents-Aiora)


A banda del Xúquer reguen l'enorme terme les rambles de La Morera, del Pozo, de Canillas ; de Los Gallegos, del Ral; el barranc d'Otonel, de Bujete i del Hornillo. Voltat pel massís del Caroig, la Mola de Cortes, la serra Martés i la de Dos Aigües, presenta molts paratges on gaudir del senderisme, el barranquisme, la bicicleta o el muntanyisme. La Mola de Cortes també compta amb la major reserva de caça major de l'estat. La població es troba molt dispersa amb diverses aldees repartides pel municipi: Venta Gaeta, Castilblanques, La Cabezuela, Viñuelas, Los Herreros, El Oro, Otonel i Las Viñas.

dimarts, 14 de juliol de 2015

Rugat (La Vall d'Albaida)




Al terme, menut i accidentat, els barrancs de Llopis, del Llop i dels Fondons, i els cims de Rugat, d'Arnet, dels Fondons i la Foia del Peu constitueixen els paratges més destacats.

Va tenir el seu origen en un castell musulmà que adquirí importància durant la sublevació d'Al-Azraq (1208-1276); Jaume I (1208-1276), el 1250, va repartir ses terres i la de les alqueries annexes entre els seus hosts. El 1275 fou penyorat per la monarquia al noble Gil Martínez d'Entenza. Els Bellvís, els Llançol i els Bellavista exerciren successivament el senyoriu fins que el 1339 passà a mans de l'abat del monestir de la Valldigna. El 1352 Pere IV (1319-1387) se’l va vendre a Vidal de Vilanova. Va constituir el centre de la baronia que, amb aqueix nom, comprenia territorialment diverses poblacions limítrofs; però terminaria annexa a la baronia de Montitxelvo. Abans de l'expulsió dels moriscs tenia 20 cases de cristians vells, i després va romandre despoblat. En 1646 tenia 12 cases; a partir dels seixantes de la passada centúria va sofrir els efectes de l’emigració rural.

dimecres, 8 de juliol de 2015

Benissanó (El Camp de Túria)



Al reduït terme tan sols hi ha, com a paratge digne d’esment, la font de la Salut, de molta anomenada per la seua eficàcia en la cura de la icterícia.

La població és una de les que van créixer en època àrab al voltant d’un castellet àrab aixecat sobre l’alqueria de Benixanut. En el Llibre de Repartiment se cita una donació en 1239 a un tal Martinus Petri de Benasto; en 1249 l’alqueria de Benizano fou donada a Pere Íñiguez de Diacastello, procurador de l'infant en Sanxo; el 19 de febrer del 1277 el rei Pere III (1240-1285) va donar a Joan de Pròxita la torre i el llogaret de Benissanó; en 1291, Jaume I (1208-1276) confirma a Pere Íñiguez de Diacastello el senyoriu, amb dret als crèdits de tots els veïns i jurisdicció pròpia; el 1403 el rei Martí I (1356-1410) va establir-hi alguns soldats sota règim feudal al seu castell i població. Durant els segles XIV i XV va dependre de Llíria, la qual cosa va fer que ambdues poblacions mantingueren litigis que, en 1408 ––crema de Benissanó per part dels de Llíria––; 1520 ––atac dels agermanats de Llíria–– i 1576, acabaren en conflictes armats. Després de passar per diversos senyors en 1477 va ser comprat per la família Vilarrasa de Cavanilles, entre els membres de la qual hi ha governadors i virreis de València; en desembre d’aqueix any el rei Joan de Navarra, va concedir a Lluís de Cavanilles la jurisdicció del lloc. En aquest segle s’aixecà el castell, en el qual estigué presoner el rei Francesc I de França, després de la seua derrota a Pavia el 1525.

dimecres, 1 de juliol de 2015

Les Useres (L'Alcalatén)


Situat entre barrancs i muntanyes Les Useres, amb la població dispersa per les masies, compta amb els llogarets de Les Crevades, Mas Blanch, Pou d'En Calvo i Picaudo.

S’hi conserven algunes troballes iberes (ceràmiques i un parell de destrals). Del pas dels romans, cap record i del dels àrabs, el sistema de reg. Fou conquistat per als cristians per Ximén d’Urrea, baix el senyoriu de la qual família romangué amb el nom de Masies d’Urrea. Posteriorment passà a les mans dels comtes d’Aranda. Ha format part de la Tinença de l’Alcalatén i del senyoriu de Les Useres. En juliol de 1839 el general O’Donell (1809-1867) va guanyar al capitost carlista Cabrera (1806-1877) la coneguda com “batalla de Les Useres”; l a qual cosa li va reportar el títol de Comte de Llucena.

dimecres, 17 de juny de 2015

Llíria (El Camp de Túria)

Imatge capturada en Internet
Compta el municipi amb un extens terme, que es reparteix entre els primers contraforts de la Calderona i el pla del Túria, amb Les Ombries com a màxima altura (881 m) i el parc de sant Vicent com a lloc més conegut d'esbarjo. També hi ha La Concòrdia, sistema muntanyenc ideal per al senderisme ja que presenta rica vegetació mediterrània, el poblat iber del Castellet de Bernabé i mostres de l'arquitectura rural com el mas dels Frares, la Casa de Camp, nucli d'edificis de fonaments islàmics i posteriors modificacions que va pertànyer a la cartoixa de Portaceli fins la desamortització; la masia de l'Espinar, on diu la tradició que va morir en 1536 na Germana de Foix (1488-1538); la masia Mollà o el Mas del Jutge.

dimecres, 10 de juny de 2015

La Vall d'Almonesir (L'Alt Palància)



Encara que el poble pla s'estima més dir-li Vall de Monesil, començarem dient que el topònim del poble deriva del llatí monasteriu i de l'àrab Al-Munastir. La llengua és la mateixa que es parla en tot l’Alt Palància: el castellà.



El riu Chico, afluent del Palància, és el principal accident geogràfic del terme municipal que també compta amb un bon nombre de fonts com ara la de la Trinitat, o Llarga, la de la Rodana, la de la Masia, la de Balsiallas, etc.

dimecres, 3 de juny de 2015

Morella (Els Ports)


L'immens terme ––de relleu esquerp i muntanyós–– regat pels rius Bergantes i Cérvol, depara múltiples oportunitats per a realitzar excursions i passejades, en ocasions a altures superiors als mil metres, com ara la Mola dels Fusters, la Mola del Moixacre, el Turmeli, el Regaxolet, el Bovalar, el Port de Torre Miró, la Nevera de Catí o el Tossal de Xivalcolla. La població es troba molt dispersa ja que, a més de la ciutat, hi ha els nuclis de La Bespa, Xiva de Morella, Primera del Riu, Font d'En Torres, Herbeset, Segona del Riu, Muixacre, Els Livis, Coll i Moll, Morella la Vella, Ortells, La Pobla d'Alcolea, La Roca i La Vallivana.

dimecres, 20 de maig de 2015

Xàtiva (La Costera)


El riu Canyoles, o d'Albaida, rega el terme municipal que s'estén al llarg de la vall de Bixquert i presenta com a accidents geogràfics més importants la serra Vernissa, la serra Grossa i la del Castell, en la vesant de la qual es recolza el castell. Compta amb les pedanies d'Anahuir, el Reialenc, Sorio i Torre Lloris.

Hi ha importants deixalles prehistòriques que daten de l'etapa mosteriana, com a una important indústria del sílex o el crani de l'home de Neanderthal trobat a la Cova Negra (declarada Paratge Natural Municipal el 30 de març de 2006). Ja en època ibera Sait o Saitabi emetia moneda i era una de les ciutats més importants de la Contestània, territori que abraçava des del Xúquer fins el Segura. L'organització administrativa romana de Saetabis Augusta com a ciutat de dret llatí es realitzà en temps del primer emperador. Arribà a tenir, per la seua situació estratègica com a nus de comunicacions i la seua destacada fabricació de teixits de lli, una significativa rellevància durant l'alt imperi; d'aquella època hi ha làpides funeràries, una torre i columnes a l'ermita de Sant Feliu. En l'època visigòtica va assolir l'estatus de seu episcopal i els seus bisbes participaren en els Concilis de Toledo. Hi ha les restes d'una basílica paleocristiana. Durant l'època musulmana Medina Xateba va ser cap d'una Kora o districte que s'estenia des del riu Xúquer fins el port de Biar. En el segle XI s’hi crea la primera fàbrica de paper, fet de pasta d'arròs i de lli, de tot Europa, de la mà d'Abú Masaifa. El paper era exportat a Itàlia, Egipte i l'Orient. La decadència de la indústria paperera va tenir molt a veure amb les persecucions religioses dels almoràvits i, sobre tot, dels almohades que provocaren la fugida dels jueus de Xàtiva, principals fabricants de paper. També en el XI i baix el comandament del governador Ibn Maqur el castell hagué de suportar el setge de les tropes d'Al-Qádir. A principis del XIIl els almoràvits derrotats pel Cid (aprox.1043-1099) en la batalla de Quart es refugiaren en el castell. Dels moros ha arribat als nostres dies una pica, l'arc del palau de Pino Hermoso, la plaça del Mercat, la Torre del Sol i el sistema de conducció d'aigües. Fou conquistada per Jaume I (1208-1276) el 22 de maig de 1244, després del tractat d'Almizra que fixava les fronteres entre les Corones aragonesa i castellana. Es pot considerar carta pobla –amb els mateixos privilegis que València– del barri cristià el document del 18 d'agost del 1250, pel qual el rei concedia a Xàtiva un terme municipal que comprenia des del Xúquer fins Almansa i des de Corts de Pallars fins a Carrícola i el privilegi de celebrar fira. La jueria tingué la seua franquícia de repoblació el 1268 i la moreria va rebre carta pobla el 1251. Fou declarada ciutat el 1347 per Pere IV el Cerimoniós (1319-1387) per la seua fidelitat en la Guerra de la Unió. Durant tota l'època foral fou la segona ciutat en població i en importància política del Regne, després de València; gaudia de vot en Corts i era capital de la Governació "dellà el riu Xúquer fins el riu de Xixona", amb un territori que comprenia més de 500 pobles. El segle XVI estigué marcat per la guerra de les Germanies en què tingué un destacat paper el famós personatge conegut com l'Encobert

dimecres, 13 de maig de 2015

Segart (El Camp de Morvedre)


Hi ha tres nuclis de població, a saber: Segart, La Mallà i El Murtal. Insert en la Serra Calderona i travessat pel Palància, el terme, u dels més muntanyosos del Camp de Morvedre, està solcat pels barrancs de la Font, del Meliquet i de Segart. Les altures més importants són el Puntal de l’Abella, que amb 634 metres és la major altura de la comarca, la Mola i el Prat. Altres paratges dignes d'esment són les nombroses fonts de que destaquen la de Sant Josep i la de Campanar.

divendres, 8 de maig de 2015

La Pobla de Sant Miquel (El Racó d'Ademús)



La Pobla de Sant Miquel és el poble més menut del País Valencià. Forma part del Parc natural del mateix nom, que té declarades sis microreserves de flora. Dins del parc hi ha sabines Albars, carrascars i la major població de teixos de les comarques centrals.

Al seu terme, força muntanyós, hi ha l'alt de las Barracas, també conegut com Calderón, que amb els seus 1.839 és el sostre del nostre territori, el Gavilán (1.747 m) i el Tortajada (1.541 m).

dimecres, 29 d’abril de 2015

Bocairent (La Vall d'Albaida)



Gran part del seu ampli terme és muntanyosa. Podem trobar-hi altituds que oscil·len entre els 730 m. de l'alt del Sant Crist i els 956 d'alt de Sant Jaume fins a la màxima de 1.100 de la Torreta de Mariola. Hi ha gran nombre de fonts, tant al nucli urbà com al terme, en bells paratges: la de Mariola, la de Santa Bàrbara, la de la Coveta i la de Ballester; també hi naixen dos rius: el Clariano i el Vinalopó. Però el tret més característic del seu paisatge el trobem en la serra de Mariola i la seua gran varietat de plantes aromàtiques i medicinals. La fauna, típicament mediterrània, està molt bé representada: àguiles, peti-rojos, orenetes i merles entre d’altres pel que toca a les aus; quant a mamífers: gat salvatge, geneta, porc senglar, rat-penat, rabosots, llebres i conills. Un entorn tan exuberant no pot menys que oferir tota mena d’atractius per a ciclistes, escaladors o senderistes que hi troben un vertader paradís.

dimecres, 22 d’abril de 2015

Sant Mateu (El Baix Maestrat)


El terme, força muntanyós, es troba regat pels barrancs de Benifarquell, Palau, Coma i Piques que vessen els seus cabdals a la rambla Cervera. Paga la pena conèixer la Cova dels Ermitans.

De l’existència de vida prehistòrica ens parlen el poblat iber del Tossal de Carruana i altres deixalles de l'Edat del Bronze. De l’època romana poca cosa hi ha, malgrat que alguna hipòtesi vol identificar Sant Mateu amb la Intybilys citada pels clàssics; Alfons d'Aragó fa referència a Sancto Mateo en 1195. Ocupada per Jaume I (1208-1276) en 1233, de seguida (17 de juny de 1237) fou donada a poblar, a furs de Lleida, per Huc de Folraquer (com a representant de l'orde de l'Hospital, que era qui exercia el senyoriu) i a Guillem Forner, Guillem Colom i Pere Clarigues; el 4 de juliol de 1255 el rei conqueridor concedí fira al poble; el 1257 s'atorgà el dret a celebrar mercat fent acomplir el privilegi que en aquest sentit havia concedit, en 1244, Jaume I; en 1274 fra Berenguer d'Almenara atorgà nova carta pobla, aquesta vegada a Fur de València; en 1315 s’hi va establir la darrera comunitat càtara al País Valencià fins que, sis anys desprès, el seu cap, Guillem Belibasta, va ser capturat i entregat a la Inquisició. Tota aquesta època fou de creixement continuat fins que en 1317 passà a senyoriu de l'orde de Montesa.

dimecres, 15 d’abril de 2015

Cocentaina (El Comtat)


Cocentaina és la capital de la comarca del Comtat i, encara que fonamentalment la població es concentra al casc antic, hi ha els següents nuclis de població: Alcúdia, Algars, de Benifloret, Estació Nord, Gormaig, Penella i Poble Nou de Sant Rafel. Els seus veïns també són coneguts amb el malnom de socarrats com a record de la conquesta cristiana i els successius aixecaments mudèjars.
Situada a la vora del Serpis, en els vessants de la Mariola, la seua principal altura és l'emblemàtic Montcabrer (1390 m). Amb aquesta presentació es pot suposar que el terme és ric en llocs d'esbarjo, senderisme, muntanyisme, etc.

És un dels municipis del País Valencià amb més troballes prehistòriques. S'hi han trobat deixalles del Musteriense, del Neolític, del Bronze, dels romans i dels àrabs, que van ser els fundadors de l'actual Cocentaina. Després de ser conquistada el 1248 per Jaume I (1208-1276), la vila i la seua comarca es van veure atacades pel cabdill Al-Azraq (1208-1276) el 1252 i el 1258 per la qual cosa s'hagué de fortificar en diferents ocasions; el domini efectiu sobre la vila no es produí, nogensmenys, fins la rendició d'un nou focus de resistència capitanejat per Al-Azraq el 1276. Fins 1291, en què és cedida a l'almirall Roger de Llúria (1250-1305), roman en mans de la Corona, sota la família Llúria resta fins 1442; aqueix any Alfons el Magnànim (1396-1458) va fer donació de la vila, de la seua extensa comarca i de la seua abundant població mudèjar a Ximén Pérez de Corella qui, a més a més, rebé el títol de comte. Des d’aleshores la ciutat va ser coneguda com a Ciutat Comtal. Una equilibrada economia agrària, combinació de regadiu i secà, i la imponent força de treball de la seua població morisca fonamentaren l'auge de Cocentaina durant el segle XVI; en vespres de l'expulsió dels moriscs la vila comptaria, si fa no fa,  amb una població composta per prop de 2.000 cristians vells i poc més de 1.000 moriscs residents a la seua aljama. Resulta fàcil, doncs, comprendre el fort impacte que l'estranyament dels moriscs, decretat el 1609, tingué per a Cocentaina i per a la comarca. El segle XVIII és de recuperació econòmica. En 1805 el senyoriu passa als ducs de Medinaceli; durant el XIX continua augmentant-se la superfície conreada i comença a sorgir una tímida indústria tèxtil, influïda per la proximitat d'Alcoi, i amb ella una xicoteta xarxa de indústries menudes i comerços; en la dècada dels seixantes del segle passat hi arribà un important contingent d'immigrants castellans.

dimecres, 1 d’abril de 2015

El Vinalopó Mitjà

La comarca del Vinalopò Mitjà la composen dos municipis: Asp i Montfort, la ressenya dels quals podeu veure tot seguit.

ASP


El municipi està travessat pel Vinalopó, el Tarafa i la rambla de Les Monges. Les principals altures són els cims de Matamoros (598 m), Ofra (582) i Ors (516).

Hi ha referències de població en els diferents jaciments que passen pel Paleolític (Penyal de l’Ofra; Cova del Rollo); el Neolític (Tabayà, Murón de la Horna); els ibers, que l’anomenaren Aspis ––jasp— i s’assentaren en el Castell del Riu; els romans hi potenciaren l’agricultura i li canviaren el nom pel de Laspis, i la ubicació, traslladant-la a l’actual, en la Via Augusta on crearen els dos nuclis que pervivien fins la definitiva fusió del XVIII, Asp el Vell i Asp el Nou o els visigots (necròpoli de Vistalegre). Els àrabs, que ocuparen pacíficament el Vinalopó i romangueren 800 anys integrats en la taifa de Múrcia, l’anomenaven Asf ––ciutat fortalesa–– i deixaren la seua empremta en la xarxa de sèquies per al regadiu i en diferents construccions. Des de principis del XIII les disputes amb els cristians foren contínues fins que en 1243 caigué en mans cristianes i en 1244, amb la signatura del tractat d’Almizra, s’integra en el regne de Múrcia. El 29 d'agost de 1252, Alfons X, el Savi (1221-1284), signà carta delimitant el territori d’Alacant en què dóna entitat de població a Asp. Durant un breu període de temps pertanyé a’ l’infant Joan Manel, fins que, el 1296 i durant la guerra amb Castella, els aragonesos ocuparen i confiaren el poble al rais de Crevillent. Per la sentència arbitral de Torrellas del 1304, Asp resta definitivament incorporada al Regne de València. Després de passar per mans de diferents senyors, a finals del segle XV quedà en poder dels comtes de Cocentaina. Després de l’expulsió dels 570 moriscs que hi havia en 1609 restà deserta fins el 22 de maig de 1611 en què el senyor del lloc (segons unes fonts el marquès d’Elx, segons altres el duc de Maqueda) va donar carta pobla a 156 cristians de Torrijos (Toledo), la qual cosa explica que la parla d’Asp siga castellana.

divendres, 27 de febrer de 2015

Xodos (L'Alcalatén)



S’hi arriba pel port del Vidre i per la seua ubicació és un bon pont de sortida per fer senderisme arreu de la comarca. Al seu terme pertany el Tossal de Marinet (1.467 m) i la Penyagolosa (1.813 m) "gegant de pedra, la teua testa plena de neu, Penyagolosa, fita senyera del poble meu" en paraules del mestre Rozalén. Encara que al Racó d’Ademús s’hi troba el Calderón que és una mica més alt, la Penyagolosa és la més emblemàtica de les nostres muntanyes. Hi ha abundància de paratges com ara la Font d’Arxivello, la Vega, la Canaleta o la cova de les Roques Lises.



El poble és d’origen àrab. Formava part de la tinença de l’Alcalatén. Des del segle XIII pertanyé, cedit en feu per Jaume I (1248-1276), al senyoriu dels Urrea. Eximén Urrea donà carta pobla a dos veïns cristians el 17 de juny de 1254 amb delme i primícia, establint l'ús del Fur d'Aragó. Posteriorment passà als comtes d'Aranda i als ducs d'Híjar.

L’economia, bàsicament agrícola, incorpora des de fa uns anys el turisme rural.



La població degué d’estar totalment emmurallada però no s’hi conserven més que la torre de l’homenatge i la del Callís, inserida en una zona de vivendes. Altres monuments són:
  • Església de Sant Pere. Segle XVII
  • Ermita de Sant Cristòfol
  • Font d'Arxivello

El dia de sant Cristòfor la gent del poble convida els visitants a mistela i rotllets mentre el tabal i la dolçaina amenitzen la dansà del típic ball redó.




dimarts, 3 de febrer de 2015

Carrícola (La Vall d'Albaida)


Té el seu origen en una alqueria islàmica que Jaume I (1208-1276) va cedir, juntament amb la torre del Castellet ––a hores d’ara, en terme del Palomar–– a Berenguela Alonso en 1270; en 1273 passa, també per donació del rei conqueridor al bisbe de València; la baronia de Carrícola fou vinculada, el 1477, pel cardenal Lluís Joan del Milà i de Borja i va recalar posteriorment en els Orense i els Tamarit. Fou lloc de moriscs i comptava el 1609 amb 56 cases.





L’economia carricolina és totalment agrícola i n’hi explotacions familiars pioneres en el conreu biològic.



Cal conèixer el projecte Biodivers que ha convertit el poble en referent de l’art valencià contemporani. Al llarg de quatre rutes perfectament senyalitzades el caminant visita els llocs més emblemàtics (font de Melero, font del Gatell, les arcades, el castell i l'església de sant Miquel Arcàngel) mentre observa l’obra de diferents artistes de la terra.



dimecres, 7 de gener de 2015

Xalans (La Vall d'Aiora-Cofrents)


El terme es troba encaixat entre dos rius, el Xúquer i el Cantaban i depara paratges de gran bellesa de què destaquen la Cova de Don Juan, una de les més importants del País Valencià, on trobem sales amb estalactites i estalagmites i, també, restes arqueològiques del Mesolític i del Bronze. Altres paratges són els canons del Xúquer i tot l'entorn del riu entre els Chorros de la Jávea i la Peña del Buitre. El terreny és esquerp i compta amb altures com ara el Villar Agudo (895 m), el pic de Sierrecilla (903 m), la lloma de los Corrales (890 m), el pic de l'Àguila (613 m), el Sapo i la Sapa (636 m).