L'Albufera de València (L'Horta)

El Parc Natural de l’Albufera, amb unes  27.538 Ha. de superfície (20.882 continental + 6.656 marina), afecta les poblacions de València, Alfafar, Albalat de la Ribera, Algemesi, Beniparrell, Massanassa, Catarroja, Albal, Silla, Sollana, Sueca, Sedavi i Cullera.

El llac, pròpiament dit, però pertany per sencer al municipi de València, que va comprar-lo, junt a la Devesa, en 1927 per 1.062.840,40 pessetes. La superfície, en època romana, ultrapassava les 30.000 hectàrees però l'acumulació causada pels aportaments i, sobre tot, la sobreexplotació agrícola (sobre tot d'arròs) l'ha deixat en les actuals 2.800.

El topònim prové de l’àrab al Buhera que significa llac o mar xicoteta. Precisament dels musulmans és la primera regulació de les aigües de l'Albufera. Ja en època cristiana, va ser Jaume I (1208-1276) el primer senyor del llac i el que ordenà l'aprofitament dels seus recursos a canvi de la donació al monarca de la cinquena part dels guanys. En la guerra de Successió se li concediren els títols de Marquesa de Cullera i Senyora de l’Albufera a Esperança Ramos, mare del general austriacista Joan Baptiste Basset (1654-1725); amb la desfeta dels partidaris de l'arxiduc aquests privilegis passaren a la persona de Cristòfol de Moscoso, comte de las Torres. En 1761, Carles III (1716-1788) la incorporà a la Corona i dictà les Reials Ordenances del Llac de l’Albufera. Carles IV (1748-1819) li va concedir el senyoriu a Godoy (1767-1851) però aquesta concessió li fou confiscada per Ferran VII (1784-1833) el qual retornà el llac al Patrimoni Reial. Amb l'ocupació francesa en la guerra de la Independència es va nomenar al mariscal Suchet (1770-1826) Duc de l’Albufera, la qual cosa li valdria el malnom popular de duc de les fotges i general de l’Albufera. En tornar de l'exili, Ferran VII tornà a incorporar-lo a la Corona. Isabel II (1830-1904) el va cedir a l'Estat i, finalment, acabà venent-li-ho, com ja hem comentat, a l'Ajuntament de València.

Entre les hipòtesis sobre la formació del llac hi ha la que diu que en la Prehistòria el Túria i el Xúquer desembocaven ací. Aquesta teoria és més probable en el cas del Xúquer, ja que aquest formava un enorme delta que, al situar-se per damunt del nivell del mar hauria tancat una gran superfície entre la Devesa i terra ferma donant lloc al llac, les aigües del qual haurien perdut les seues propietats marines. Actualment l'aportació d'aigua dolça prové tant del barranc de Xiva com dels excedents dels cultius i dels diversos ullals. Els ullals són brolladors subterranis de gran puresa que s'encarreguen de perpetuar espècies de flora i fauna que antigament vivien en tot el llac i a hores d'ara només sobreviuen en aquests micro-sistemes. Llàstima que no tots es troben en les condicions òptimes de neteja i conservació que garantisca la qualitat i la quantitat de les aigües. Les espècies animals endèmiques més conegudes són el samaruc i el fartet.

La profunditat mitjana del llac oscil·la entre els 30 i els 75 cm. però les corrents d'aigua formen alterons on creix una vegetació que, en emergir, dóna lloc a les mates, que serveixen d'abric a la fauna del llac. Les mates més importants són la de Sant Roc, la del Fang, l'Antina, la Redona i la de Torre en torre.

La major riquesa del llac resideix en la pesca. Hi ha quatre comunitats: Palmar, Catarroja, Sevilla que es dediquen a la pesca tradicional i el Sindicat de Caça i Pesca que, a canvi de la neteja de canals i sèquies, practica la pesca esportiva. El segon diumenge de juliol s’hi celebra el “diumenge de redolins” on es fa el sorteig dels posts per a la pesca i es revisen les normes per a la mateixa. Les espècies més capturades són la tenca, l’anguila, la llisa i el llobarro.

Tradicionalment s’ha utilitzat per a la pesca i per al transport de l'arròs una embarcació de 4 a 5 metres d’eslora i 1,5 metres de mànega, coneguda com l'albuferenc. Segons la fondària i la força del vent s’impulsava amb perxa o amb vela llatina. En els ports de Catarroja i de Silla s’intenta recuperar aquesta embarcació i també s’hi fan competicions de vela llatina i de vela recreativa.

Quant a la caça, en altres èpoques hi havia cérvols, llúdries, conills i senglars, però actualment només hi ha aus aquàtiques: sarset, collverd, foja, morell, boix, bequeruda, polleta, etc. Els posts se subhasten i es mantenen en propietat durant tres anys. Antigament s’hi caçava amb arc; en l’actualitat, però, s’hi practica el “puesto en roda”: el caçador seu en un tamboret giratori situat a l’interior d’un tonell clavat a quatre estaques. L’activitat es perllonga des de l’alba fins al migdia i sols és interrompuda quan, a toc de corneta, és fa la “polleja”, una parada per recollir les peces. Altra especialitat de caça, que es fa amb xarxes, és la parança.

La Devesa del Saler

És una extensa franja arenosa (14 km per 1.200 metres, aproximadament) que fa de dic natural separant el llac de la mar, amb la qual es comunica mitjançant les goles del Pujol, del Perelló i del Perellonet, que són les que regulen el nivell de l’aigua i permeten la inundació de les vora 18.000 hectàrees d’arrossers que envolten pràcticament l’Albufera. El terreny, en què s’observen dos i fins tres alineacions paral·leles de dunes d’entre 1,8 i 3metres d’altitud, està poblat, fonamentalment per pins, tot i que n’hi ha també eucaliptus, argelagues, murta i espart. Malgrat que en l’antiguitat hi hagué cérvols, senglars, conills i ànecs, actualment la fauna hi és pràcticament inexistent.

Els musulmans no explotaren els recursos de la Devesa; la dedicaren a la caça i a l’oci. Quant als romans, ens han deixat, en el Pla de na Sanxa, entre les goles del Pujol i de l’Alcatí, algunes restes, i, a l’altura del caseriu del Coto, un embarcador amb àncores, àmfores i restes de naus, la qual cosa fa pensar que ací podria haver estat el primer port de la ciutat. Des de la conquesta fins a Isabel II va pertànyer al Patrimoni Reial. En 1250 es van cedir als ciutadans de València els privilegis de caça i ús de pastos, però, en 1318, Jaume II, va derogar aqueixos privilegis i se’ls reserva. En 1761, Carles III ordenà la repoblació de vegetació i animals. En 1927, formant part de la compra del llac passà a propietat de la ciutat. A finals del seixanta, a major glòria del turisme, comencaren una sèrie d’agressions que han degradat enormement la Devesa i han fet perillar el cordó dunar. S’hi instal·laren indústries, discoteques, s’hi traçà la carretera Natzaret-Oliva, s’hi construí un hipòdrom (avui desaparegut), despropòsit que va fer perillar el pla de l’Olla (a hores d’ara, u dels ecosistemes més importants del llac); s’hi va fer un llac artificial que rep aigües de la gola del Pujol; feren desaparèixer metres i metres de dunes per construir un passeig marítim el qual no va resistir l’acció de la natura que va fer que les dunes reclamaren el seu espai i acabà, també, sent demolit i regenerat el terreny per l’Ajuntament. Un hotel de luxe (havien previst 12), el major camp de golf de l’estat, un Parador Nacional, unes quantes urbanitzacions d’apartaments de 10 i més altures, i els vials necessaris per a l’accés a aquests edificis degradaren, físicament i visualment, el terreny. Resultaren afectades 800 hectàrees de bosc on estava previst alçar, a més, un port esportiu, nou poblats costers i un espai popular per a 100.000 persones. Davant aquesta agressió, periodistes, biòlegs, naturistes reaccionaren i, en una societat, la dels seixanta, setanta, poc acostumada a la protesta davant la dictadura franquista, aconseguiren que el poble valencià s’alçara i, al crit de “El Saler és nostre”, aturarà la megaurbanització projectada. Fou, segurament, el primer gran moviment ecologista de l’estat. En 1986 fou declarat espai protegit per la Generalitat Valenciana però l’oposició de grups d’agricultors i caçadors, i la pressió de les promotores immobiliàries obligaren a replantejar el decret i a promulgar u nou en 1993. En 1990 va ser inclosa en la Llista de Zones Humides d’Importància Internacional del Conveni Ramsar. En 1991 és declarada Zona d’especial protecció per a les aus (ZEPA) i està recollida pel Protocol de Ginebra, de 3 d’abril de 1982, sobre zones especialment protegides del Mediterrani.

El Palmar

Els voltants del llac mai han estat molt poblats per la dificultat del conreu de les terres i pel perill de contraure el paludisme. Però en el Palmar, pot ser hi haguera una alqueria musulmana. Aquesta illa de l’Albufera es comunica amb la Devesa per uns ponts que salven la sèquia del Racó de l’Olla i la Sequiota. Pertany a València des que, en 1877, Russafa, de la qual depenia, va unir-se al cap i casal. En l’actualitat compta amb vora un miler d’habitants que viuen de la pesca i de la restauració però fins el XVIII era un refugi de pescadors que vivien ací durant la temporada i tornaven als seus domicilis en terra quan la crescuda de les aigües. L’explotació de la pesca es fa mitjançant la Comunitat de Pescadors, regida per una junta de set membres i fins fa pocs anys integrada únicament per homes. Després de dures lluites i enfrontaments, finalment les dones es guanyaren el dret a pertànyer a aquesta antiga associació. D’un temps ençà hi han proliferat restaurants especialitzats en la cuina del la caça del llac, l’anguila (en all i pebre, en espardenya, torrada, etc.) i tot tipus d’arrossos. Hi ha l’església del Xiquet Jesús de l’Hort.

El Saler

L'altre nucli poblat tradicionalment és el poblat del Saler que passà a propietat de la ciutat de València juntament amb el llac. El nom prové d’unes antigues salines que hi hagué al Racó de l’Olla al voltant de la qual es començaren a aixecar unes barraques que en principi eren magatzems i que acabaren donant lloc al nucli poblacional. Fins el XIX el llac arribava al caseriu; a hores d'ara es troba voltat pels camps d’arròs, la carretera Natzaret Oliva i molt transformat pel turisme. Hi ha l'església de Sant Pasqual i la Casa de la Demanà, edifici del XVIII, on tradicionalment se celebrava la subhasta dels posts de caça de l’Albufera i que ara fa el paper de local social.