dilluns, 29 de juliol de 2013

Santuari de la Mare de Déu d’Agres (El Comtat).



El Convent, nom amb què es coneix el santuari, és un dels llocs més emblemàtics de la comarca del Comtat i, per suposat, d’Agres, tant per la seua importància religiosa com pel seu entorn natural, ja que esta situat dins mateix de la serra Mariola i del seu parc natural. S'hi accedeix per un camí de xiprers i estacions de Viacrucis i és punt de partida d'interessants excursions a peu per la serra de Mariola.






dijous, 18 de juliol de 2013

Marines (El Camp de Túria)


El terme municipal s'enclava al bell cor de la Calderona, la seua orografia és prou esquerpa amb elevacions com ara el Gorcó (907 m) i el Gerves; quant a la hidrografia, està solcat pels barrancs de Carraixet i Piedralbilla; hi ha nombroses fonts, la més popular de les quals és la del Rincón, amb propietats minero-medicinals.


Tradicionalment, i  degut al seu emplaçament, en Marines s’ha parlat castellà-aragonés. El topònim deriva del llatí Marna “terra calcària i argilosa” que els àrabs convertiren en Marinas que és com apareix en el Llibre de Repartiment de 1238. No hi ha moltes troballes arqueològiques però sí constància de que els romans explotaren les seues pedreres com ho testimonia El Molar, amb restes d'una d'elles; també record de l’ocupació romana s’hi han localitzat unes villes en l’Hospitalet, la Carrasqueta i la Maiamona. A ran de l'ocupació cristiana fou entregada a Pere Sánchez de Maraynón en el qual llinatge roman, formant part de la baronia d'Olocau, fins 1359 en què Pere IV (1319-1387) confisca la baronia a Guillem Sánchez de Maraynón i Castellví i la dóna, elevada a comtat, a l'almirall Mateu Mercer, el qual fou empressonat i mort pels castellans durant la guerra dels Dos Peres, moment en què és heredat per sa filla Joana de Mercer i Sentlier que ho aporta com a dot al seu matrimoni amb Antoni de Vilaragut i Visconti en poder de la qual família roman fins 1811 en què, quan era senyor de la baronia Joan Sanz de Vilaragut, s'aboleixen els senyorius.
En 1535 es va separar d'Olocau per a erigir-se en rectoria de moriscs fins el 1609 i posteriorment en parròquia. Ja en el segle XX, les inundacions del Túria de 1957 l'obligaren a traslladar-se des del seu històric emplaçament en la serra (comarca dels Serrans) fins l'actual, en la planícia (comarca del Camp de Túria). A tal efecte l’Institut Nacional de Colonització va segregar les masies de la Maimona i del Capell dels termes de Llíria i d’Olocau, respectivament i va iniciar les obres de construcció del nou poble, que acabaren en 1967. Al seu nou emplaçament ––i en traslladar-s’hi també veïns de Domenyo––, quintuplica la seua població: 2.663 habitants, el 1981, encara que posteriorment baixa fins als 1.795 de 2010; amb el pas del temps els veïns, molts dels quals mai acabaren d’abandonar el nucli antic, rebatejat ara com Marines el Vell, i també com Colònia La Marinense, han anat restaurant les cases del poble vell i tornant-hi de manera que, especialment en estiu, es troba prou concorregut. Al nord del poble nou es troba el Campament Militar CIR 7.

divendres, 12 de juliol de 2013

Col·legi de l'Art Major de la Seda. València (L'Horta)

Imatge capturada en Internet
En el carrer de l’Hospital de la ciutat de València es troba el Col·legi de l’Art Major de la Seda, casona del segle XV, adquirida en 1492, com a seu social, pel Gremi de Velluters. La seda va constituir una de les principals indústries del País Valencià entre els segles XV i XVIII. Només el nucli que ara coneixem com a barri de Velluters arribà a tindre 3.800 telers. El conreu de la morera, destinada a l’alimentació dels cucs de seda, s’estenia per tot arreu, fins que el declivi de la indústria sedera va deixar pas al cultiu del taronger.

L’edifici, de planta trapezoïdal, ha sofert diverses transformacions amb el pas dels anys; l’última, a càrrec de l’arquitecte Carles Llamosi, després de la Guerra Civil. Ocupa una extensió de 2.500 m2 repartits entre un xicotet hort i el propi edifici, que consta de tres plantes. La construcció actual, en estil barroc, és del segle XVIII.

La façana consta d’una porta amb llinda que llueix el capel cardenalici de Sant Jeroni, patró de l’ofici; balcons de ferro forjat i taulells policroms amb temes diversos, especialment el capel, el tellerol, els ferros i la llançadora (útils de l’ofici).

Imatge capturada en Internet
A l’interior hi ha una capella, un saló d’actes i l’arxiu del Gremi, amb important documentació dels segles XV al XIX, perfectament catalogada. Hi ha, també una escala de caragol d’estil gòtic llaurada en guix endurit, profusament decorada i atribuïda a Pere Compte (¿?-1506). Hi destaquen els importants sòls de ceràmica del Saló d’Actes, que és l’estància més luxosa del conjunt; compta amb quatre balconades decorades per la banda inferior amb vistosos taulells taulells policromes amb decoració floral. El sostre és obra de Josep Vergara (1726-1799).

En 1686 l'antic Gremi de Velluters es va convertir, per reial privilegi dei Carles II (1661-1700), en el Col·legi de l'Art Major de la Seda. Pel decret de Nova Planta, promulgat per Felip V (1683-1746), els gremis i col·legis perderen la seua representació en el Consell de la Ciutat. En 1813 amb l'aprovació del decret de llibertat d'indústria aprovat per les Corts de Cadis el Col·legi va ser dissolt.

Imatge capturada en Internet

L'edifici va ser declarat Monument Històric Artístic en 1981; Bé d'Interès Cultural en 1982, i, el 16 de març de 1995, la Generalitat Valenciana li va concedir el titulo de Col·lecció Museística Permanent.
Imatge capturada en Internet

Al seu interior s’hi conserven teles clàssiques valencianes dels segles XVII i XVIII, una col·lecció de les màquines i dels utensilis que es feien servir en l’ofici: tellerols, verguetes, llançadores, canilleres, màquines de Jacquard, de passamaneria, espolins, etc. Amb les quals es vol instal·lar-hi un Museu Etnogràfic Tèxtil. El Col·legi també va fer, antigament, classes de teoria dels teixits, anàlisis, disseny i posada en carta dels dibuixos decoratius; important tasca divulgadora per al coneixement de les teles d’espolí i demès teixits valencians dels segles XVII i XVIII.


Malgrat tot, En el present moment el Col·legi es troba tancat al públic, en un estat de conservació deplorable i, el que es pitjor, amb molt poca voluntat per part de les autoritats per a iniciar les actuacions, urgentíssimes, per a la restauració de tan important bé cultural valencià.
Imatge capturada en Internet


divendres, 5 de juliol de 2013

Castell de Peníscola (El Baix Maestrat)


Jaume I (1208-1276), des d'Alcanyís, decidí la conquesta de Peníscola l’any 1225, però hagué d'abandonar l'intent per l’inexpugnable de l’alcassaba àrab, que ocupava el punt més elevat del tómbol de Peníscola. Anys després, el 1233, una vegada entregada Borriana a mans del Conquistador, Peníscola decidí entregar-se a canvi de que es respectaren les seues lleis, els seus costums i els seus privilegis. Nogensmenys, en la carta pobla atorgada a Fur de València el 28 de gener de 1251 desposseirà els moros de tots els seus béns i propietats, els quals entregarà als nous pobladors cristians.


L'orde del Temple, el 1294, incorporaria als seus dominis Peníscola i el seu districte territorial. en virtut d’un acord entre Jaume II, el Just (1267-1327) i Berenguer de Cardona, mestre de l’orde del Temple, pel qual aquell obtenia la vila de Tortosa a canvi d’una sèrie de castells al nord del Regne de València.



Començà, a partir d'aleshores i fins el 1307, la construcció de l'actual castell sobre les deixalles de l'alcassaba àrab; les obres van ser promogudes per Berenguer de Cardona, Mestre de l'orde a Aragó i Catalunya, i Arnau de Banyuls, Comanador de Peníscola. Amb la desaparició del Temple, el 1319, s'incorporaria a la recentment creada Orde de Santa Maria de Montesa. En 1329 Peníscola encapçala una comanda i en el seu castell es crea el Priorat de Sant Jaume.