dijous, 27 de juny del 2013

El Misteri d'Elx

Hi ha dues tradicions al voltant de la data de naixement del Misteri. Una que la situa en 1265 a ran de la conquesta cristiana i una altra que diu que La Consueta, llibre que seria quelcom com el guió de la representació, va aparèixer miraculosament en 1370, dins d'una caixa de fusta, junt a una imatge de la Mare de Déu, en la platja de Santa Pola,. Més científica pareix aquella que vincula el Misteri a l'auge del teatre medieval europeu de caire religiós a finals del segle XV. El que sí està documentat és que, malgrat les prohibicions del Concili de Trento de celebrar actes no religiosos en les esglésies, la representació del Misteri es manté en el mateix escenari ––la Basílica de Santa María–– des de la seua fundació.



El drama, escrit en català culte, es basa en diferents contes tradicionals de transmissió oral, al voltant de l'Assumpció de la Verge, que es contenen en les diferents edicions de La Consueta, datades entre 1625 i 1711. El text conté fragments de gran qualitat alguns dels quals han estat utilitzats per Raimon Llull o Ausiàs March, entre d'altres, en els seus poemes i escrits.

Però més que els texts, la part més important del Misteri és la música, ja que el drama és totalment cantat i conté melodies de totes les èpoques que travessa, des de música medieval fins a barroca i posteriors que formen, no obstant, un nucli prou uniforme. Entre les vint-i-sis peces que el composen, totes elles cantades a capella, és a dir, sense acompanyament musical, n'hi ha de monòdiques (10) i de polifòniques (16) tot i que algunes es repeteixen, amb diferents texts, fins a tres vegades; la qual cosa evidencia el costum medieval, i també renaixentista, d'adaptar texts actuals a melodies ja existents. Algunes edicions de La Consueta donen, fins i tot, pistes sobre alguns dels possibles autors musicals, com ara, Antonio de Ribera, Juan Bautista Comes o Lluís Vich.


divendres, 21 de juny del 2013

Cofrents (La Vall de Cofrents-Aiora)

El terme és força muntanyós, amb altures com el port de la Chirrichana (710 m), los Morrones (853 m); Borregueros (800) o la Repunta(678 m); l'afluència del Cabriol al Xúquer forma l'embassament de l'Embarcadero. A banda de la gran quantitat d'excursions a peu o amb bicicleta que s'hi poden realitzar cal remarcar l'interès espeleològic del municipi amb diferents coves de què destaca la Cueva Hermosa i el Volcán. També es pot gaudir de la ruta fluvial que, al llarg dels 14 km que separen Cofrents de Corts de Pallars, recorre el pantà de Corts mostrant al viatger l’espectacular bellesa mediambiental de la zona.



Van ser els romans qui batejaren el lloc amb el topònim “Confluentum” (que significa “confluència”) per ser punt de trobada del Xúquer i del Cabriol, la qual cosa li dóna la seua espectacular fesomia. Entre 1147 i 1172, en època musulmana, pertangué al regne de Múrcia, regit per Ibn Mardanisch. En zona fronterera entre els regnes àrabs i les Corones de Castella i Aragó, la Vall de Cofrents canvià constantment de mans durant el segle XIII; així, després de la conquesta, Jaume I (1208-1276) va cedir-la a Castella sota el qual domini es va efectuar la repoblació. En 1238 Alfons IX (1171-1230) la dóna al seu primogènit l'Infant Sanxo. En 1281 Alfons X (1221-1284) i Pere III el Gran (1240-1285) pacten la cessió a Aragó de la zona i aqueix mateix any nomenen batlle dels castells de Xanals, Xerafuil i Cofrentesa Pere d'Agulló. En 1329 Alfons VI el Benigne (1299-1336) fa donació a la seua muller, na Elionor. En 1369 passa al Patrimoni Real dePere IV el Cerimoniós (1319-1387). Successivament continuà passant de mans en mans de diferents senyors: el marqués de Villena, na Elionor de Villena; el comte d'Oliva i el duc de Gandia. Durant tota aquesta època la permanència de gran quantitat de musulmans en la zona originà diverses friccions entre aquests i la població cristiana; per exemple, en les Germanies els moros recolzaren els nobles en llur interès per sufocar la revolta. En 1574 obtingué independència eclesiàstica de Xarafull. En 1609 l'expulsió morisca suposà un greu trencament demogràfic —tan sols hi romangueren 17 persones––; el duc de Gandia, senyor aleshores de la Vall, dirigí la repoblació amb dures condicions de pagaments, en especial les referides a la partició de fruits. Joan de Navarra, els marquesos de Demax, Isabel de Ladrón, duquessa de Castro; la família Mendoza i Pere Centelles Borja continuen engrossint la nòmina de propietaris del castell i la vila fins que el duc d'Osuna cedeix en cens emfitèutic al plet que des de feia més d'un segle mantenien els pobladors amb els senyors. Va ser capital de la governació o corregiment establert a ran de la instauració borbònica, de què eren partidaris els cofrentíns, que comprenia tota la Vall d'Aiora i part de la Canal de Navarrès. 

dimarts, 11 de juny del 2013

Alfara de la Baronia (El Camp de Morvedre)


Municipi situat al nord-oest de la comarca del Camp de Morvedre, a la vall del riu Palància, el qual divideix el terme en dues meitats. El nucli urbà queda a la dreta del riu. Les muntanyes més elevades del terme municipal són el Picaio (388 m), laCostera (261 m) i l'anomenada popularment Muntanyeta de l'Ermita (229 m), als peus de la qual s'estén el caseriu del poble.

S'han trobat al terme restes arqueològiques de forns ibers i també gran quantitat de ceràmica. En l'època romana pertanyia a l'Ager Saguntinus. La zona no patí en el segle V ni la invasió dels vàndals ni el posterior control dels visigots, motiu pel qual cal considerar que la seua estructura poblacional es mantingué inalterada des de la crisi de l'Imperi Romà en el segle III, moment en el qual la població de l'Ager Saguntum va recloure’s a les viles rurals, fins a la invasió musulmana. El 1233, Jaume I (1208-1276) arribà –segons conta la seua Crònica – a la zona del Palància. Després de la conquesta, l'alqueria musulmana d'Alfara, juntament amb la d'Algímia, passà a formar part de la Baronia de Torres Torres. El 1249 Jaume I en va fer donació a Gauteri Romà, donació que no va ser efectiva perquè el baró no residia a Torres Torres, de manera que continuà sota patrimoni reial fins que l'any 1270 es va fer efectiva la donació a Bertrà de Bellpuig. Posteriorment la baronia anà passant per diverses altres cases nobiliàries: la de Jímenez d'Arenós (1360-1390), la casa comptal de Prades (1390-1445), els Vallterra (1445-1760), la dels Monsoriu (1760-1780) i la de Castellví (1780 fins a l'actualitat). El 1609, Alfara quedà despoblada per l'expulsió dels moriscs. Li fou atorgada nova Carta de Poblament el 1611, sent baró de Torres Torres Miquel Vallterra, i va estar repoblada per 26 nous pobladors arribats, d'entre altres llocs, de la veïna Torres Torres (lloc de cristians vells) i d'Almàssera. Desprès de moltes dècades de davallada demogràfica, els anys quaranta del segle XX tornà a augmentar gràcies a l'increment del regadiu motivat per les aigües de la Font d'Arguines que es canalitzaren fins a la població.

dimecres, 5 de juny del 2013

Parc Ribalta (Castelló de la Plana)

El parc de Ribalta va ser dissenyat per Lluís Alfonso en 1869 als voltants de l'estació de trens, sobre el solar de l’antic cementiri municipal del Calvari. Amb un perímetre quasi triangular, el projecte original estava composat pel parc de l'Albereda (posteriorment de l'Obelisc) i el jardí de Ribalta, pintor català del segle segle XVI que, durant molt de temps es pensava que havia nascut en una casa que estava en el solar que ocupa el jardí. En 1876 va sofrir una ampliació sobre terrenys cedits pel comte de Pestagua. Ambdós parcs, també de forma triangular, estaven separats per una carretera que fou desviada per poder integrar-los en un sol parc i que, amb el pas del temps ha allotjat el Passeig de Cotxes i, actualment, les vies del tramvia.





En 1886 va ser dotat il·luminació a gas, la qual va ser substituïda per fanals elèctrics en 1913. En 1898, Francesc Tomàs Traver, va erigir l'Obelisc, que donà nom al parc, en commemoració del setge a què el general Cabrera (1806-1877) va sotmetre la ciutat en 1837. Va ser assolat el 1938 i reerigit el 1980.



En 1903 la construcció d'un pou va permetre dotar d'aigua, de reg i ornamental, el jardí. Amb un munt de replacetes amb bancs de ceràmica, al centre del parc conflueixen la resta de camins que el composen, els quals estan plens de senders laberíntics, coneguts com les maranyetes.