diumenge, 28 d’agost de 2016

Algemesí (La Ribera Alta)


El riu Magre, afluent del Xúquer, passa pel costat del poble i conflueix amb el riu Xúquer dins del terme, en el paratge natural municipal de la Xopera, únic parc natural que roman a Algemesí, ja que la resta del terme és una enorme catifa verda dedicada al cultiu del taronger, arròs, bresquillers, etc. En l’extrem nord-est del terme municipal, concretament en la partida del Barranc, està situada la Reserva del Samaruc, superfície d’11.800 m2 que abans s’utilitzava per al cultiu de l’arròs i a hores d’ara, per estar inclosa en el Parc Natural de l’Albufera, es dedica a la recuperació del samaruc, menut peix autòcton del País Valencià que es troba en perill d’extinció. També es treballa amb flora i fauna autòctona que necessita protecció com ara el "fartet", el "mossegadoret", el "petxinots", la "gambeta" , la "gamba gavatxa", etc. La població es reparteix en tres nuclis: Algemesí, el Carrascalet i el Raval.


De fundació àrab, el seu topònim és incert. Poblat amb cristians nous després de la conquesta d'en Jaume I (1208-1276), la seua primera cita és en el Llibre de Repartiment, en 1243. El 1373 es va construir al terme un bovalar. Va formar part del municipi d'Alzira, fins que el 1473 va obtenir la independència, tot i que reservant-se Alzira la jurisdicció criminal i el mer imperi. El 1574 Felip II (1527-1598) li concedí la segregació d'aquella, i ho convertí en Universitat, després de pagar 8.000 ducats. Li pertanyien els despoblats de Pardines, Segreny, Fàtima i Cotes, aquest últim lloc va pertànyer al comte de Cocentaina, Lluís Corella, el qual, en 1474, pledejà amb Algemesí pel govern de la Sèquia Real; el 1620 va ser venut per Miquel Falcó. Pardines fou pretesa pel cavaller Alfons Llanós en temps del Repartiment; segons consta al llibre de les 'Trobes' va pertànyer a Pere Jofré i al marquès de Bèlgida, qui cobrava els delmes dels fruits; més tard entrà a formar part del senyoriu del comte de Cocentaina i dels Falcó de Belaochaga a l’igual que Cotes; en 1704 hagué de pledejar amb el duc d’Albalat per a poder impartir justícia en el seu terme; finalment passà a formar part d’Algemesí amb la Revolució Liberal del segle XIX. El llogaret de Segreny també va pertànyer al marquès de Bèlgida. En 1608 Felip II atorga a la Universitat d’Algemesí el títol de Vila Reial i hi introduïx el sistema d’insaculació per proveir els oficials del govern municipal, a més, obté el privilegi reial de cogovernar, juntament amb Alzira, la Sèquia Real del Xúquer. El 12 de novembre, el rei li concedeix la celebració de fira anual durant vint dies. 
’economia bàsicament agrària, l’aprofitament de les aigües de la Sèquia Real del Xúquer va introduir el conreu de la morera i l’arròs, que donaren una bona empenta al creixement de la vila. Malgrat tot, l’expulsió dels moriscs i la compra de Cotes, feren que el segle XVII fóra de fort endeutament. A les Corts Valencianes de 1626 el Braç Reial demanà la revisió dels límits d'Algemesí degut als plets que en tenien des de la segregació d'Alzira; la vila d'Algemesí demanà l'augment de salari del justícia, del seu assessor i del mostassaf. L'església demanà l'exempció de pagar el dret d'amortització i segell de dues mil lliures i, a les Corts de 1645, la franquícia del dret d'amortitzar quatre mil lliures i s'obligà a la vila d'Algemesí a continuar pagant el deute cenal que se li va adjudicar de la vila d'Alzira. Durant aquest segle també va demanar franquícia d’amortització de capital el convent dominic de sant Vicent. El segle XVIII, acabada la Guerra de Successió, Algemesí visqué un període de gran prosperitat. Les terres dedicades al conreu augmentaren, sobretot les dedicades a l’arròs --unes 14.000 fanecades-- i altres 16.000 de morera, blat, dacsa, ordi, faves i altres cultius de regadiu. El gremi de sastres va atraure gent de tot arreu i els terratinents gaudiren d’una gran prosperitat a causa de la devaluació de la moneda. Hi havia dues fàbriques d’aiguardent, catorze almàsseres d’oli i quatre molins d’arròs i farina. Tot allò també s’hi comercialitzava. Durant la segona part del segle, la indústria de la seda esgota els seus últims anys, abans que la malaltia que va afectar la morera provocara la gran crisi econòmica. Els terratinents donaren faena en els ingrats favars i basses d’arròs i aparegué la figura del jornaler. El segle XIX la vila es va veure greument afectada per les epidèmies de còlera de 1834 i 1885, en aquest últim any el 40% de les defuncions (317 persones) fou per aquesta causa.



Els monuments més importants són:

  • Basílica menor de Sant Jaume Apòstol. Construïda de 1550 a 1582 per Doménec Gamieta en col·laboració amb Joan d’Alacant i Joan Matalí. Reformada a finals del XVIII (1789) i recoberta modernament (1890 i 1927). Alberga el Museu Sacre i un retaule de Francesc de Ribera.
  • Antic convent Sant Vicent Ferrer. Erigit per ordre del patriarca Ribera (1532-1611) en 1590. Ha sofert diverses reformes i s’ha destinat a diferents usos des de caserna de la guàrdia civil fins asil. L’any 2000 ha estat totalment restaurat i l’any 2002 s’hi inaugurà el Museu de la Festa, que pretén l’estudi i divulgació de les festes valencianes i la conservació d'objectes i documents propis.
  • La capella de la Troballa. Aquesta capella va ser construïda on es trobava situada, segons l'historia, la morera on aparegué la imatge de la Verge de la Salut.
  • Ermita de Sant Onofre, anacoreta. Segle XIX, sobre una anterior, del segle XVI.
  • Monument a la Muixeranga.



Capítol a banda mereixen les festes, la Setmana de Bous, voltada de polémica pel maltractament, que arriba en molts casos fins a la mort de l’animal, a què es somet els vedells per part dels participants. També s’hi celebren les falles i, sobre totes, les festes de la Mare de Déu de la Salut, la primera setmana de setembre, que han estat objecte d’estudis etnogràfics per la important mostra de folklore valencià que s’hi exhibeix en la “processoneta”: les danses dels Bastonets, la Carxofa, els Arquets, els Llauradors, les Pastoretes, els Tornejants i, per damunt de totes, la Muixeranga, declarada en 2011 Patrimoni Immaterial de la Humanitat Humanitat i agermanada amb la Mojiganga de Titaigües (Els Serrans). La muixeranga està considerada per alguns estudiosos gènesi dels castellers catalans; la seua música, tocada amb tabal i dolçaina, revifa al cor de molts valencians —que la consideren el vertader himne valencià— els sentiments nacionalistes.





Avís: En aquest article hi ha imatges que han estat capturades a Internet. Preguem comuniquen qualsevol discrepància amb la seua publicació per a procedir a la immediata retirada de les mateixes.

dijous, 25 d’agost de 2016

Moncofa (La Plana Baixa)


El terme, absolutament pla, s'estén des dels vessants de la serra d'Espadà fins la mar i presenta bones platges, Grau, Masbó, La Torre, i zones humides, com ara la microreserva de la flora L'Estanyol, procedents de les aigües pluvials.

dilluns, 22 d’agost de 2016

Ontinyent (La Vall d'Albaida)


Ontinyent és la capital de la Vall d'Albaida. El seu ampli terme ocupa la part occidental de la vall i es troba envoltat per les serres de Benicadell i Grossa; malgrat els incendis i el desgavell urbanístic en forma de xalets i piscines particulars, que han arruïnat molts paratges, encara en queden molts que paga la pena conèixer com ara el Pou Clar, lloc de bany habitual dels ontinyentis; ací neix el riu Clariano, que en els seus primers metres conforma un seguit de pous coneguts amb diferents noms, com ara el Pou dels Esclaus, el Pou de la Reixa o el Pou Gelat, entre altres. Hi ha també les populars Finestres dels Moros; Gamellons, les fonts dels Gamellons, del Nano, de la Simeta i de la Dueña entre d'altres moltes; l'ermita de Sant Esteve, talaia des d'on divisar gran part de la comarca; la carrasca monumental de la Caseta Mora i la Murta, també monumental, de Torre Ferrero, a la que se li calcula una antiguitat de dos-cents anys. Especialment bonica és l'excursió que, a través d'un sender prou bé senyalitzat, uneix Ontinyent i Bocairent al llarg del Barranc dels Tarongers.