dimarts, 28 de març de 2017

Almussafes (La Ribera Baixa)

Encara que hi ha empremtes de població en el Neolític. Almussafes està documentada per primera vegada en el s XI, quan el Cid (aprox.1043-1099) va acampar en una zona anomenada Rayosa (l’actual Raxosa) i el gendre de Yucef, Abu-Beker, ho va fer en la població. L'origen, per tant, és musulmà i el seu topònim prové de l’àrab Maçaf, que significaria quelcom paregut a “a meitat de camí” per què era el lloc on es cobraven els tributs de peatge i almoixerifat als vianants que entraven i sortien de València, i a les seues mercaderies, cavalleries i vehicles.

Fou conquerida per en Jaume I (1208-1276) en 1238 i cedida als soldats de Montpellier que l’ajudaren a conquistar-la. El 19 de maig de 1252, dona Navarra, filla d'en García Danvero, atorgà carta de població a 20 persones d'Almussafes, sota dret emfitèutic, i es va reservar la torre, el forn i d'altres regalies. El 17 d'abril de 1281, García Lope de Sentia i sa muller Toda Garcés, atorgaren altra carta de població, que establia que els nous colons devien pagar delmes i primícies a l'església i una quarta part del blat i del gra, i una sisena part del raïm, de les oliveres i de les figues. El 1289 Pere Martínez d'Altazona va vendre la vila i el castell d'Almussafes a Eximén d'Urrea, amb els seus vassalls, cases, terres i demés drets feudals. Urrea tornà a atorgar escriptura de venda aquell mateix any a Raimon Escana, qui va mantenir el lloc fins 1346, quan el va comprar Joan Rodríguez de Corella. Els enfrontaments entre Rodríguez de Corella i Pere IV (1319-1387) durant la Guerra de la Unió implicaren la confiscació d'Almussafes i la seua donació a García Lloris. Aquest va desistir de la donació i el rei va vendre la vila el 1352 a l'abat del monestir de Nostra Senyora de la Valldigna, qui el retingué durant 451 anys, fins 1766, que va ser incorporada a la Corona, després d’un plet aixecat per Almussafes davant el Consell d'Hisenda. En l’any 1788 es deslligà de la parròquia de Benifaió i es va convertir en parròquia.

L’economia ha estat tradicionalment sustentada en l’agricultura, s’hi produeix dacsa, arròs, vi, oli, seda, fruits i cítrics. Però des de 1976, data de la implantació de la multinacional automobilística Ford, tant la morfologia com l’economia d’Almussafes es van veure sacsejades i transformades.

Tot i la menudesa del poble, la passejada ens mostra cases senyorials del segle XIX i alguns elements de l’Almussafes medieval. Els monuments més característics són:
  • La torre de Racef. Construïda entre els segles VIII i XI, de planta quadrangular, 24 m d’alçada, formava part del caseriu original i després va servir de presó. Actualment es troba en perfecte estat i integrada en la població.
  • L’església parroquial de Sant Bartomeu. Barroca de 1788, amb interior xorigueresc i apreciables pintures.
  • Antic Hospital de la Beneficiència. Avui Centre d’Informació Juvenil
  • Molins de Galí (1851), de Blat o Buenavista (1856), del Carme (1881), i el de Grau o El Molinet (1868).
En 2017, s’acomplirà el 25 aniversari de la Trobada Internacional de Mags “Almussafes Màgic”; certamen que al llarg d’aquests anys ha sabut situar-se entre els millors del panorama estatal en el seu gènere.



Avís: En aquest article hi ha imatges que han estat capturades a Internet. Preguem comuniquen qualsevol discrepància amb la seua publicació per a procedir a la immediata retirada de les mateixes.

diumenge, 26 de març de 2017

Titaigües (Els Serrans)


Al terme hi ha les serres de Losilla i del Sabinar on trobem els cims de la Làmpara (1.069m), l'Hontanar del Herrero, l'alt del Manzano, la mola Modorra, el Castell de Cabrera i el de las Caidas del Turia. Hi ha també prou naixements d'aigua: pou artesanal de l'alt de Barrancondo, les fonts Vieja, de l'Or, de l'Hontanar ––responsable de donar de veure al poble––, de la Zarza, del Rebollo, del Moral, etc. El Túria, que discorre encaixat entre espectaculars farallons de pedra, depara interessants excursions: Fuente Cañizar, la Juncanilla, la Caballera la Cova de las Majestades o la Tosquilla en són una mostra. Una manera de conèixer el terme és seguir la ruta que va dissenyar el naturalista Simó de Rojas Clemente i Rubio (1777-1827), el fill més il·lustre del poble, que unia Titagües i Benaixeve, o la que mena vers La Làmpara, passant pel Rincón del Tío Escribano i l'ermita del Remei, o el GR 37 sender que recorre íntegra la comarca dels Serrans.

divendres, 24 de març de 2017

Benimodo (La RIbera Alta)



El terme municipal, en el qual destaquen els ullals del riu Verd, està dividit en dues parts: una cap al sud anomenada El Resalany, i una altra de forma allargada que és la més gran i en la qual es troba situat el nucli poblacional, on trobem, com a monument més emblemàtic, l’església barroca de la Puríssima Concepció.

dimarts, 21 de març de 2017

Faura (El Camp de Morvedre)

Viquipedia. Treball propi de Raül Escribano
D'origen musulmà, és el resultat de la progressiva fusió d'una sèrie d'alqueries conegudes com els Llogarets de Segó. Després de la conquesta romangué sota la jurisdicció de Morvedre. Joan II (1398-1479), en 1473, va constituir un senyoriu amb Faura, Rumbau i Almorig i li’n va donar a Pere Raimon de Monsoriu a la família del qual va pertànyer fins finals del XVI en què passa als Vilarrasa. En 1647 Felip IV (1606-1665) va transformar-lo en comtat i poc després passà als Vives de Canyamars en poder dels quals estigué fins a la supressió dels senyorius en 1814. En 1844 Faura va absorbir el lloc de Rumbau i es va fusionar amb Benifairó, de la qual fusió va  constituir-se La Vila de La Unió, fins que el 1 906 tornaren a separar-se ambdues poblacions. Durant la República i la guerra civil fou un important reducte esquerrà la qual cosa li costa una forta repressió en la postguerra. La menudesa del terme va motivar una sèrie de contenciosos amb Sagunt, entre els anys 40 i 60 del segle XX, amb la fi d'ampliar límits i recursos; iniciatives que no arribarien a fructificar.