dilluns, 18 de setembre de 2017

Calp (La Marina Alta)


La referència més evident de la geografia calpina és, sens dubte, el penyal d’Ifac que amb els seus 332 m d’alçària s’endinsa vora un quilometro en la mar; a banda del seu interès paisatgístic també el té des del punt de vista mediambiental, la qual cosa fa que haja estat declarat Parc Natural. Però el terme, de 22,6 km2, també ofereix molt bones platges de sorra i cales i badies de pedra. Altres llocs d’interès són Les Salines, llacuna de què s’ha extret sal des de temps romans –els quals hi fundaren els Banys de la Reina per a l’extracció de sal i salaó de peix-- i els parcs Enginent i de la Vallesa, llocs habilitats per a l’esbarjo.

Existeixen diverses teories sobre l’origen del topònim del lloc; unes parlen de la seua semblança amb el penyal de Gibraltar, aleshores anomenat Calpe, que va fer que al segle XIII aC Hèrcules Tebà batejara aquest amb el mateix nom; altres li donen origen en els fenicis que el denominaren Nord o Boreal (en la seua llengua Ifach) i altres la fan derivar del nom del rei númida Sifax (¿?-202 aC) que s’hi assentà. Siga com siga el que demostren totes tres conjectures és l’antiguitat de Calp, de la qual tenim evidències en les troballes, datades en l’Edat del Bronze i en època ibera, fetes al voltant del Penyal i al Morro del Toix. Dels romans s’han trobat moltes deixalles, monedes, paviments i, sobre tot, els Banys de la Reina, esmentats amunt. Poca informació ens ha arribat del llarg període islàmic. La tradició cristiana atribueix a Pere Eximenis Carroç i a Bernat Abella la conquesta cristiana en 1244, després de la presa de Dénia; però altres historiadors parlen de 1254; malgrat tot, allò que sí queda clar és que no es repoblà amb cristians fins després de l’aixecament d’Al Azraq (1208-1276). El 1288 passà a ser senyoriu de Jaspert de Castellnou, en 1290 a Roger de Llúria (1250-1305), qui va impulsar, en 1298, la construcció d’un poblat a Ifac, amb sòlides muralles, conegut com La Pobla. A la seua mort, en 1305, va recaure en Bernat de Sarrià (1266-1335).

Durant el regnat de Pere IV el Cerimoniós (1319-1387) es van fortificar les muralles per defensar el poble dels atacs moriscs. En 1359 aquest mateix monarca hagué de lluitar contra Pere I el Cruel de Castella (1334-1369) en la guerra coneguda com la dels dos Peres en la qual va ser destruïda la Pobla d’Ifac i molts dels seus pobladors s’establiren en l’alqueria origen de l’actual Calp. Després va pertànyer al comtat de Dénia. El 1386 Pere March, pare d'Ausiàs March (1397-1459), va procedir a la partició del terme del castell de Calp per a crear els termes municipals de Calp, Benissa i Teulada. En 1521 les autoritats calpines van abraçar la causa de la Germania; el rei Carles I (1500-1558) va declarar fora de la llei la Germania, i Calp, com a poble agermanat, va haver de pagar 600 lliures valencianes de multa. Aquest mateix monarca ordenà l'emmurallament del poble l'any 1528. L’expulsió morisca, en 1609, deixà la població sense els seus primitius pobladors. Els atacs corsaris i musulmans durant aquest segle obligaren a nous reforçaments de la població fins que el 3 d’agost de 1637 un dels atacs dels àrabs va propiciar un dels fets més luctuosos de la història de Calp: 290 persones, quasi la totalitat del cens, van ser segrestades i portades captives a l’Alger on romangueren cinc anys fins que foren alliberats a canvi d’or i pirates presos. En la guerra de Successió prengué partit per l’Arxiduc, les naus del qual fondejaren en la seua costa. En 1744 Calp va sofrir una nova invasió barbaresca. En la guerra de la Independència fou testimoni d’una dura batalla amb els francesos que foren derrotats el 31 de maig de 1813, però a canvi d'un alt nombre de calpins morts i ferits.
En l'edat Moderna fou propietat de Roderic de Rebolledo i més tard dels Palafox, els quals exerciren la jurisdicció fins la dissolució del règim senyorial el 1837. A la fi del segle XIX fou inaugurat el pont del Mascarat, obra de vital importància per al desenvolupament econòmic i social de Calp i de les dues Marines, Alta i Baixa. La factura de la Guerra Civil fou de vint joves calpins morts en el front defensant la República, i de 4 mariners metrallats per un hidroavió feixista, conegut com “La Pava”. El primer Regiment de les Fletxes Negres, compost per soldats espanyols i feixistes italians, van prendre Calp. El 30 de març de 1939 es va substituir el Consell Municipal per un ajuntament provisional. Les noves autoritats municipals prenien possessió dels càrrecs i quedava constituït el primer consistori del nou règim.


En la segona meitat del segle XVIII es va experimentar un creixement continuat, que va portar un considerable augment de la població i de la superfície dedicada al cultiu. El paisatge agrari de Calp estava poblat d'ametlers, però les oliveres, les figueres i els garrofers també van ser importants, així com la producció de raïm de vi i de pansa. A la fi de segle Calp comptava amb dues almadraves que van arribar a ser de les més productives de tota la costa valenciana. La seua economia també es recolzava en la pesca i l’extracció de sal, però el segle passat – ja en els anys trenta va estiuejar-hi n’Ernest Hemingway (1899-1961)-–sobre tot a partir dels seixanta s’ha convertit en un municipi turístic que ha transformat la seua economia, el seu paisatge, el seu urbanisme i, fins i tot, els seus costums. Calp és a hores d’ara una de les ciutats valencianes i, fins i tot, de l'Estat en nombre de residents estrangers.

Monumentalment Calp conserva el conjunt format per la torrassa de la Peça, del segle XV, que alberga el Museu del Col·leccionista; part de les muralles i l'església Vella, del XIV, únic exemplar de gòtic mudèjar del País, adossada a la nova com a capella de la mateixa. A més:
  • Castell-Fortalesa. En el cim del Castellet, junt al barranc del Mascarat. Edifici musulmà en ruïna total.
  • Torre del Castellet. Declarada BIC.
  • La Casa Nova. Típica granja fortalesa edificada en el segle XIV i modificada fins el XVII.
  • Ermita de Sant Salvador. Bastida en estil gòtic sobre un tossal que domina la badia, enderrocada posteriorment i tornada a bastir el segle passat.
  • Església de la Mare de Déu de les Neus. De 1973-1975.
  • Ermita de la Cometa. Antiga masia fortificada dels segles XVII-XVIII situada al Tossal de la Cometa
  • Els Banys de la Reina. Conjunt industrial dels segles IV-V de què ja hem parlat.
  • Pou Salat. Pou i abeurador del segle XVIII.
  • Torre del Molí, o del Morelló. Aixecada en el XIX sobre una torre guaita dels temps de Felip II (1527-1598). Constitueix un exemple dels molins fariners de La Marina.
  • Alguns riu-rau pel disseminat del municipi. Típiques construccions destinades al assecament de la pansa.
  • També hi ha els museus Arqueològic Municipal, de l’Artesà i del Fester.

La cuina calpina es basa, com no podia ser menys en una vila amb arrels marineres, en el peix. Així podem degustar: arròs amb ceba i peix, guisat de bull, llauna de Calp, paella de bacallà i floricol, la fideuà, el cruet de peix, arròs amb tonyina i gambes, arròs negre i un llarg etcètera. Però també les carns -- ànec, vedella, conill, perdiu–– i els embotits –botifarres de carn o ceba, salsitxes, figatell, sobrassada–– són treballats als fogons calpins; les postres: figues, figues paleres, panses i les llepolies: pastissos de moniato, arrop i talladetes, coca Maria i els dolços Nadal i Pasqua.

Les festes a Calp són una bona mostra de la multiculturalitat que hi ha al poble, de manera que trobem quelcom tan valencià com els Moros i Cristians o quelcom tan alemany com la Festa de la Cervesa, sense oblidar les Carnestoltes que, aquí es diuen Carnavals alemanys.


Avís: En aquest article hi ha imatges que han estat capturades a Internet. Preguem comuniquen qualsevol discrepància amb la seua publicació per a procedir a la immediata retirada de les mateixes.

diumenge, 17 de setembre de 2017

Alcàntera de Xúquer (La Ribera Alta)

Està situada al vessant nord de la Serra Grossa, al marge dret del riu Xúquer i del riu de Sellent. Forma conurbació amb el veí poble de Càrcer. El terme compta amb el paratge del Pi de Borja com a espai natural més conegut.

La població és d’origen àrab com ho demostra el seu topònim que, en aqueixa llengua, significa “el pont”. El cinc de gener de 1365, el rei Pere IV (1319-1387) va donar a Berenguer de Ripoll el terç delme i el morabatí de les cases i possessions d'Alcàntera. Posteriorment en octubre del 1430, Alfons V (1396-1458) entrega a Lluís Cornell el lloc amb el seu territori i vassalls.

dijous, 14 de setembre de 2017

Castelló de la Ribera (La Ribera Alta)


A banda del Castellet, xicoteta muntanya on es conserven les restes d'un castell musulmà que podria ser l'origen de la població, hi ha la Font Amarga, paratge natural amb un brollador d'aigua salada amb presumptes beneficis per a la pell.

Hi podem trobar restes d’un poblat de l’edat del Bronze i les restes d'una vila romana amb tres forns de terrissa, d'època republicana, segles I i II. El nom del poble, però, procedeix d'una vella torre musulmana que ja devia estar en ruïnes en el moment de la conquesta cristiana. A penes reconquistat el Qaxtilyun musulmà per Jaume I (1208-1276) el lloc passà a dependre de la ciutat de Xàtiva, com ja esdevenia en temps islàmics, per la qual cosa la seua denominació històrica ha segut la de Castelló de Xàtiva. Participà activament en la guerra de la Unió contra Pere I de Castella (1334-1369).
El 1358 Pere IV (1319-1387) ordenà acabar d'esfondrar la torre del Castellet per tal d'evitar que caigués en mans castellanes. Durant la revolta de les Germanies, en què també va intervenir, hi havia 90 cases. El 3 d'octubre de 1587, per privilegi de Felip II (1527-1598), es converteix en vila reial independent, culminava d'aquesta manera un llarg procés de peticions fetes al rei per les autoritats de la vila en tal sentit.

dimecres, 13 de setembre de 2017

Massalfassar (L'Horta)





A Massalfassar pertanyen els barris de Rafalet i Vistabella, tot i que estan en terme de la ciutat de València.

L'origen de l'actual població és la romana Casbaitar que va sorgir entre els anys 168 i 70 aC amb l'arribada dels romans que fugien del castell de Sagunt; posteriorment fou una alqueria musulmana, de nom Masalfazar, que vol dir “alqueria de Fasar o Fazar”. El llarg període de pau musulmana fou interromput per la irrupció del Cid (aprox.1043-1099), que va donar mort al Cadí de Museros, , Abu Ibn Djahhaf, el qual governava Massalfassar. La definitiva arribada dels cristians obligà els moros del poble a fugir a la Serra d'Espadà; és en aquest moment quan la població adquireix la seua actual denominació. El primer senyor cristià fou el soberà d'Albarrasí, Pere Fernández d'Azagra; en 1245 passà a Lluís Fernández d'Híjar. En 1266 a l'aragonès Berenguer Dalmau. Un plet pel pagament de les rendes entre les corones d'Aragó i València acabà amb la compra del lloc pel noble aragonès Antonio Juan. En 1340 el senyor territorial era Pere Juan Vidal. En 1359 Pere el Cerimoniós (1319-1387) va donar la població al seu ajudant Antolí de Fortillach. El 1400 el rei Martí l'Humà (1356-1410) concedí el delme a la cartoixa de Valldecrist. Posteriorment passà a la família Exarch i successivament als Bellvis, als Sobregondi, als Múñoz i als Valeriola. En 1691 fou testimoni d'enfrontaments entre borbons i àustries.